“La Terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la Terra.

La Terra pot viure sense els homes; però nosaltres no

podem viure sense la Terra. Som part de la Terra i, de la

mateixa manera, ella forma part de nosaltres. Si

maltractem la Terra, ens estem maltractant a nosaltres

mateixos…”

Carta de Seattle, del cap indi de la tribu Suwamish, Noah Sealth; 1855

Gràcies a l’exposició, “Epidèmia!”, els alumnes han conegut  quin és l’agent causant de diverses malalties, quin és el cicle biològic que segueixen i, també, quina ha estat la influència que han tingut les malalties al llarg de la història i la cultura de la humanitat.

En aquesta exposició:
•    Han vist com es produeix el contagi.
•    Han descobert la importància de la higiene i la vacunació en la lluita contra les epidèmies.
•    Han reflexionat sobre com la humanitat i la manera de viure han contribuït a prorrogar els agents causants de malalties com la pesta, la sida, la malària, la grip…
•    Han revisat com han afectat a les poblacions i la història.
•    Els ha servit per qüestionar si és solidària l’actitud que tenim cap als més desafavorits. La salut és un dret fonamental que ha d’estar garantit per a tothom.
L’exposició, fent servir referències artístiques, literàries, musicals i cinematogràfiques, aborda les malalties, la seva història i la incidència que han tingut en la humanitat, fent especial èmfasi en els temes socials i en la importància de la investigació tant en el coneixement d’aquestes malalties com en la manera de combatre-les.

L’activitat es realitzava en grups. Cada grup tenia una targeta que corresponia a un personatge. Elas membres del grup havien d’esbrinar, gràcies a les informacions dels plafons, quina malaltia tenien els personatges i la seva evolució. També vam fer un itinerari guiat per l’exposició i entre d’altres coses vam poder veure la quantitat de microorganismes que tenim al cos!

També vam assistir a una lliçó de ciència: “De la neurona a la intel•ligència”. Vam poder aprofundir en el coneixement del sistema nerviós i la intel•ligència.

Què són les neurones? Com s’organitzen dins del nostre cervell? Com ha evolucionat la nostra intel•ligència? Vam veure dibuixos originals del premi Nobel de medicina, Santiago Ramón y Cajal, seccions d’encèfals de diferents animals i imatges del teixit neuronal ens van permetre endinsar-nos en un microcosmos tan proper i, alhora, tan desconegut.

LA PART SÒLIDA DE LA TERRA

La Terra no és un esfera compacta i uniforme. Si l’obríssim per la meitat com si fos una taronja trobaríem que s’estructura en capes, ben diferenciades unes de les altres i amb unes característiques particulars. Les capes de Terra de l’interior cap a l’exterior són: nucli, mantell i escorça.

Nucli, format principalment pels metalls ferro i níquel. Hi podem diferenciar:

• El nucli intern que, malgrat estar a temperatures encara més elevades (fins a 3.000 ºC) està en estat sòlid. Per què? Perquè la pressió és també molt més gran i això fa que la temperatura de fusió del metall augmenti.

• El nucli extern, que es troba en estat líquid degut a les elevadíssimes temperatures que hi ha.

Mantell, amb una composició ja més semblant a la d’algunes roques (serien roques molt fosques, riques en silici, magnesi i ferro). També hi distingim dues capes:

• El mantell intern, sòlid i que està en contacte amb el nucli.
• El mantell extern, que si bé és sòlid, té una capa plàstica (una mica com l’argila: asthenos vol dir tou en grec): l’astenosfera.

Escorça, formada per les roques que podem veure. L’escorça, juntament amb la part superior sòlida del mantell (just la que està sobre l’astenosfera) forma la litosfera.

La discontinuitat de Gutemberg separa el nucli del mantell.

La discontinuitat de Mohorovicic separa l’escorça del mantell.

EL CICLE DE LES ROQUES

Les roques estan constantment formant-se, depositant-se i enfonsant-se cap a baix i després tornant-se a formar una vegada i una altra. Això es coneix com el cicle de les roques. És com el cicle de l’aigua però dura molt més. Aquest canvi suposa milers i milions d’anys a les roques.

L’erosió

L’erosió és una part clau del cicle de les roques. És responsable de formar una gran part dels paisatges interessants que ens envolten. És també un problema important doncs la gent viu en gran nombre en diverses àrees i utilitza al medi ambient en certa manera. La gent pot fer coses per a augmentar l’erosió o per a alentir-la. L’erosió succeeix principalment com resultat del desgast per l’acció atmosfèrica.

L’aigua causa molta erosió. Quan cau com pluja àcida, pot dissoldre les roques que són sensibles a l’àcid. El marbre i la pedra calcària es fan malbé quan estan exposades a la pluja. Quan la caiguda de la pluja és molt pesadament, com en els monsons, aleshores poden ocórrer inundacions. Els rius amb molt cabal o amb avingudes d’aigua poden causar lliscaments de terra i erosionar els bancs del riu. L’acció de les ones en una platja causa molta erosió. Les ones copegen les roques, i cada cert temps, els penya-segats s’esmicolen. Per això vostè sovint trobarà pedretes petites en la sorra de les platges. Les aigües que copegen, com les dels rius que es mouen ràpidament en les muntanyes o les ones fortes en les ribes dels oceans, fan rodar les roques. Això aconsegueix fer que les vores agudes de les roques siguin copejades i és per això que les roques del riu, així com les pedres de la platja, semblen polides.

El vent, quan duu trossets de sorra i pols, pot arruïnar capes absents de roques.El vent pot arrossegar fàcilment petits trossets de sorra i aleshores amb aquests copeja les roques que estan en el camí del vent. A vegades solament les capes suaus de la roca s’erosionen, deixant formes interessants. Aquesta classe d’erosió succeeix generalment solament en àrees molt seques, com el desert.

El magma és la roca fosa que es forma per sota de la superfície de la Terra. Amb el temps, el magma es refreda i se solidifica. Aquest procés, denominat cristal·lització, pot ocórrer sota la superfície terrestre o, després d’una erupció volcànica, en la superfície. En qualsevol de les dues situacions, les roques resultants es denominen roques ígnies (en el primer cas, roques ígnies plutòniques, i en el segon, roques ígnies volcàniques).

Si les roques ígnies afloren en la superfície experimentaran meteorització, en la qual l’acció de l’atmosfera desintegra i descompon lentament les roques. Els materials resultants poden ser desplaçats pendent a baix per la gravetat abans de ser captats i transportats per algun agent erosiu com les aigües superficials (rius i rierols), les glaceres, el vent o les ones. Finalment, aquestes partícules i substàncies dissoltes, denominades sediments, són dipositades. Encara que la majoria dels sediments acaba arribant a l’oceà, altres zones d’acumulació són els deltes, els deserts, els pantans i les dunes.

