El dia 23 d’abril, és la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya. Com és costum, les persones estimades es regalen llibres i roses, veritables protagonistes d’una festa marcada pel civisme i la convivència, també celebrada a la resta del país i en algun lloc de fora.
Tal com la vivim avui, la diada de Sant Jordi té una vuitantena d’anys: el 7 d’octubre de 1926 es va fer per primera vegada el Dia del Llibre, en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes, a proposta de l’editor i escriptor valencià Vicent Clavel (a partir del 1930, el Dia del Llibre es va fer coincidir amb Sant Jordi).
Des del segle XV ja tenim constància d’una fira de roses per Sant Jordi, al pati i als voltants del palau de la Generalitat de Catalunya. Això fa pensar que la tradició de fer-ne present a les dames ha d’ésser força més antiga: tenint en compte que els primers a celebrar Sant Jordi foren els cavallers, paladins de l’amor cortès, base de la poesia trobadoresca. La festa, que, naturalment, tenia l’origen en el culte a Sant Jordi , va anar-se popularitzant a les acaballes de l’edat mitjana. A València va començar a celebrar-se el 1343, i a Mallorca, el 1407; al cap d’una trentena d’anys, el 1436, la Generalitat de Catalunya va proposar-ne l’oficialitat, confirmada el 1456. El segle XIX, amb la Renaixença, la festivitat de Sant Jordi va prendre un to més patriòtic.
SANT JORDI
Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l’Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l’Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.
Sovint s’ha confós o s’ha barrejat la seva història amb la del bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s’ha de confondre.
Veneració: La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d’un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s’assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador. El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l’orient de l’Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle V ja existien desenes d’esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l’epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l’església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir. Al segle VI la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l’havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs. No obstant a Occident sant Jordi no destacava.
Patronatge:
Creu de Sant Jordi
Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia,Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d’Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Hannover, Amersfoort, Istanbul,Beirut, etc.
Llegenda de Sant Jordi i el drac
Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Claustre de la Catedral de Barcelona
La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra “La Llegenda Àuria”. Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d’Aragó.
Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya d’Agna de Valldaura).
Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera.
Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però… vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima… hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.
Icona de Sant Jordi, Museu Cristiano-Bizantí, Atenes.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.
