Tradicionalment el dijous gras o dijous llarder era el primer dia del Carnaval, tot i que actualment en nombroses poblacions la festa s’ha ampliat en el nombre de dies de celebració. És tradició menjar botifarra d’ou a a més d’altres de semblants com la blanca o la negra. També és costum menjar truita de botifarra. A l’hora d’esmorzar, per postres o per berenar, en els carnavals més autòctons es menja la coca de llardons, com, per exemple, en el cas del Carnaval de Tarragona.

 

El carnaval anomenat també temps de carnestoltes. Troba el seu origen en antigues festes paganes d’hivern, de celebracions gregues o de festes romanes.

Amb l’arribada del fred, les feines a l’hort i al camp s’aturen; és el temps del repòs i el guariment. A les cases, però, s’inicia un nou cicle: cal aprofitar les baixes temperatures per renovar el rebost. De primer, es consumeixen els productes que encara resten de la darrera Matança, surten els pernils, llonganisses i fuets que hem reservat fins al final. Aquesta festa de la carn, el Carnestoltes, culmina amb la Matança del porc. La mort del rei dóna lloc a un gran ventall de nous productes: del perol, bufes, ventres, bulls i botifarres blanques i negres; per assecar, llangonisses, fuets, xoriços i pernils; però també cansalada, costelló i ossos salats i, per quan arribi el moment del segar i el batre, deliciosos confits en oli i llard. La Matança és una festa que dura tot un dia i en la que es consumeixen les parts del porc que no es podran conservar. En acabar, el rebost és curull de carn, una bona garantia per a l’any que tot just comença.

La Matança, però, suposa també un canvi en l’alimentació, perquè els productes acabats d’elaborar necessiten temps per arribar a ser mengívols. En el calendari cristià, la Quaresma és temps de penitència. Nosaltres n’hem volgut fer una lectura en clau pràctica: l’abstinència de la carn és fruit del saber, és una decisió higiènica i saludable a l’espera del moment que es pugui tornar a entrar al rebost. Gastronòmicament, això suposa la introducció d’aliments alternatius, sovint també conservats, com són les salaons i els productes secs. Llegums i verdures d’hivern acaben de composar la dieta d’aquesta època de l’any.

En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de Carnestoltes oferia, mascarades rituals d’arrel pagana i un lapse de permissivitat que s’oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la Quaresma.

Actualment el Carnaval s’ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic. On tota aquesta llibertat extrema prèvia al temps de quaresma agafa forma en un sol individu, en carnestoltes, qui és el Rei del Carnaval.

El dimecres de cendra és el primer dia de la quaresma. En aquest dia és tradició de repartir cendra, el sacerdot pronuncia les paraules: “Recorda que ets pols, i en pols has de tornar”. La cendra en qüestió ha d’estar, segons la tradició, feta dels rams beneïts de l’any anterior i ha de ser imposada en el cap dels fidels en forma de creu.

Simbolitza un ritus oriental de dolor i penitència. Antigament solament s’imposava la cendra als pecadors públics que se sotmetien al ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia el matí del Dijous Sant. Amb el temps molts s’unien per humilitat als pecadors públics en aquest ritus d’on va passar a tots els fidels També és conegut com a dia de la cendra o simplement com a avui és cendra.

 

L’Enterrament de la Sardina és una tradició d’origen castellà.

Citant a Joan Amades, explica que l’enterrament de la Sardina posa fi al Carnaval, al mateix temps que inicia el temps de Quaresma. Fins aquí cap novetat, és una forma de posar fi al temps de disbauxa, gresca, etc… i començar entrar en temps de Quaresma i per tant temps d’abstinència i de penitència.

Sobre el perquè es diu enterrament de la Sardina hi ha diverses hipòtesis.

Per començar donant per suposat que enterrar és una forma d’oblidar, acomiadar-se, perdre… qualsevol cosa.

Una altra hipòtesi: Sardina era una manera coloquial d’anomenar l’espinada o la carcanada del porc, que tradicionalment s’enterrava just abans de començar la quaresma per simbolitzar que s’entrava en un període de privacions i abstinències, que per altra banda en aquella època era molt rigorós i respectat per la societat. 

