Sabies que Dioscòrides, metge en cap de les legions romanes en el segle I, prescrivia l’all per expulsar les cuques de l’intestí, i que a la Xina es recomana el te d’all per la febre, mal de cap, còlera i la diftèria.

Fins  i tot Louis Pasteur al 1858 va considerar l’all com un antibacterià natural.

Durant les dues guerres mundials es va fer servir com antisèptic per evitar la gangrena.

De tot això n’és responsable un oli natural produït per l’all, el disulfur d’al·lil i els seus isòmers. Un oli de forta olor, irritant als ulls, i del que s’ha pogut comprovar al laboratori que té poders fortament antibacterians i prevenció de la formació dels fongs.

L’oxidació d’aquest oli, que es produeix quan es talla l’all, dona com a resultat l’aliïna, responsable de l’olor característica de l’all.

Erick Bloc (Revista investigación y ciencia (1980)

Els antics romans quan havien de dir la veritat en un judici, en lloc de jurar sobre la Bíblia, com es fa avui, ho feien apretant-se els testicles amb la mà dreta. D’aquest antic costum prové la paraula testificar.

La forquilla va arribar a Europa procedent de Constantinopla a principis del segle XI de la mà de Teodora, filla de l’emperador de Bizancio Constantino Ducas. El va dur a Venècia en casar-se amb Domenico Selvo, Dux d’aquella república. Però Teodora era considerada pels seus contemporanis, per aquesta i altres refinades maneres orientals, com escandalosa i reprovable.

Els defensors de la forquilla van intentar diverses vegades introduir-la a França sense èxit. A l’Edat Mitjana Catalina de Bulgària va voler fer-la  popular a la cort però els francesos la van considerar cursi i llicenciosa.

Més tard va ser Carlos V de França, que la va conèixer a Venècia després de tornar d’un viatge a Polònia. Però aquesta vegada el fracàs va tenir motius purament sexuals: el rei i els seus inseparables amics tenien fama d’homosexuals i la forquilla va tornar a perdre la batalla en ser considerada com un objecte capritxós propi de persones una miqueta equívoques. La realitat és que el rebuig que va tenir la forquilla durant segles obeïa més a una falta d’habilitat dels comensals que a una possible falta d’utilitat. Un autor explicava com els comensals es causaven ferides amb elles, punxant-me amb les seves afilades pues els llavis, les genives i la llengua.

Ja el segle XVII el viatger anglès Prens Coyat explica com de generalitzada estava la forquilla a Itàlia.

A Espanya trobem referències el segle XIV com un instrument que usaven els mestres trinxadors, i el marquès de Villena, en un tractat de 1423 titulat Art Cisoria, inclou un utensili la descripció del qual correspon a una forquilla de tres puntes. L’ús de la forquilla es va generalitzar a Espanya en el segle XIX i en concret va ser Barcelona on es va crear la primera indústria en la fabricació d’aquest indispensable, en l’actualitat, utensili.