Dia de la Pau i la no violència – 30 de gener

gener 22nd, 2014 | Author: pastoral

CANÇÓ: War/no more trouble

Fent el camí per tot el món ens trobem amb l’amor i l’odi. Coneixem a persones riques i pobres, negres i blanques, i d’innumerables grups religiosos i ideologies. En el transcurs del viatge està molt clar que com a raça humana hem de transcendir de la foscor a la llum, i que la música serà la nostra arma del futur.

Aquesta cançó compta amb músics que han vist i han superat el conflicte i l’odi amb l’amor i la perseverança. “No necessitem més problemes, el que necessitem és amor.” L’esperit de Bob Marley sempre viu!

http://www.youtube.com/watch?v=l5TMAQ3NntM

GRUP – ARTISTES

Playing For Change

Per més informació: http://www.playingforchange.com

LLETRA

Fins que la filosofia sosté una raça

Superior i altre, inferior.

És finalment i permanentment, desacreditada i abandonada.

Oh, tothom és la guerra, diu la guerra.

És la guerra Nens

Fins que ja no són de primera classe

Ciutadans de segona classe de qualsevol nació

Fins que el color de la pell de l’home

No és de major importància que el color dels seus ulls

A tot arreu és la guerra, la guerra

A tot arreu és la guerra

Matant el germà, la guerra

La destrucció del país, la guerra

Per res, la guerra

Ells cuidaran un altre germà

No necessitem més guerra

Alguns guanyen, alguns perden

Alguns moren, alguns ploren

Alguns canten

No necessitem més problemes

Oh no, oh no no no

No necessitem més problemes

Oh no, oh no

El que necessitem és amor per guiar i protegir-nos

Si m’ajudes des de dalt

L’ajuda d’on , d’on l’obtenim

Oh, vostè ha de parar la guerra

No necessitem més problemes

CANÇÓ : NO DUBTARIA

Cançó original d’Antonio Flores

Adaptació de Toni Ten

Interpretada per Margarett.

http://www.youtube.com/watch?v=rVJg2QA5me8

Si pogués oblidar tot allò que vaig ser,

si pogués esborrar els camins que vaig fer,

no dubtaria, no dubtaria a tornar a ser feliç.

Si pogués explicar per què jo vaig matar,

si pogués destrossar les armes que han fet mal,

no dubtaria, no dubtaria a tornar a ser feliç.

Prometo ser l’alegria

i escarmentar de l’experiència

i apartar-me… i apartar-me de la violència. (dues vegades)

Si pogués sembrar camps allí on els vaig cremar,

si pogués retornar la pau que vaig robar,

no dubtaria, no dubtaria a tornar a ser feliç.

Si pogués oblidar aquell plor que vaig sentir,

si el pogués esborrar i apartar-lo lluny de mi,

no dubtaria, no dubtaria a tornar a ser feliç.

Prometo ser l’alegria

i escarmentar de l’experiència

i apartar-me… i apartar-me de la violència. (dues vegades)

Para, xuru, ruxuru…

CONTE: L’orquestra de la Clara

També hi hauran contes del Bosc de Llibres a la sala de professors durant tota la setmana.

TEXT CONTE

Els pares de la Clara eren músics. El pare tocava el piano i la mare el violoncel. Així, doncs, la Clara es va criar entre música, instruments i partitures.

L’instrument que més li agradava era la trompeta. I mostrava molta habilitat a l’hora de tocar-la.

La tocava a totes hores, sense parar. I no per obligació, sinó perquè era el que més la satisfeia del món.

Amb la trompeta anava a tot arreu. A l’escola, a les excursions i a les festes dels seus amics. Sovint li demanaven de tocar una cançó. L’escoltaven en silenci i amb la boca oberta, entusiasmats.

Amb els anys, la Clara va esdevenir una gran trompetista. Actuava amb els pares en els millors teatres del món. A vegades interpretava tota sola i tenia molt d’èxit. La música li sortia de dins, de ben endins. Les notes eren plenes de sentiments i el públic s’emocionava. La música els arribava al fons del cor.

Fins i tot, alguns ploraven, però no de tristesa, sinó de felicitat. També es pot plorar de felicitat.