A continuació, els sediments experimenten litificació, un terme que significa “conversió en roca”. El sediment sol litificar-se donant lloc a una roca sedimentària quan és compactat pel pes de les capes que té per damunt o quan és cimentat a mesura que l’aigua subterrània d’infiltració omple els porus amb matèria mineral.

Si la roca sedimentària resultant s’enterra profundament dins de la terra i intervé en els processos de formació de muntanyes, estarà sotmesa a grans pressions o a una calor intensa, o a ambdues coses. La roca sedimentària reaccionarà davant l’ambient canviant i es convertirà en un tercer tipus de roca, una roca metamòrfica.

Quan la roca metamòrfica és sotmesa a canvis de pressió addicionals o a temperatures encara majors, es fondrà, creant un magma, que acabarà cristal·litzant en roques ígnies.

Els processos impulsats per la calor des de l’interior de la Terra són responsables de la creació de les roques ígnies i metamòrfiques. La meteorització i l’erosió, processos externs alimentats per una combinació de l’energia procedent del Sol i la gravetat, produeixen el sediment a partir del com es formen les roques sedimentàries.

A més es poden produir altres canvis. Les roques ígnies, poder estar exposades a la meteorització i a l’erosió en la superfície terrestre, poden romandre enterrades profundament. Aquestes roques poden acabar sent sotmeses a fortes forces de compressió i a temperatures elevades associades amb la formació de muntanyes. Quan això ocorre, es transformen directament en roques metamòrfiques.

Les roques metamòrfiques i sedimentàries no sempre romandran enterrades. Pot ocórrer que els materials que les cobreixen siguin eliminats per l’erosió, deixant-les exposades en la superfície. Quan això passa, les roques són meteoritzades i convertides en nova matèria primera per a les roques sedimentàries.

TIPUS DE ROQUES

Roques magmàtiques o ígnies

Són les que s’han format pel refredament i solidificació del magma. Aquestes roques surten a la superfície de dues maneres:

• Pujant en estat líquid formant volcans. El magma es refreda a la superfície de la Terra o al fons marí i forma les roques volcàniques.

• Si el magma es refreda i solidifica lentament a l’interior de la Terra es formen roques magmàtiques que poden quedar al descobert quan es formen muntanyes.

Quan el magma es refreda, els seus minerals s’agrupen formant cristalls. Si s’ha refredat ràpidament els cristalls són microscòpics: és el cas de les roques volcàniques. Si el magma es solidifica lentament a l’interior de la Terra, els minerals tenen temps d’organitzar-se formant cristalls visibles i originen roques amb aspecte cristal·lí.

EXEMPLES

BASALT: és una roca volcànica de gra fi, amb petites cavitats de bombolles arrodonides, color gris fosc, negre gris. El basalt és compacte i difícilment es trenca.

Ús: s’utilitza com grava de carretera i per el afermar les vies de tren, en les construccions sota l’aigua i para realitzar petits enrajolats. A causa de la finesa del seu gra no és indicat per empedrar els carrers doncs no és abrasiu i per desgast es poleix i per la humitat es torna relliscós.

GRANIT: és sense dubte, la roca intrusiva més abundant i els components fonamentals de l’escorça continental. En general, són roques àcides, amb més d’un 70% de SiO₂, de textura granulosa amb cadascun dels seus components minerals ben perceptibles a simple vista.

Ús: s’utilitza per empedrats, voreres i també per grava (triturat, angulós). Els granits de colors, s’utilitzen per revestiment de façanes, enrajolats de terres o per escultures.

Roques sedimentàries

Són les que s’han format per la consolidació dels sediments acumulats al fons del mar o als llacs. El fang, la sorra, la grava, les restes d’animals i plantes, per la pressió dels materials que tenen al damunt i per l’acció de minerals que enganxen les partícules entre elles, es consoliden formant roques que solen estar disposades en capes (estrats) i que poden contenir fòssils.

EXEMPLES

ARGILA: és la roca sedimentària més abundant sobre la superfície de la Terra. Està formada per grans microscòpics.

Ús: constitueix la matèria primera bàsica de la indústria de la ceràmica.

ROQUES ORGÀNIQUES: es formen per l’acumulació de restes d’éssers vius, vegetals o animals. Les més importants són el carbó i el petroli

Ús: Tenen molt interès econòmic. S’utilitzen com a combustible, a més el petroli s’utilitza com a matèria primera per la fabricació del plàstic.

ROQUES CALCÀRIES: poden ser d’origen químic, quan s’originen per precipitació química del carbonat de calci o d’origen orgànic, quan provenen de l’acumulació de restes d’éssers vius que habiten al mar.

Ús: s’utilitzen en la construcció i també en la fabricació del ciment, que s’obté amb tres parts de roca calcària i una d’argila. Aquesta és la raó per la qual les indústries del ciment estan situades generalment, prop de cantines de pedra calcària.

ROQUES SALINES: es formen en llacs costaners o interiors, per la precipitació química derivada de l’evaporació de l’aigua. Un exemple és el guix.

Ús: s’utilitzen per a fer motlles i escultures.

Roques metamòrfiques

Són roques sedimentàries o magmàtiques que han estat sotmeses a grans pressions i elevades temperatures a l’interior de la Terra. Sense arribar a fondre’s del tot s’han transformat totalment i són molt diferents de la roca original.

EXEMPLES

PISSARRA : està formada per metamorfisme tèrmic o de contacte. És una roca de gra fi, que conté grafit, ferro i manganès. Té una textura foliada (estructura en fulles) i està formada per diversos tipus de minerals.

Ús: s’utilitza principalment en la construcció, per exemple, de teulades.

MARBRE: està format per metamorfisme regional. Té textura granular i estructura granítica. El component bàsic del marbre és el carbonat càlcic que supera el 90%; la resta de components, considerats impureses, són els que donen la gran varietat de colors dels marbres i defineixen les seves característiques físiques. Si la roca és un marbre pur és generalment blanc. Les impureses donen lloc a  diferents tonalitats, alguns dels quals són molt atractius i donen valor a la pedra. Són freqüents les tonalitats verdes, rosades i moltes vegades hi ha vetes negres.

Ús: S’utilitza principalment en la construcció, decoració i escultura.

A partir d’experiències aparentment paradoxals: Un globus nuat que s’infla, aigua que bull sense escalfar-la, un ou que es llisca coll a baix d’un matràs estret… Es pretén que els alumnes interpretin, raonin i esbrinin que la diferència de pressió és la resposta a aquests fenòmens.

Aquí comprovem la capacitat pulmonar de l’Alba … li va costar!!

Alguns alumnes de classe van intentar separar les dues meitats d’un esfera…per què costa tant separar-les?

La Dina va inflar globus dins d’un recipient de vidre…gràcies a les diferències de pressió de l’aire

La Clara va comprovar l’efecte del buit i la pressió.

