“UN CONSELL A LA NOIA DELS PEYTON”

La senyoreta Marian tenia una mirada dolça i serena i els cabells ondulats de color mel i
un somriure amable als llavis. Tenia la pell tan blanca i fina on els nenúfars que havia deixat
surant al bol del vidre blau de sobre la tableta baixa. Tenia una saleta d’estar de colors càlids i
clars i superfícies fosques i brunyides, amb una claror esmorteïda que es filtrava a través de
pantalles de pergamí: la sala de la senyoreta Marion, fora del món, tota quietud amb el seu
trepig, tota en penombra per realçar la seva pal·lidesa lluminosa i els seus vestits delicats i
elegants. Per a la noia dels Peyton era un oasi de pau; i la veu de la senyoreta Marion era
tranquil·litzadora com la remor d’una riera, i les seves paraules li feien l’efecte d’una mà fresca
sobre el front.
Abans de decidir si l’hi diria o no, la noia dels Peyton ja li havia explicat el calvari que
passava. Podia ser, segons com t’ho miressis, una cabòria d’adolescent o la pitjor de les
angoixes humanes. Feia dues setmanes que la noia dels Peyton no veia el noi dels Barclay, que
s’havia començat a interessar per altres noies.
-Què puc fer senyoreta Marion? – va dir la noia dels Peyton.
Els ulls de la senyoreta Marion, amarats de compassió, van quedar fitxats en la cara
menuda i preocupada de la noia
-N’estàs molt, d’ell, Sylvie?- va dir.
-Doncs… sí; és que… va dir la Sylvie, i va parar per empassar-se la saliva -. És horrorós,
estar sense ell; és horrorós. Pensi que ens vèiem cada dia, cada dia durant tot l’estiu. I sempre
em trucava, de seguida que arribava a casa seva, encara que m’hagués deixat feia deu minuts. I
sempre em trucava de seguida que es despertava, per desitjar-me bon dia i dir-me que que venia.
Cada dia. Ai, senyora Marion, no es pot imaginar que maco que era.
- És clar, que m’ho imagino, dona- va dir la senyoreta Marion, T’entenc molt bé Sylvie.
- I de cop es va acabar- va dir la Sylvie-. De cop i volta.
Vols dir, Sylvie, que va ser de cop i volta? Va dir la senyoreta Marion.
- Doncs… – va dir la Sylvie, i va fer un esforç per sonriure-. El cas que una nit, que ell
havia vingut a casa i havien estat al porxo, va tornar cap a casa seva i no em va trucar. I
jo vinga esperar. No es pot imaginar com m’ho vaig passar de malament. Vosté diria que no
tenia pas tanta importància, que truqués o no, oi? Però sí que en tenia.
- És clar que en tenia- va dir la senyoreta Marion-. És clar que en té.
- No em podia adormir, no podia fer res- va dir la Sylvie-. Se’m van fer dos quarts de tres.
No teia ni idea de què podia passar. Vaig pensar que no hagués tingut un accident amb el cotxe.
[…]
- En cap moment et va fer por que es pogués acabar?- va dir la senyoreta Marion.
Bé, les últimes vegades que ens vam veure, sí- va dir la Sylvie-.
[…]
Ell era tan ben plantat que sempre em feia por que les altres noies me’l poguessin
prendre. Sempre li deia que segur que m’acabaria deixant. Ho deia de broma, és clar, però també
de debò.-
Has de saber, Sylvie – va dir la senyoreta Marion -, que als homes no els agraden gens
les actituds catastrofistes. És veritat que en Bunny Barclay només té vint anys, però tots els
homes són iguals. I a tots els disgusten les mateixes coses.
-M’agradaria ser com vostè, senyoreta Marion- va dir la Sylvie- M’agradaria saber
sempre què s’ha de fer. Ja veig que ho he fet tot al revés. Però ell bé va dir que no passava res…
No es pot imaginar com em desespera no poder parlar amb ell. Si ho poguessim aclarir, jo crec
que ho arreglaríem.
-No, maca, no- va dir la senyoreta Marion – Als homes no els agrada gens arreglar les
desavinences. No els agrada aclarir res. Oblida el passat, filla meva, i deixa enrere amb alegria
la seva tomba sense nom. Pensa-hi quan tornis a veure en Bunny, Sylvie. Comporta’t com si una
hora abans haguéssiu estat rient junts.
-Però si potser no el tornaré a veure més! – va dir la Sylvie -. No m’hi puc acostar. No
paro de trucar-lo. Avui mateix l’he trucat tres vegades! I no hi és mai. No pot ser, que no hi sigui
mai, senyoreta Marion. Quasi sempre agafa el telèfon la mare. I sempre em diu que no hi és. Em
té tírria.
[…]
-Tu li has fet veure com l’estimaves, Sylvie, li has fet veure que ell ho era tot per a tu. Als
homes això no els agrada. Semblaria que ho han de trobar bonic, però no ho troben. Tu t’has
de mostrar alegre i indulgent, perquè la indulgència és el desideràtum de tot home. Parla-hi amb
alegria i simpatia sempre que el vegis i no li deixis entreveure mai el dolor que t’ha causat. Els
homes no suporten cap recordatori de tristesa. I no li has de fer mai cap retret, i no heu de tenir
mai més, però mai més, cap “escena desagradable”. No hi ha res que posi més incòmode un home
que veure perdre la dignitat a una dona.
“I has de dominar les teves pors, filla meva. Una dona amb por per culpa de l’amor que
sent no farà mai res de bo. Fica’t al cap que hi haurà vegades que voldrà estar sense tu; no li
demanis mai per què, ni on va. No hi ha cap home que ho suporti. No pronostiquis desventures