Sortien de la sala amb ganes de compartir la seva alegria. La Clara se n’adonava i pensava: “Tant de bo la música guiés el món”. Estava convençuda que la música despertava els sentiments més nobles, i era capaç d’esborrar alguns dels problemes que hi havia al món. Això ho pensava perquè el món es trastocava.

En molts llocs de la Terra hi havia guerra i semblava que no s’aturaria. Malgrat les manifestacions en contra de les guerres i a favor de la pau, la situació es complicava, i cada vegada hi intervenien més països.

Aviat li tocaria al seu. I d’aquesta manera, un dia la Clara va rebre una carta del Ministeri de la Guerra. Li manaven incorporar-se a files. Això volia dir que l’enviaven a la guerra. A lluitar. De la dissort, la Clara va tocar durant tres dies seguits, dia i nit. Tot i que la música era molt trista, als veïns els agradava sentir-la, i per això no la van fer callar.

I va arribar el dia de marxar. L’estació era plena a vessar de soldats i dels familiars que els acomiadaven. La Clara es va acomiadar dels pares amb una forta abraçada. Després va agafar la bossa i la trompeta, i va pujar al tren. L’andana va quedar buida de soldats. Familiars, amics i parents van esperar que el tren s’allunyés fins a perdre’s de vista. Tot seguit van tornar a casa.

Al tren, la Clara va conèixer altres nois i noies que també els enviaven a la guerra. Un dels nois va assenyalar l’estoig i va preguntar:

-Què hi portes, aquí?

-Una trompeta- va contestar la Clara-. Sóc música.

El seu company de seient era pastisser. La noia del davant era bibliotecària. També hi havia un mestre d’escola i un pallasso. I una pintora de parets.

Cap d’ells no volia anar a lluitar.

-Toca’ns alguna cosa perquè no pensem en coses tristes – va demanar-li el pallasso.

Durant tot el trajecte, el tren es va omplir de música. Es podia sentir a tots els vagons.

Quan va arribar a la caserna, la Clara va conèixer un violinista i es van fer amics. A la nit, tots dos van tocar plegats per espantar la por a una guerra que era molt a prop.

L’endemà, de bon matí, els van enviar al front.

El sergent els va dir:

-Els de l’altra banda són els vostres enemics. Si voleu salvar la vida heu de disparar primer.

La Clara va mirar el reixat d’espines que la separava dels seus enemics. Tenia por. No volia matar ni que la matessin.

Per desempallegar-se de la por, va agafar la trompeta i va començar a tocar. El seu amic violinista va fer el mateix. La resta dels companys escoltaven en silenci.

De sobte, del camp enemic, va sonar una flauta i un saxòfon. Sense deixar de tocar, la Clara i el violinista van treure el nas per la trinxera.

A l’altra banda, el flautista i el saxofonista van tenir la mateixa idea. Així, tots quatre músics es van veure les cares.

Es van quedar molt sorpresos, perquè cap d’ells no feia cara de ser un temible enemic.

Empesos per la música, tots quatre van sortir del seu amagatall, van saltar el filat de punxes i es van reunir al mig del camp.

D’una banda i de l’altra els seguien la resta de companys. El pastisser, un barber, un sastre, la pintora de parets, la bibliotecària, un cuiner, un arquitecte, el mestre, una informàtica, una veterinària…

Els sergents dels dos bàndols cridaven:

-Torneu a les trinxeres! Això és una guerra, no un espectacle!

Per més que els escridassaven ningú no els feia cas.

A la fi, encisats per la música, es van afegir al grup. Rere els músics, els soldats es barrejaven entre ells i ballaven al compàs de les notes.

Per tots els pobles que passaven, la gent sortia de les cases i, pels carrers, els saludaven amb la mà. Tots s’afegien a la cua. I els que sabien tocar un instrument s’incorporaven als músics.

Al capdavant, la Clara i la seva orquestra recorrien pobles i ciutats.

Al seu pas, els soldats, emocionats per la música i desitjosos de tornar a casa, abandonaven les armes i s’unien al grup, que es feia més i més gran, sense distincions.

A la resta del món, la gent sortia al carrer aplaudint i celebrant la iniciativa de la Clara. Els polítics i les autoritats militars, avergonyits per aquestes manifestacions populars, no van tenir altre remei que signar la pau.

FI

Elisa Ramon

Il·lustracions: Roger Olmos

CONTE “EL HOMBRECILLO DE PAPEL”

Clica aquí