L’Ilies va veure l’efecte de la temperatura en la pressió dels gasos.

L’Adnan va fer passar un ou pel coll estret d’un matràs… com ho va fer?

Substàncies elementals: són les que estan constituïdes per àtoms d’un element, constitueixen la molècula de l’element.

A. Substàncies monoatòmiques: es representen i nomenen igual que els elements solen

ser metalls i gasos nobles. Ex. Na, Fe, He.

B. Substàncies poliatòmiques: es donen en els no metalls per nomenar-les en la nomenclatura tradicional s’utilitza el nom comú i en la sistemàtica es posa el nom de l’element amb un prefix numeral que indica el núm. d’àtoms presents.

Prefixos numerals

Exemples:

Hidrurs

Són combinacions de l’H amb un altre element. La valència de l’hidrogen és +1 amb els no metalls i –1 amb els metalls.

A. Hidrurs no metàl·lics (hidràcids).

B. Altres hidrurs no metàl·lics.

C. Hidrurs metàl·lics.

Hidrurs no metàl·lics

Són combinacions d’H +1 amb (F, Cl, Br, I) -1 i (S, Es, Et) -2.

La part (+) a l’esquerra i la (-) a la dreta en els compostos binaris, es creuen les

valències i se simplifiquen.

Nomenclatura tradicional: Es posa la paraula àcid i a continuació l’arrel o nom del no metall acabat en –hídric.

Nomenclatura sistemàtica: a l’arrel llatina o nom del no metall acabat en –ur i a continuació la preposició d’ i la paraula hidrogen.

Fórmula general

H_x A

Altres hidrurs no metàl·lics

Són combinacions de l’H +1 amb N, P, As, Sb, B, C, Si.

Nomenclatura tradicional: Noms comuns sense regles.

Nomenclatura sistemàtica: A la paraula hidrur se li posa un prefix numeral que indiqui el núm. d’H, a continuació la preposició d’ i el nom del no metall.

Exemples:

Hidrurs metàl·lics

Són combinacions de l’H -1 amb un metall.

Nomenclatura tradicional: s’anomena amb la paraula Hidrur seguit de la preposició d’ i el nom o arrel llatina del metall acabat en –ic quan el metall vagi amb la valència major o en –ós quan la que actua és la menor.

Quan el metall tingui una sola valència es posa la paraula hidrur, després la preposició d’ i el nom del metall o bé l’arrel o el nom del metall acabat en -ic.

Nomenclatura d’estoc: s’anomena amb la paraula hidrur seguit de la preposició d’ i a continuació en núm. romans i entre parèntesi el nom del metall. Si el metall té només una valència no se sol posar.

Nomenclatura sistemàtica: a la paraula hidrur se li posa un prefix numeral que indiqui el núm. d’H presents, a continuació la preposició de seguida del nom de el metall.

Fórmula general

A Hx

Òxids

Són combinacions d’O₂ amb la resta dels elements. La valència de l’O és –2.

En la formula general es porta a l’O sempre a la dreta les valències intercanviades i se

simplifica tot el que es pot.

Hi ha dos tipus d’òxids els metàl·lics ( bàsics ) i els no metàl·lics ( àcids ).

Òxids metàl·lics

Són combinacions de l’O₂ amb metalls.

Nomenclatura tradicional: s’anomenen igual que els hidrurs metàl·lics però canviant hidrur per òxid.

Nomenclatura d’estoc: igual que els hidrurs metàl·lics però canviant la paraula hidrur per òxid.

Nomenclatura sistemàtica: igual que els hidrurs metàl·lics però canviant la paraula hidrur per òxid i posant-li al nom del metall un prefix numeral que indiqui el núm. Del metall.

Exemples:

Òxids no metàl·lics o òxids àcids

Són combinacions de l’O amb un no metall.

Per distingir les valències se segueixen les següents regles:

2 valències:  –ós (menor) i –ic (major).

3 valències:  hipo- ? -ós (menor); -ós (intermitja); –ic (major).

4 valències  hipo- ? -ós (menor); -ós (2a); –ic (3a); per- ? –ic (major).

Fórmula general

A₂ O_x

Nomenclatura tradicional: igual que els òxids metàl·lics amb les seves terminacions corresponents.

Nomenclatura d’estoc: idèntic als òxids metàl·lics.

Nomenclatura sistemàtica: idèntic als òxids metàl·lics.

Exemples:

Peròxids

Són combinacions de l’ió peròxid O₂ -2 amb metalls el 2 de l’ió no se simplifica mai.

Nomenclatura tradicional: igual que els òxids metàl·lics posant el prefix per-

Nomenclatura d’estoc: idèntic que els òxids metàl·lics posant el prefix per-.

Nomenclatura sistemàtica: igual que els òxids metàl·lics.

Exemples:

Sals binàries

Són compostos formats per un metall amb un no metall, dos metalls o bé dos no metalls.

Les valències es creuen i se simplifiquen si es pot.

Fórmula general

M_yA_x

Nomenclatura tradicional: s’escriu el nom o arrel llatina del no metall acabat en –ur i a continuació si el metall només té una valència es posa la preposició d’ i el nom del metall o del metall acabat en –ic, si per contra el metall té dues valències es posa l’arrel del metall acabat en -ós per a la menor i en –ic per a la major.

Nomenclatura d’estoc: al nom o arrel del no metall acabat en –ur segueix la preposició d’ i el nom del metall amb la seva valència en núm. romans i entre parèntesi.

Nomenclatura sistemàtica: es posa l’arrel o nom del no metall acabat en -ur, li segueix la preposició d’ i el nom del metall. S’indica amb un prefix numeral el núm. de metalls i no metalls presents.

Exemples:

No metall amb no metall

Són iguals que els anteriors.

Exemples:

Metall amb metall

També se’n diuen aliatges.

Cu-Zn Llautó

Fe-C Acer

Pb-Sn Soldadura

Cu-Sn Bronze

Ni-Cr-Fe Nicrom

Ni-Fe Permalloy

Cu-Zn-Ni Plata alemanya

Cu-Ni Constantan

Al-Cu-Mn-Mg Duralumini

Hidròxids

Són composts formats per el –ió hidròxid i un metall.

OH –1 el grup té valència negativa.

Fórmula general

A (OH)_x

En el cas que x sigui un el parèntesi no se sol posar.

Nomenclatura tradicional: s’anomena igual que els òxids metàl·lics canviant òxid per hidròxid.

Nomenclatura d’Estoc: igual que els òxids metàl·lics però canviant òxid per hidròxid.

Nomenclatura sistemàtica: es canvia òxid per hidròxid.

Exemples:

Oxoàcids

Són compostos ternaris que contenen un àtom central oxigen i hidrogen, aquest darrer es pot canviar per metall.

Fórmula general

H_x A_y O_z

Nomenclatura tradicional: es nomenen igual que us òxids metàl·lics canviant la paraula òxid per àcid.

