La paraula cafè rep aquest nom perquè són les primeres lletres de les característiques d'aquesta beguda (característiques que els inventors d'aquesta beguda tenien en ment al principi): el cafè ha de ser una beguda C-calenta, A-amarga, F-forta, i E- espèsa.

La forquilla va arribar a Europa procedent de Constantinopla a principis del segle XI de la mà de Teodora, filla de l’emperador de Bizancio Constantino Ducas. El va dur a Venècia en casar-se amb Domenico Selvo, Dux d’aquella república. Però Teodora era considerada pels seus contemporanis, per aquesta i altres refinades maneres orientals, com escandalosa i reprovable.

Els defensors de la forquilla van intentar diverses vegades introduir-la a França sense èxit. A l’Edat Mitjana Catalina de Bulgària va voler fer-la  popular a la cort però els francesos la van considerar cursi i llicenciosa.

Més tard va ser Carlos V de França, que la va conèixer a Venècia després de tornar d’un viatge a Polònia. Però aquesta vegada el fracàs va tenir motius purament sexuals: el rei i els seus inseparables amics tenien fama d’homosexuals i la forquilla va tornar a perdre la batalla en ser considerada com un objecte capritxós propi de persones una miqueta equívoques. La realitat és que el rebuig que va tenir la forquilla durant segles obeïa més a una falta d’habilitat dels comensals que a una possible falta d’utilitat. Un autor explicava com els comensals es causaven ferides amb elles, punxant-me amb les seves afilades pues els llavis, les genives i la llengua.

Ja el segle XVII el viatger anglès Prens Coyat explica com de generalitzada estava la forquilla a Itàlia.

A Espanya trobem referències el segle XIV com un instrument que usaven els mestres trinxadors, i el marquès de Villena, en un tractat de 1423 titulat Art Cisoria, inclou un utensili la descripció del qual correspon a una forquilla de tres puntes. L’ús de la forquilla es va generalitzar a Espanya en el segle XIX i en concret va ser Barcelona on es va crear la primera indústria en la fabricació d’aquest indispensable, en l’actualitat, utensili.

Badalona ha fet bandera d’un mot tan singular com és el micaco ( nespra i no pas mico, tot i que hi hagi l’”Anís del mono”) i ha  donat el nom de Ball del micaco al ball de la Festa de Maig (sense que constitueixi un tipus de dansa). Micaco o “mikkaku-biwa” significa nespra de tres pinyols en japonès.  Es diu que fou un japonès qui el va fer conèixer a Badalona i avui en dia cap badaloní utilitza el mot nespra sinó micaco.

Antigament, la gran majoria de cases badalonines tenien un pati descobert al darrere que anomenaven “badiu”. Avui, normalment, és la gent gran que continua emprant el mot. Tot i que tot badaloní sap què vol dir.

Així, doncs, no és estrany que utilitzin un eslògan propagandístic com “Badalona, país de micacos i badius”.