Abstinència, dejuni, penitència i purificació són les característiques que mana la tradició catòlica per aquests 40 dies abans de la Pasqua. La Quaresma comença el primer dijous després del Dimecres de Cendra i finalitza el Diumenge de Rams. Popularment, però, la Quaresma és l’enemiga del Carnestoltes perquè representa la tristesa, i el recolliment vers l’alegria, la bogeria, la disbauxa i el color. Simbòlicament es representa com una vella llargaruda, antipàtica, esquerpa i amb set cames, una per a cada setmana del cicle. Sempre va vestida de negre, amb un bacallà a la mà i un cistell ple de verdures.

La duració de la Quaresma té el seu origen en el simbolisme del nombre quaranta que es tenia com a símbol de plenitud. Així, quaranta dies son els que van durar el Diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert.

Tradicionalment s’ha associat la Quaresma amb el dejuni i abstinència. Antigament era una pràctica molt més estesa i extrema que en l’actualitat. Durant l’Edat Mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous.

En el present el costum s’ha relaxat, i per exemple l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma.

El dejuni durant la Quaresma es considera una manera mitjançant la qual els cristians s’identifiquen amb el patiment de Crist durant la Passió.

La Setmana Santa inclou vàries celebracions:

• el dia de Rams commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem.
• el dilluns Sant s’inicien els cicles de processons de Setmana Santa en moltes localitats.
• el dijous Sant celebra l’últim sopar, la traïció i la crucifixió.
• el divendres Sant recorda la crucifixió amb processons representant l’enterrament de Jesús.
• la Vetlla Pasqual en la nit del dissabte Sant, celebra la nit Santa de la Resurrecció del Senyor.
• el diumenge de Pasqua celebra la Resurrecció.
• el dilluns de Pasqua.

 

En el cristianisme el dia de Rams commemora l’entrada de Jesucrist a Jerusalem amb els seus deixebles, durant la Pasqua Jueva.

Segons l’Evangeli, Jesús va ser rebut amb alegria, alçant branques de llorer i de palmes per donar-li la benvinguda.

Als Països Catalans, tradicionalment, el dia de Rams es commemora anant a l’església a beneir el palmó (pels nens) o la palma (per les nenes), o un brot de llorer.

 

En el calendari cristià, el dijous Sant és el dijous de la Setmana Santa. Commemora l’últim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles, abans de ser traït per Judes Iscariot i crucificat.

El Dijous Sant, és el dia en què s’acaba la quaresma.

Aquest dia és el dia de la fraternitat, ja que Jesús en el darrer sopar va rentar els peus als deixebles, es va fer servidor dels altres. Antigament, el Dijous Sant era dia de silenci, la gent no sortia de casa, es practicava dejú i les campanes no marcaven les hores, com a mostra de respecte. En alguns indrets, se celebren les processons de silenci, on s’escenifiquen la captura, la crucifixió, l’agonia i mort de Crist. A algunes poblacions es representa la dansa de la mort, una dansa d’origen medieval, on es recrea l’arribada de la mort.

 

Commemora la passió de Jesús i la mort de Jesús a la creu, que portava inscrites les sigles INRI, abreviació llatina que especificava el motiu de la seva crucifixió: “Jesús Natzarè, rei dels jueus”.

El divendres Sant es fan processons pels carrers per recordar la crucifixió de Crist i també és costum de fer cerimònies a l’Església i fer el Via Crucis o camí de la Creu. 

Recorda el dia que el cos de Jesús és dins del sepulcre.

Al vespre té lloc la celebració de la Vetlla Pasqual, en què el sacerdot encén el ciri pasqual, que simbolitza Jesucrist, i a continuació els fidels encenen una espelma amb el mateix ciri. La Vetlla Pasqual és la celebració més antiga del misteri de Jesús Ressuscitat.

En el calendari cristià, el diumenge de Pasqua celebra la Pasqua de Resurrecció, és a dir, la resurrecció de Jesucrist tres dies després de morir a la creu.

Des d’un punt de vista de la Fe, és la festa més important del cristianisme, tot i que popularment se celebra amb molta més intensitat el Nadal. El Diumenge de Pasqua culmina la Setmana Santa, una setmana de celebracions relacionades amb els últims dies de la vida de Jesucrist.

El dia de Pasqua, és tradició que el padrí o padrina regali al seu fillol una Mona de Pasqua que tradicionalment es menja el dia següent, el Dilluns de Pasqua.

També són tradicionals de Pasqua el cant de les caramelles.

La mona de Pasqua és dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat.

El nom prové de la munna terme àrab que significa “provisió de la boca”, regal que els moriscs feien als seus senyors.

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre (tants com anys tenia el fillol), però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.