Nomenclatura sistemàtica: es posa un prefix numeral que indiqui el núm. d’oxígens i a continuació la paraula –oxo, nom o arrel llatina de l’àtom central acabat en –lligo, després la valència d’àtom central en núm. romans i entre parèntesi, després la preposició d’ i la paraula hidrogen, després de la paraula –oxo- es posa un prefix numeral que indiqui el núm. d’àtoms centrals.

Exemples:

Procediment per formular oxoàcids

A partir del nom

1. Triar el número d’oxidació que hem de fer servir fixant-nos amb els pre/sufixos.
2. Formular l’òxid amb el número d’oxidació triat.
3. Simplificar si es pot.
4. Sumar una molècula d’aigua
5. Escriure la fórmula mantenint l’ordre següent: H_x A_y O_z
6. Simplificar si es pot.

A partir de la fórmula

1. Comprovar que la fórmula no està simplificada; si ho està, obtenir la fórmula sense simplificar (la fórmula no està simplificada quan: H₂ A_y O_z).
2. Restar una molècula d’aigua.
3. Comprovar que la fórmula no està simplificada; si ho està, obtenir la fórmula sense simplificar (la fórmula no està simplificada quan: A₂ O_z).
4. Segons el número d’àtoms que tingui l’oxigen (O_z) podrem saber el número d’oxidació.
5. Triar el pre/sufix segons el número d’oxidació obtingut i escriure el nom de la fórmula.

Oxosals

Es poden anomenar també sals neutres. Són composts formats per un metall un compost normal no metàl·lic normalment i O₂ . Són el resultat de substituir tots els H d’un oxoàcid per un metall.

Fórmula general

M_x (A_y O_z)_m

M = núm. d’H substuïts.

m = valència del metall

x i m se simplifiquen quan es pot.

Si x val o en simplificar surt 1 el parèntesi no es posa.

La part entre parèntesi és la part negativa, sempre va junta i correspon a un anió, el metall serà la part positiva i per tant, el catió.

Nomenclatura tradicional: anomenem primer l’anió, per a això s’elimina la paraula àcid i es canvia la terminació –ic per – at i la terminació –ós per –it; a continuació s’anomena el metall amb les mateixes regles que els òxids.

Correspondència entre els pre/sufixos dels oxoàcids i les oxosals:

Hipo- ? –ós ­­­­———à    Hipo- ? – it

-ós —————— à             -it

-ic —————-à     -at

Per- ? –ic ——–à    Per- ? -at

Nomenclatura sistemàtica: igual que els oxàcids canviant el nom hidrogen pel metall

amb la valència d’aquesta en núm. romans i entre parèntesi. Si la valència és única no es posa.

Exemples:

Procediment per formular oxosals

A partir del nom

1. Formular l’oxoàcid corresponent a l’oxosal (això ho pots fer mirant la correspondència de pre/sufixos)
2. Triar el número d’oxidació que hem de fer servir fixant-nos amb els pre/sufixos.
3. Formular l’òxid amb el número d’oxidació triat.
4. Simplificar si es pot.
5. Sumar una molècula d’aigua
6. Escriure la fórmula mantenint l’ordre següent: H_x A_y O_z
7. Simplificar si es pot.
8. Substituir l’hidrogen pel metall i posar el núm. d’oxidació corresponent a l’anió: H_x A_y O_z —à M_x (A_y O_z)_m
9. Simplificar si es pot (x i m).

A partir de la fórmula

1. Comprovar que la fórmula no està simplificada; si ho està, obtenir la fórmula sense simplificar (la fórmula no està simplificada quan: M_x (A_y O_z)_m).
2. Troba l’oxoàcid corresponent a l’oxosal (això ho pots fer substituint el metall per un hidrogen: M_x (A_y O_z)_m —à H_x A_y O_z)
3. Restar una molècula d’aigua.
4. Comprovar que la fórmula no està simplificada; si ho està, obtenir la fórmula sense simplificar (la fórmula no està simplificada quan: A₂ O_z).
5. Segons el número d’àtoms que tingui l’oxigen (O_z) podrem saber el número d’oxidació.
6. Triar el pre/sufix segons el número d’oxidació obtingut i escriure el nom de la fórmula tenint en compte el número d’oxidació del metall.

La hidrosfera és el conjunt d’aigua que existeix al planeta Terra, en qualsevol dels tres estats (sòlid, líquid i gasós). La hidrosfera ocupa prop de les tres quartes parts de la superfície de la Terra. El gruix d’aquesta capa varia des d’uns centímetres en un toll fins a prop d’11 Km. a les fosses oceàniques.

Hem de diferenciar entre aigua dolça i salada ja que només podem aprofitar la dolça. D’aquesta aigua dolça la major part es troba en estat sòlid en els pols o és aigua subterrània. L’aigua dolça en estat líquid no arriba a l’1% del total.

Aigua líquida

• Aigua salada (mars i oceans) — aprox. 97%

• Aigua dolça (aigues substerrànies, rius, llacs) — menys de l’1%

Aigua sòlida

• Neu o gel: en els Pols o als cims de les muntanyes — aprox. 2%

Aigua gas

• Vapor d’aigua: a l’atmosfera — 0,001%

L’AIGUA I LA VIDA

Sense aigua en estat líquid no hauria sorgit la vida.

• L’aigua és el medi on va sorgir la vida.
• L’aigua constitueix la major part de qualsevol organisme viu.
• L’aigua és el mitjà en el qual tenen lloc la major part dels processos que mantenen la vida.
• L’aigua és indispensable per a la reproducció de la majoria dels organismes.
• Els animals prenen l’aigua de l’exterior mitjançant ingestió directa de líquids o a través dels aliments. Els vegetals obtenen l’aigua absorbint-la per les arrels.
• Els éssers vius també perden aigua per transpiració, respiració, per l’excreció i en la formació de la femta.
• És fonamental que existeixi un balanç adequat entre la ingestió i la pèrdua d’aigua perquè l’organisme no es deshidrati.
• En l’ésser humà, a més, l’aigua afavoreix la regulació de la temperatura mitjançant la suor, l’eliminació de substàncies  per l’orina, etc. Per aconseguir un bon equilibri orgànic, l’adult ha d’ingerir uns 3 litres d’aigua diaris a través dels aliments sòlids i líquids.

EL CICLE DE L’AIGUA

L’aigua al nostre planeta aquesta en continu moviment a causa de l’energia del sol i a l’atracció gravitatòria. L’aigua dels rius, llacs i mars de la Terra s’escalfa amb el sol. Això fa que es vagi evaporant i pujant cap amunt. La transpiració de les plantes també aporta vapor d’aigua a l’atmosfera. Així es formen els núvols. Quan els núvols estan molt plens de vapor d’aigua i pesen molt, es produeix la pluja. Si la temperatura és baixa l’aigua cau en forma de neu o de calamarssa. Això succeeix una vegada després d’una altra, donant lloc al que es coneix com el cicle de l’aigua.

