Archive for setembre, 2012

El conte d’avui ens convida a pensar abans d’actuar, a controlar els primers impulsos, les primeres reaccions, sovint violentes o irades que una situació de conflicte ens pot provocar. N’hem extret unes bones reflexions!

Cicatrius.

 

Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta. El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrera de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrera la porta. Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter. Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar… El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: «has treballat molt dur, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.»

Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen a que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.

Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.

• Com reacciones davant d’un conflicte amb un amic/amiga?
• Com et sents després?
• Hi ha alguna manera millor de reaccionar?

 

Espero els vostres comentaris!

Com us he comentat avui, el bloc serà també una eina de comunicació entre nosaltres.

Aquí hi trobareu el conte que expliquem a cada classe i alguna pregunta i/o proposta d’activitat.

Espero que el conte d’avui us agradi tant com a mi!

Construir ponts en lloc de tanques

 

No fa gaire temps, dos germans que vivien en granges contigües van tenir problemes. Va ser el primer conflicte seriós que tenien en els 40 anys que portaven treballant junts, compartint maquinària i intercanviant collites i béns.

Aquesta llarga i beneficiosa col·laboració va acabar de sobte. Va començar amb un petit malentès que va anar creixent fins arribar a ser una gran diferència entre ells i va explotar en un intercanvi de paraules amargues seguit de setmanes de silenci.

Un matí algú va trucar a la porta d’en Lluís. En obrir la porta, va trobar un  home amb eines de fuster. “Estic buscant feina per uns dies”, va dir el foraster, ” i potser vostè necessita algunes petites reparacions aquí a la seva granja i jo puc ajudar-lo”.

“Sí”, va dir el germà gran, “tinc un treball per a vostè. Miri, a l’altre costat del rierol, en aquella granja, hi viu el meu veí, bé, de fet és el meu germà petit. La setmana passada hi havia un bell prat entre nosaltres i ell va prendre el seu buldòzer i va desviar el llit del rierol i el va fer passar entre les dues granges, perquè quedés clara la distància entre nosaltres.

Ell va fer això, potser per a enfurir-me, però jo n’hi vull fer una de més grossa. Veu vostè aquella pila de troncs al costat del graner? Vull que construeixi una tanca, una tanca de dos metres d’alt. No vull veure’l mai més.”

El fuster li va dir: “Crec que comprenc la situació. Mostri’m on estan els  claus i la pala per a fer els clots dels pals i li lliuraré un treball que el deixarà satisfet.”

El germà gran va ajudar al fuster a reunir tots els materials i va deixar la granja la resta del dia per a anar a comprar provisions al poble. El fuster va treballar de valent tot el dia mesurant, tallant i clavant.

Al capvespre, quan el granger va tornar, el fuster havia acabat el seu treball. El granger va quedar amb els ulls completament oberts. No hi havia cap tanca de dos metres!

En el seu lloc hi havia un pont, un pont que unia les dues granges a través del rierol! – Era una  fina peça d’art, fins i tot amb passamans.

En aquest moment, el veí, el seu germà petit, va venir des de la seva granja i abraçant el seu germà li va dir: “Ets un gran amic, mira que construir aquest pont preciós després de tot el que he fet i dit!”.

Estaven en plena reconciliació els dos germans, quan van veure que el fuster prenia les seves eines.

“No, espera!”, li va dir el germà gran. “Queda’t uns quants dies. Tinc molts projectes per a tu”.

“M’agradaria quedar-me”, va dir el fuster, “però tinc molts ponts per construir”.

 

 

• Què us sembla aquest conte?
• Què ens vol dir?
• Us hi veieu reflectits?

Espero els vostres comentaris!

Bon pont a tots/es! 

 Hi havia un vegada un grup d’alumnes de 1r d’ESO que començava una optativa fantàstica!…

Benvinguts!!

I… per començar el curs amb il·lusió, què millor que un conte que ens parla de la importància de conèixer les nostres potencialitats i els nostres defectes? Esperem que us agradi tant com a nosaltres!

 Assemblea a la fusteria

 “Expliquen i conten què, a mitja nit, va haver a la fusteria una estranya assemblea. Les eines s’havien reunit per arreglar les diferències que no les deixaven treballar.

El Martell va pretendre exercir la presidència de la reunió, però de seguida l’assemblea li va notificar que havia de renunciar:

- No pots presidir, Martell- li va dir el portaveu de l’assemblea -. Fas massa soroll i et passes tot el temps donant cops!

El Martell va acceptar la seva culpa però va proposar:

- Si jo no presideixo, demano que també sigui expulsat el Cargol ja que sempre se li han de donar massa voltes per que serveixi per alguna cosa.

El Cargol va dir que acceptava la seva expulsió però va posar una condició:

- Si jo me’n vaig, expulseu també el Paper de Vidre ja que és molt aspre en el seu tracte i sempre té “friccions” amb els altres.

El Paper de Vidre va dir que no se n’aniria si no era expulsat, també, el Metre. Va dir:

- El Metre es passa el temps mesurant als altres segons la seva pròpia mida com si ell fos l’únic perfecte.

Estant la reunió en tan delicat moment, va aparèixer el Fuster que es va posar el davantal i va iniciar la seva feina. Va fer servir el Martell, el Paper de Vidre, el Metre i el Cargol. Va treballar la fusta fins acabar el moble. A l’acabar el treball, se’n va anar.

Quan la fusteria va quedar novament buida, l’assemblea va reprendre la conversa. Va ser llavors quan la Serra, que encara no havia pres la paraula, va dir:

- Senyors, ha quedat demostrat que tenim defectes. Però el fuster treballa amb les nostres qualitats, són elles les que ens fan valuosos. Així que proposo que no ens centrem tant en els nostres punts febles i ens concentrem en la utilitat dels nostres punts forts.

L’assemblea va valorar llavors que el Martell era fort, el Cargol unia i donava força, el Paper de Vidre era especial per afinar i llimar asprors i van observar que el metre era precís i exacte. Es van sentir un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir contents de les seves fortaleses i de treballar plegats”.