Segur que l primer que has pensat és el nom d’una dona.

Però Francisca és el nom que rebia un tipus de destral d’uns 500 g aproximadament que feien servir els Francs durant els segles VI i VII.

S’ha sabut que els vikings en un inici la van fer servir, amb la que van sembrar el pànic en els paIsos nòrdics, per després modificar-la a una espècie de llança.

L’origen de la paraula prové de l’època del renaixement,concretament a Espanya. Els escultors espanyols quan cometien algun error en tallar estàtues de marbre cares,dissimulaven els defectes amb cera.

Així, una estàtua que no tenia cap defecte i no necessitava retocs era reconeguda com una “escultura sense cera”.

Amb el temps la definició evoluciona fins a la conclusió que qui no amaga res, és una persona sincera.

La història va comptar amb una bona quantitat de “bruts”.

El famós Rei Sol, Lluís XIV de França, es banyava dues vegades l’any.
Per a la reina Isabel d’Aragó, Espanya, calia banyar-se “només nounat i en vigília d’un casament”.
El geni Leonardo da Vinci anava a dormir amb les botes posades, a les que considerava una segona pell.
De Sant Antoni es desconeixia quan es banyava (el que presagia un llarg temps), ell argumentava que no ho feia “per evitar el plaer de tocar el seu propi cos” .. segons els seus conceptes.
Enric IV de França feia mala olor, de tan brut, que la seva dona va estar a punt de desmaiar-se per la seva ‘aroma’ després del casament.