L’aigua de pluja que cau sobre la superfície terrestre pot:

• Discórrer formant petits rierols, torrents o rius.  Són aigües de vessament superficial. L’aigua circula des de la part alta del terreny cap a les baixes, acabant al mar, on de nou es pot evaporar a causa de l’energia solar.

• Una altra part de les aigües de pluja s’infiltren a través dels porus i esquerdes del terreny formant les aigües d’infiltració o aigües subterrànies. Aquestes aigües de vegades surten a la superfície formant deus.

Aquest cicle fa que l’aigua dissolgui i arrossegui materials des de les zones més altes a les més baixes on se dipositen.

LES PRECIPITACIONS

L’atmosfera conté aigua. El vapor d’aigua que hi ha a l’aire és la humitat.

Els núvols són acumulacions de petites gotes d’aigua o bé de diminutes partícules de glaç. Es formen quan l’aire humit ascendeix i es refreda. El vapor d’aigua es condensa i es formen petites gotes d’aigua que queden suspeses en l’aire. Si la temperatura és molt baixa, en lloc de gotes d’aigua líquida es formen petits cristalls de glaç. De vegades, els núvols es formen arran de terra: és la boira.

TIPUS DE NÚVOLS

Els cirrus són núvols alts. La seva presència indica la presència de vapor d’aigua en el nivells alts de l’atmosfera. La seva forma indica en quina direcció bufa el vent en zones altes.

Si els cirrus procedents del sud-est al nord-oest que s’espesseixen paulatinament, cal esperar un empitjorament del temps en les pròximes 48 hores.
Si durant una situació de bon temps, estan repartits de forma irregular per tot el cel, no existeix cap causa  per un ràpid empitjorament del temps.
El temps millorarà si els cirrus venen de l’est i romanen estables en el cel o inclús desapareixen.
L’observació dels cirrus és una ajuda apropiada pels alpinistes de grans altures, permetent reconèixer amb antelació un empitjorament del temps.

Els estrats baixos estan formats per gotetes d’aigua, però si les temperatures són extremadament baixes poden estar formats també fins cristalls de gel. Se solen formar a les cadenes muntanyoses i a les costes. S’originen en les nits clares i amb una elevada humitat ambiental a l’estiu. Generalment, porten pluges moderades però que duren uns dies.
Si apareixen a l’estiu hi ha masses d’aire càlid i humitat; formació d’una tempesta .
Si són núvols fibrosos acompanyen moltes vegades als núvols de pluja.
La boira és la manifestació més coneguda dels estrats. En un espai de molts dies cobreix el paisatge i deprimeix l’ànima de les persones.

Els cúmuls són núvols baixos que solen portar pluges abundants.

Els cúmuls es poden transformar en cumulonimbes que són una formació nuvolosa típica de les tempestes. S’eleven a gran altura. Les tempestes són pluges intenses que van acompanydaes de llamps i trons. Això és perquè a l’interior d’aquests núvols hi ha forts corrents d’aire ascendents que fan que les partícules d’aigua i de glaç es carreguin elèctricament pel fregadís i produeixin llamps. Els llamps van acompanyats d’un soroll que és el tro.

La pluviositat és la quantitat de pluja caiguda en un lloc determinat. Es mesura en mm o en L/m2 o en dies o expressada pel nombre de dies en què ha plogut durant un any. L’instrument que ens permet mesurar-la és el pluviòmetre.

L’AIGUA POTABLE

L’aigua que bevem les persones és l’aigua potable. L’aigua potable que consumim prové dels rius, els pantans i l’aigua subterrània.

Malgrat això, l’aigua d’aquests llocs conté gran quantitat de substàncies que poden provocar malalties en les persones i animals que la beuen. Per poder beure l’aigua sense perill, aquesta ha de sotmetre’s a un procés de neteja o potabilització, al final del qual obtindrem aigua potable.

• L’aigua potable és transparent, i no té substàncies que facin mal a l’organisme, ni olor, ni color ni sabor.
• L’aigua potable és aquella que pot fer-se servir per a l’ús humà sense cap risc per a la salut.
• És importantíssim no malgastar l’aigua potable i fer-ne un bon ús, perquè és un bé necessari per viure.

Per poder portar l’aigua als habitatges s’han de solucionar els problemes de: captació de l’aigua, potabilització, distribució de l’aigua potable, recollida d’aigües residuals, depuració d’aquestes i abocament de l’aigua depurada.

La potabilització de l’aigua és transformar-la adequadament per al consum humà, eliminant les impureses nocives. Les aigües naturals poden contenir tres tipus d’impureses:

• Sals dissoltes.
• Sòlids en suspensió.
• Gèrmens patògens.

Depuració d’aigües residuals

USOS DE L’AIGUA

• Ús domèstic: per rentar-nos, netejar, el bany, la rentadora, etc. L’aigua bruta conté sabó i altres productes químics.
• Ús agrícola: utilitzada en els conreus. L’aigua bruta conté fertilitzants, insecticides, etc.
• Ús industrial: utilitzada a les indústries, maquinària, etc. L’aigua bruta conté olis, productes químics i fins i tot, radioactius.

Per tant, en utilitzar l’aigua l’embrutem. Aquesta aigua bruta rep el nom d’aigües residuals i no poden ser abocades als rius i mars, ja que les substàncies que contenen són tòxiques i alterarien el medi natural (farien que morissin els peixos, que no ens poguéssim banyar a les platges, etc.). Per aquest motiu, les aigües residuals han de passar per una estació depuradora per assegurar la seva neteja i evitar danys al medi ambient.

CICLE URBÀ DE L’AIGUA

1. L’efecte hivernacle (consultar la informació que hi ha al bloc i el que hi ha al llibre)

Exercici 4, pàg. 137

2. Fes una representació a la llibreta de la Rosa dels Vents (busca informació per internet)

3. Interpreta el següent mapa del temps (quin temps farà, si hi haurà anticicló o borrasca, si plourà, els fronts, etc.)

- Fer els apunts del sistema nerviós que corresponen als apartats:

1. El funcionament del sistema nerviós

2. Les respostes del sistema nerviós

- Podeu trobar la informació en el bloc de naturals i en el llibre digital (Funció de relació, el sistema nerviós, pàg. 26-33 i 39.

- Exercici de reforç, els moviments voluntaris pàg. 89

Tots els ésser vius necessiten energia per viure. El fet de viure implica un seguit d’activitats en què es consumeix energia. Per exemple:

• Mantenir constant la temperatura del cos (animals homeoterms)
• El batec del cor
• El funcionament del sistema nerviós
• Per a la divisió cel·lular, necessària per créixer i renovar teixits del cos

La respiració cel·lular

L’obtenció de l’energia necessària per fer les activitats vitals i quotidianes és mitjançant el procés de la respiració cel·lular. No s’ha de confondre respiració amb ventilació (inspiració/expiració).