ni vaticinis separacions: no fugirà si no permets que s’adoni que el retens. L’amor és com el
mercuri al palmell de la mà, Sylvie. Si deixes el palmell obert, s’hi queda; prova’l d’agafar, i se
t’escaparà. Per damunt de tot, no perdis mai la calma. Estigues sempre tranquil·la.”
[…]
“No el facis sentir culpable en cap moment, hagi fet el que hagi fet. Si no et truca tot i
haver dit que ho faria, si arriba tard a una cita amb tu, no hi facis cap al·lusió. Fes-li creure,
sempre, que tot va bé. Sigues amable i alegre, i , sobretot, no perdis mai la calma.”
“I confia en ell, Sylvie. No t’està fent mal expressament. No te’n farà si tu no l’hi incites.
D’altra banda has de confiar més en tu mateixa. Procura no sentir-te insegura. Potser et
semblarà de mal gust que et recordi que hi ha altres homes, quan sé que l´únic home que vols és
ell; però és un pensament consolador. Ell no ha de saber que és el teu déu, que sense ell no ets
ningú. No ho ha de tornar a saber mai més.”
“És un camí molt llarg, Sylvie, i difícil, i hauràs d’anar en compte amb cada pas que facis.
Però és l’única manera de fer-te teu un home.
- Ja ho veig, senyoreta Marion- va dir la Sylvie, que no havia apartat els ulls de la
senyoreta Marion ni un sol instant-. Ja veig què s’ha de fer. Realment no és fàcil, eh?
Però si funciona…
- Sempre ha funcionat, dona- va dir la senyoreta Marion
La Sylvie tenia a la cara l’expressió de qui contempla el sol naixent.
- Ho procuraré, senyoreta Marion –va dir-. Procuraré no tornar a equivocar-me.
Procuraré… Ves; procuraré ser com vostè, i llavors agradaré a en Bunny per força.
M’agradaria moltíssim ser com vostè: tan assenyada i tan dolça i tan amable. Deu
agradar a tots els homes. És que és perfecta. ¿Com ho sap sempre el que s’ha de fer?
La senyoreta Marion va somriure.
- Pensa- va dir- que tinc uns quans anys més que tu de pràctica.
Quan la noia dels Peyton se’n va haver anat, la senyoreta Marion va posar-se a rondar amb
parsimònia per la sala exquisidament moblada, posant bé una flor, centrant una revista. Però els
ulls no seguien el gest dels seus dits blancs, i semblava que tingués el pensament molt lluny
d’aquelles ocupacions insignificants i innecessàries. Va donar un cop d’ull al rellotge de polsera, i
va proferir una exclamació.
[…]
De cop es va tornar a aixecar, va deixar la revista, i amb passos ràpids i decidits inhabituals en
ella va travessar la sala en direcció a la tauleta alta on hi havia el telèfon. Va marcar un número,
rascant amb força cada xifra al disc.
- ¿Que podria parlar amb el senyor Lawrence, si us splau? – va dir, després d’esperar una
mica -. Ah, ¿no hi és? Vaja. ¿Què és la seva secretària, vostè? ¿Que sabria dir-me quan
vindrà? Ja. De totes maneres, si vingués, ¿li farà el favor de dir-li que truqui la
senyoreta Marion? No, Marion. No, ja està; és cognom. Sí, ja sap el número. Moltes
gràcies.
[…]
Va tornar a anar cap el telèfon amb el color mudat, i va fer girar el disc amb la mà tremolosa.
- ¿Què podria parlar amb el senyor Lawrence, si us plau? – va dir –. Ah, ¿no ha vingut? I
¿no em sabria dir on el podria trobar? Ah, no ho sap. És clar. ¿Sap si vindrà més tard?
És clar. Gràcies. De totes maneres, si ve, ¿tindrà la bondad de dir-li que truqui a la
senyoreta Marion? Sí, Marion; Cynthia Marion. Gràcies. Sí, he trucat abans. Sisplau no
es descuidi de dir-li que em truqui, ¿eh? Moltes gràcies.
Molt a poc a poc, la senyoreta Marion va tornar a deixar l’auricular a lloc. Molt poc a poc, les
espatlles se li van començar a enfonsar i va semblar que el seu cos esvelt i delicat perdés tota
l’ossada. De cop va arrepenjar tots dos braços a la tauleta i hi va ensorrar el cap, i les ondes
perfectes dels cabells se li van esbullar i se li van començar a gronxar amb violència a cada
brandament de cap que feia. Va semblar que la sala se submergís en la penombra, com per
protegir-se del so dels sanglots. Les paraules li sortien a batzegades enmig del somiqueig.
- Ai, va dir que trucaria, va dir que trucaria. Va dir que no passava res, va dir que segur
que trucaria. Ho va dir…
La convulsió ofegada del plor va acabar cedint, i ja feia una estona que estava callada i
immòbil quan va aixecar el cap i va allargar la mà cap al telèfon. Va haver de parar dues vegades
mentre marcava el número al disc, per eixugar-se les llàgrimes dels ulls i poder-hi veure. Quan
va parlar, ho va fer amb veu tremolosa i forta.
- ¿Que podria parlar amb el senyor Lawrence, si us plau? – va dir.

Dorothy Parker

Per ajudar-vos en el comentari penseu a:

• Buscar informació biogràfica sobre l’autora
• Cercar al diccionari totes aquelle sparaules que no entengueu
• Determinar quin és el tema de la narració
• Parar atenció a la descripció física i psíquica dels personatges
• Identificar quin és el punt de vista del narrador
• Determinar l’espai i el temps

Lliurament: dilluns 15 d’octubre. Fet amb ordinador. Recordeu que no cal copiar el text  ni les orientacions.