En la respiració cel·lular els nutrients energètics es descomponen fins que produeixen substàncies més senzilles: aigua i diòxid de carboni. Durant aquest procés es consumeix oxigen i s’allibera energia. Aquesta energia es fa servir per les activitats en què sigui necessària.

La respiració és una reacció química que es pot resumir així:

nutrients + O2 —–> H2O + CO2 + ENERGIA

TIPUS DE NUTRICIÓ

Tots els éssers vius realitzen la funció de nutrició, des dels més complexos als més senzills. Mitjançant la nutrició tots els éssers vius prenen matèria del medi extern i expulsen substàncies de rebuig. L’objectiu de la nutrició és proporcionar els elements necessaris per a l’organisme per a obtenir energia. L’energia s’obté mitjançant la respiració cel·lular, explicada anteriorment.

Els organismes que fabriquen la seva pròpia matèria orgànica es diuen autòtrofs, i els que la prenen del medi, heteròtrofs.

NUTRICIÓ AUTÒTROFA

És pròpia de les plantes i comprèn les següents etapes:

• Incorporació de nutrients del mitjà. Els principals nutrients de les plantes són molècules inorgàniques, com l’aigua i les sals minerals, que absorbeixen les arrels i el diòxid de carboni, que incorpora directament per les fulles.

• La producció de matèria orgànica es denomina fotosíntesi. Es realitza en els cloroplasts de la cèl·lula vegetal, on la clorofil·la s’encarrega de captar l’energia de la llum solar. Juntament amb els nutrients aquesta energia s’utilitza per produir matèria orgànica. En aquest procés es desprèn oxigen.

Aigua + sals minerals + CO₂ à matèria orgànica + O₂

• Utilització de la matèria orgànica. Aquesta matèria s’empra per al creixement de la planta (regeneració de cèl·lules) i també per a la respiració, procés que té lloc en les mitocòndries i que aporta tota l’energia que la planta necessita per seguir absorbint les sals minerals, relacionar-se amb el mitjà i realitzar la seva activitat vital.

Hem de distingir fotosíntesi de respiració:

NUTRICIÓ HETERÒTROFA

És característica dels éssers vius que no tenen capacitat per realitzar la fotosíntesi, com, per exemple, els fongs i els animals.

Alguns organismes unicel·lulars presenten també nutrició heteròtrofa, ja que s’alimenten d’altres organismes unicel·lulars o de la matèria orgànica procedent del mitjà per elaborar la seva pròpia matèria i realitzar les funcions vitals.

En la nutrició heteròtrofa es distingeixen les següents fases:

• Incorporació de la matèria orgànica del mitjà. Els organismes pluricel·lulars necessiten d’un aparell digestiu que transformi els aliments ingerits en molècules senzilles que puguin utilitzar les cèl·lules. Aquestes molècules són després transportades per l’aparell circulatori fins a les cèl·lules.

• Utilització de la matèria orgànica. Amb els nutrients es generen noves estructures cel·lulars i s’obté energia per respiració per mantenir el funcionament de l’organisme.

DIGESTIÓ INTERNA

La digestió comença a la boca on els aliments es masteguen i es barregen amb la saliva que conté enzims que inicien el procés químic de la digestió, formant-se el bol alimentari. El bol es dirigeix doncs de la boca cap a l’esòfag mitjançant la deglució, i de l’esòfag a l’estómac, on els aliments es barregen amb àcid clorhídric que els descompon, sobretot, a les proteïnes, al desnaturalitzar-les. El bol alimentari es transforma en quim.  A causa dels canvis d’acidesa (pH) en els diferents trams del tub digestiu, s’activen o inactiven diferents enzims que descomponen els aliments. A l’intestí prim el quim, gràcies a la bilis secretada pel fetge, afavoreix l’emulsió dels greixos i gràcies a les lipases de la secreció pancreàtica es produeix la seva degradació a àcids grassos i glicerina. A més, el suc pancreàtic porta  proteases i amilases que actuen sobre proteïnes i glúcids. La majoria dels nutrients s’absorbeixen a l’intestí prim. Tota aquesta barreja constitueix el quil. El final de la digestió és l’acumulació del quil en l’intestí gros on s’absorbeix l’aigua per a la posterior defecació de la femta.

DIGESTIÓ EXTERNA

Saprofitisme

Els organismes sapròfits s’alimenten d’organismes morts, i fins i tot de les seves restes o derivats com el cuir, la fusta o el paper. Aquest tipus d’heterotròfia es troba bàsicament en els fongs. Els fongs, per poder absorbir els nutrients, en forma de matèria orgànica particulada, provoquen una lisi o degradació enzimàtica externa prèvia, d’aquesta matèria orgànica. Per això, els fongs secreten enzims al medi, que s’encarreguen de digerir la matèria orgànica. Aquesta digestió de la matèria orgànica que es produeix fora del fong s’anomena digestió externa o lisotròfia.

ELS NUTRIENTS

Els nutrients són les substàncies contingudes als aliments que ens permeten obtenir energia i sintetitzar matèria:

Nutrients inorgànics: poden provenir d’aliments d’origen animal, vegetal o mineral.

-         Aigua: representa entre el 60 i el 80 % del pes corporal. És el medi on es produeixen les reaccions químiques, transporta substàncies, regula la temperatura. L’obtenim a partir de les fruites, les verdures, la llet, els sucs i la pròpia aigua.

-         Sals minerals: tenen funcions reguladores i estructurals (ossos, dents, etc.). Es troben sobretot a les fruites i les verdures.

Nutrients orgànics: només es troben en aliments d’origen orgànic (vegetal i animal).

-         Glúcids: la seva funció és aportar energia de manera immediata i fibra per al trànsit intestinal. Es troben a les patates, la pasta, els cereals i els llegums (glucosa), la llet (lactosa), la fruita (fructosa) o la verdura (cel·lulosa)

-         Lípids: proporcionen energia, formen estructures, actuen com a aïllants i són la reserva energètica. Hi trobem als olis (oliva, gira-sol), greixos animals (llard, cansalada) i vegetals (margarina).

-         Proteïnes: proporcionen matèria per les estructures cel·lulars, transporten l’oxigen per la sang, participen en la defensa contra les infeccions… En trobem als aliments animals (carns, peixos, ous, llet) i vegetals (cereals i llegums).

-         Vitamines: poden ser lípids o proteïnes que el nostre organisme no pot sintetitzar. Són imprescindibles pel creixement i el funcionament de l’organisme. Són molt abundants en els aliments frescos vegetals com les fruites i les verdures.

A partir dels nutrients i l’oxigen que arriben a les cèl·lules s’obtenen diòxid de carboni, aigua i energia que es mesura en calories (cal) o quilocalories (kcal).

També s’utilitza la unitat internacional d’energia que és el joule (J): 1 cal = 4,18 J

La taxa de metabolisme basal (TMB) és la quantitat d’energia que el nostre cos consumeix en un dia, en repòs absolut i a una temperatura constant.

La TMB serveix per mantenir la temperatura corporal, per respirar i per fer funcionar òrgans com el cor, pulmons, cervell, etc.

Segons la funció que tenen en l’organisme els aliments es poden classificar en tres tipus:

• Aliments energètics: serveixen com a font d’energia . Són els rics en glúcids i lípids, com el  pa, pasta, llegums, cereals, sucre, mel, xocolata, dolços, greixos, olis, mantega, nata…
• Aliments plàstics: són necessaris per formar les cèl·lules els teixits i els òrgans del cos, són rics en proteïnes, com el iogurt, formatges, carns, peix, fruits secs, marisc…
• Aliments reguladors: imprescindibles per poder utilitzar els altres aliments i inclou les vitamines, aigua, minerals i fibra, com per exemple les fruites, verdures i hortalisses.

LA PIRÀMIDE DELS ALIMENTS

]]> http://blocs.vedruna-angels.org/blocs/naturals/2012/03/18/la-nutricio/feed/ 0 http://blocs.vedruna-angels.org/blocs/naturals/2012/03/18/el-sistema-nervios/ http://blocs.vedruna-angels.org/blocs/naturals/2012/03/18/el-sistema-nervios/#comments Sun, 18 Mar 2012 16:48:53 +0000 admin http://blocs.vedruna-angels.org/blocs/naturals/?p=425 El sistema nerviós és l’encarregat de relacionar l’organisme amb el món exterior, així com de coordinar l’activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. Està format per l’encèfal, la medul·la i la xarxa de nervis que s’estén pel cos. Coordina les funcions de l’organisme.  Interpreta les informacions que arriben dels receptors, elabora una resposta i la comunica als òrgans efectors perquè l’executin. La resposta del sistema nerviós és ràpida i transitòria.

El sistema nerviós està format per una xarxa de cèl·lules anomenades neurones altament especialitzades en la transmissió d’impulsos nerviosos i filaments neuronals o nervis.

El sistema nerviós s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d’elaborar respostes. També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos.

Al seu òrgan principal, l’encèfal, també es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions). El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.

El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos.

El sistema nerviós humà es pot dividir en: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP.

El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme.

El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.

EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

L’encèfal. Es troba al cap, protegit pels ossos del crani. Té forma ovalada. Està format per tres òrgans que són:

• Bulb raquidi: prolongació engruixida de la medul·la espinal que controla els moviments involuntaris.

• Cerebel: és el centre de l’equilibri i controla els moviments voluntaris.

• Cervell: és la part més voluminosa de l’encèfal, rep informació dels òrgans dels sentits i és lloc on resideixen la nostra memòria, la nostra intel·ligència i els nostres sentiments.

Està dividit en dues parts, cridades hemisferi dret i hemisferi esquerre.

Duu a terme les següents funcions:

• Rep i interpreta la informació.
• És el lloc on aquesta la memòria.
• Controla la parla, la lectura, el càlcul, el raonament, l’escriptura i l’aprenentatge.
• Produeix les ordres necessàries per als moviments.

La medul·la espinal. És un llarg cordó que recorre l’interior de la columna vertebral. Està connectada directament a l’encèfal.

EL SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Els nervis. Són fibres fines i llargues que recorren el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els òrgans sensorials i les altres parts del cos

LES NEURONES

Les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós són les neurones. S’estima que ha d’haver cent mil milions de neurones en el nostre sistema nerviós!

La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: la part principal d’ella s’anomena soma o cos neuronal i conté un nucli. Del cos neuronal surten moltes prolongacions curtes i ramificades que anomenem dendrites per on es reben els impulsos nerviosos procedents d’una altra neurona o receptor i una o dues extensions diferenciades, perquè són més llargues anomenades àxons o fibra nerviosa que condueixen l’impuls nerviós cap a una altra neurona o un efector .

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies a que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre: l’ impuls nerviós.

Segons la seva funció les neurones poden ser:

• Sensitives : condueixen l’impuls nerviós des dels receptors cap al sistema nerviós central (medul·la i encèfal)

• Motores: les que condueixen l’impuls nerviós des del sistema nerviós central cap els músculs i les glàndules

• D‘associació o interneurones: permeten comunicar les neurones sensitives amb les motores. Aquest tipus de neurona es troba exclusivament en el sistema nerviós central formant circuits molt complicats als centres nerviosos. Reben aquest nom perquè estableixen connexions múltiples entre elles, i d’aquesta manera queden associades per tractar en conjunt tota la informació que reben i elaborar les respostes més adients.

COM FUNCIONA EL SISTEMA NERVIÓS?

Les neurones són cèl•lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, anomenat impuls nerviós.

L’impuls nerviós és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl•lules sensorials, a l’incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern. Aquest estímul pot ser qualsevol cosa, una substància química, una pressió, els nivells d’algun compost químic, una ona mecànica, la llum, el fred o la calor, etc.

La transmissió de l’impuls nerviós està polaritzada , de manera que sempre es realitza en un determinat sentit , des de la dendrita fins el soma i des d’aquí fins l’àxon.

Les neurones no estan connectades directament entre elles. Hi ha una separació mínima anomenada sinapsi entre l’extrem de l’àxon (element presinàptic) i d’una dendrita de la neurona següent (element postsinàptic).

El pas de l’impuls nerviós d’una neurona a una altra o des d’una neurona a un múscul o glàndula es realitza a través de les sinapsis. Una neurona pot establir entre 100 i 150.000 sinapsis.

Click here to view the embedded video.

LES RESPOSTES DEL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós realitza tres tipus d’actes:

• Actes voluntaris: estan controlats pel cervell És el que es dóna quan la resposta s’elabora en el cervell. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul•la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul•la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.

• Actes reflexes: estan controlats per la medul•la espinal. S’anomena acte reflex a l’acció ràpida, involuntària i inconscient com a resposta a un estímul. Es tracta d’una resposta molt ràpida i inconscient davant de situacions de perill, com per exemple quan sentim una punxada en una cama. Aquesta resposta ràpida és possible gràcies a l’existència de l’arc reflex: un circuit curt, format per dues o tres neurones: la neurona sensitiva, la neurona intermèdia i la neurona motora.

El Sistema Nerviós Autònom realitza els actes involuntaris, que no estan controlats per la nostra consciència.

• Actes involuntaris: estan controlats pel bulb raquidi

GLÀNDULES I HORMONES

Les hormones són substàncies químiques alliberades a la sang per certes glàndules, les anomenades per això glàndules de secreció interna o endocrines, que actuen només sobre els òrgans que tenen cèl•lules amb receptors específics per elles. Aquests òrgans són els òrgans blanc o diana d’aquesta hormona. Un receptor específic és una molècula especial que gràcies a la seva estructura es pot combinar amb una determinada hormona i iniciar així una sèrie de reaccions. El resultat és que les hormones controlen específicament l’activitat interna dels diferents tipus de cèl•lules. D’aquesta forma es regula, per exemple, el metabolisme cel•lular, la maduració sexual, el creixement de l’adolescent i la pressió sanguínia.
El sistema endocrí és el conjunt de totes les glàndules endocrines. Les principals són : hipotàlem, hipòfisi, tiroides, paratiroide, suprarenals, pàncrees, ovaris i testicles.

En la següent taula teniu les principals glàndules endocrines, així comles hormones que produeixen i la seva funció:

ELS ÒRGANS DELS SENTITS

Els receptors sensorials i els òrgans dels sentits.

El receptors sensorials son estructures que contenen cèl·lules especialitzades en detectar determinats tipus de variacions del medi ambient, quan aquestes variacions superen un determinat valor (llindar) i al fer-ho originar un impuls nerviós que es transmeten a través de les neurones. Aquestes variacions són els anomenats “estímuls”. Els receptors sensorials poden estar dispersos pel cos, com passa amb els receptors sensorials de temperatura, o poden estar agrupats constituint els anomenats “òrgans dels sentits”, com els que constitueixen els ulls o l’oïda.

ELS ULLS

La vista és el sentit encarregat de captar la visió de les coses externes: lluminositat, formes i matisos de colors. L’òrgan encarregat és l’ull. Dins de l’estructura de l’ull es trobaran els receptors sensorials encarregats de transduir l’energia lluminosa en impulsos bioelèctrics, anomenats fotoreceptors.

Els fotoreceptors són els responsables del sentit de la vista, és a dir de la captació de la llum. Són els ulls. La llum travessa la còrnia, que és la part anterior i transparent de l’escleròtica (la part blanca anterior de l’ull), entra per la pupil·la i travessa el cristal·lí (lent que enfoca la imatge) projectant-se sobre la retina, capa que posseeix cèl·lules sensibles a la llum (els cons i els bastons) que passen els estímuls rebuts al nervi òptic que va al cervell. El lloc de la retina a on arriba el nervi òptic es diu punt cec perquè no hi ha sensibilitat visual. A prop hi ha una depressió anomenada fòvea, envoltada d’un anell anomenat taca groga, on hi ha una gran concentració de cons i que, per tant, és on hi ha més eficàcia visual.

L’OÏDA

L’oïda és l’òrgan sensorial que capta l’audició i l’equilibri. Es divideix en tres parts:

·    Oïda interna. Òrgan de la percepció.

·    Oïda mitjana. Encarregada de la transmissió.

·    Oïda externa. Encarregada de la captació de sorolls.

Els mecanoreceptors de sons o fonoreceptors són els responsables del sentit de l’oïda, és a dir de la captació de sons. Són les orelles. Les vibracions de l’aire mouen el timpà i es transmeten per la cadena d’ossets fins a l’oïda interna que té unes cavitats plenes d’un líquid anomenat endolimfa. Hi a una primera cambra de la qual surten tres canals semicirculars i una segona cambra de la qual surt un llarg conducte en forma d’espiral anomenat conducte coclear o còclea o cargol. Totes aquestes cambres i conductes ocupen unes cavitats de l’os temporal plenes d’un líquid anomenat perilimfa. Quan hi ha un so es mou l’endolimfa que omple la còclea i això estimula els cilis de les cèl·lules sensibles internes les quals comuniquen amb el nervi acústic que informa al cervell de com és aquest so.

Els responsables del sentit de l’equilibri estàtic o del cos quiet són les cèl·lules sensibles que hi a l’interior de l’oïda interna (canals semicirculars i còclea) en resposta a la variacions de pressió de l’endolimfa interna. Els responsables de l’equilibri dinàmic o del cos en moviment són les cèl·lules sensibles internes dels canals semicirculars que també estan plens d’endolimfa.

EL NAS

Els quimioreceptors de les fosses nasals són els responsables del sentit de l’olfacte, és a dir de la captació de les substàncies disperses en l’aire. Són les neurones que hi ha intercalades en la mucosa olfactòria o pituïtària groga que hi ha en el sostre de les fosses nasals.

LA LLENGUA

Els quimioreceptors de la llengua són els responsables del sentit del gust, és a dir de la captació de les substàncies dissoltes en els líquids. Són les cèl·lules sensibles que formen botons gustatius que es troben en unes protuberàncies cridades papil·les gustatives.

LA PELL

Els mecanoreceptors de la pell són els responsables del sentit del tacte, és a dir de la captació de pressions sobre la pell. Són els corpuscles de Meissner i els corpuscles de Vater-Pacini, que estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

Els termoreceptors de la pell són els responsables de la detecció de la temperatura dels cossos. Són els corpuscles de Krause (sensibles a la sortida de calor o sensació de fred) i els corpuscles de Ruffini (sensibles a l’entrada de calor o sensació d’escalfor), que també estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

MALALTIES DELS ÒRGANS DELS SENTITS

• Miopia. Defecte de la refracció ocular que situa les imatges davant de la retina. La principal causa és una mida anormal del globus ocular. Altres causes són anomalies de la còrnia o del cristal·lí. El símptoma és que la visió llunyana és borrosa.
• Hipermetropia. Defecte de la refracció ocular que situa les imatges darrera de la retina. La principal causa és una mida anormal del globus ocular. Altres causes són anomalies de la còrnia o del cristal·lí. El símptoma és que la visió propera és borrosa.
• Astigmatisme. Defecte de la refracció ocular a causa d’una alteració de la curvatura de la còrnia. Provoca una visió distorsionada i borrosa que varia segons es tracti de línies verticals, horitzontals o inclinades.
• Cataracta. És una opacitat total o parcial del cristal·lí.
• Presbícia o vista cansada. Incapacitat progressiva de l’ull per enfocar els objectes propers que generalment es manifesta a partir dels 40 anys.
• Conjuntivitis. Inflamació de la conjuntiva ocular degut a una infecció, reacció al·lèrgica o ferida. La conjuntiva és una capa mucosa, transparent, humida i amb molts vasos que recobreix la part interior de les parpelles i la part anterior del globus ocular menys la còrnia.
• Ceguesa. Incapacitat per veure.
• Otitis. Inflamació de la regió timpànica degut a una infecció.
• Otosclerosi. Ossificació de la membrana oval que és la membrana que rep les vibracions de l’estrep. Normalment provoca sordesa.
• Sordesa. Incapacitat per percebre els sons.

Per ampliar la informació veieu el següent enllaç: http://www.xtec.cat/~rvillanu/nervios/nervios.htm