Archive for the ‘4t d’ESO’ Category

Les Avantguardes

[issuu viewmode=presentation layout=http%3A%2F%2Fskin.issuu.com%2Fv%2Flight%2Flayout.xml showflipbtn=true documentid=110224111146-a9fa5f1bb63f49ce945fad8c552b5620 docname=avantguardes__lite_ username=mariagajas loadinginfotext=Les%20Avantguardes%20(literatura%20catalana) showhtmllink=true tag=power%20point width=420 height=315 unit=px]

Les conferències del Modernisme català

Us publico les presentacions de les conferències de literatura catalana del Modernisme perquè pugueu estudiar-les per l’examen del proper dijous 17 de febrer. Recordeu que heu d’estudiar del mapa conceptual, dels apunts, del dossier de conferències i dels powers.

1. La POESIA: Joan Maragall (Floreal)


By rob

2. La NARRATIVA: Víctor Català (Alison)


By rob

3. El TEATRE: Santiago Rusiñol (Jordan)


By rob

“Canigó” 125 veus

L’any 2011 es compleixen 125 anys de la primera edició del poema Canigó de Jacint Verdaguer. De fet, el llibre va sortir al carrer a l’entorn de Nadal de 1885, però el peu d’impremta establia la data de 1886 i amb aquesta data ha quedat lligat Canigó, poema de la plenitud creadora del poeta de la Renaixença i del Segle del Romanticisme, obra fundacional de la Literatura Catalana contemporània.

CANIGÓ 125 VEUS

A partir del dia  20 de gener proposem una lectura completa i polifònica de Canigó a Internet, l’espai ideal per on navegarà el missatge que proclama que Canigó existeix, que és aquí: una muntanya, un poema, una pàtria, un futur.

A www.verdaguer.cat/canigo125 es podrà gaudir de la lectura polifònica del poema de Jacint Verdaguer per veus tan reconegudes com Lluís Soler, Cinta Massip, Gerard Quintana, Albert Om, Perejaume, Lluís Solà, Gisela Bellsolà, Maria del Mar Bonet, Jordi Cornudella, Carles Duarte, Teresa Rebull, Alfons López Tena, Josep- Maria Terricabres, Enric Casasses, etc. Durant 125 dies donarem veu a 125 persones d’arreu del país, joves i grans, conegudes o no, que mostraran l’ampli espectre de la cultura catalana, de tal manera que a finals del mes de maig el Canigó quedarà llegit.

Aquí us deixo l’inici del poema de la mà de l’actor Lluís Soler:

YouTube Preview Image

“Phantasticus. El cant de Ramon”

On és Ramon Llull? La resposta més directa ens porta a la tomba del savi mallorquí, situada en l’església de Sant Francesc de Palma. A dues passes, a la plaça de Santa Eulàlia, una guia recorda una trobada de llegenda: el cortesà Ramon Llull de Mallorca empaità una donzella, aquí mateix, fa gairebé vuit segles.

Però, on és Ramon, avui? Ramon és diplomàcia, lògica, matemàtica, literatura. És passió, obcecació, mite. Són més d’un miler de manuscrits, gairebé tres-centes obres. És, encara, un món per explorar, la baula entre la tradició filosòfica medieval i el món modern.

Nascut a ciutat de Mallorca, Ramon Llull és una figura universal de la cultura catalana. Tot i així, encara és, per a molta gent, un desconegut. Aquest documental ens descobreix la figura d’aquest home, que volgué escriure el millor llibre del món per combatre i convèncer dels seus errors als infidels. Va dedicar la seva vida a elaborar un mètode, a l’elucubració d’un Art basat en el raonament. Comença amb l’”Art abreujada de trobar veritat” (1274) que refà desenes de vegades fins a la seva darrera formulació, l’”Ars Dei” (1307), on intenta demostrar la irrefutabilitat de la religió cristiana a través de la raó i no només per la fe.

Gran viatger, Ramon Llull entra en contacte amb tot el saber mediterrani de la seva època. Estan documentades estades seves a Montpeller, París, Gènova, Pisa, Nàpols, Roma, Avinyó, Tunis, Algèria, la petita Armènia i Xipre a la recerca de coneixements, recursos i experiències. El documental “Phantasticus. El cant de Ramon” se submergeix en la vida i l’obra del filòsof. Ho fa amb la mirada dels experts més reconeguts i dels lectors més il·lustres del primer gran intel·lectual de la cultura catalana.

VEURE EL DOCUMENTAL

Comentari de text

“UN CONSELL A LA NOIA DELS PEYTON”

La senyoreta Marian tenia una mirada dolça i serena i els cabells ondulats de color mel i
un somriure amable als llavis. Tenia la pell tan blanca i fina on els nenúfars que havia deixat
surant al bol del vidre blau de sobre la tableta baixa. Tenia una saleta d’estar de colors càlids i
clars i superfícies fosques i brunyides, amb una claror esmorteïda que es filtrava a través de
pantalles de pergamí: la sala de la senyoreta Marion, fora del món, tota quietud amb el seu
trepig, tota en penombra per realçar la seva pal·lidesa lluminosa i els seus vestits delicats i
elegants. Per a la noia dels Peyton era un oasi de pau; i la veu de la senyoreta Marion era
tranquil·litzadora com la remor d’una riera, i les seves paraules li feien l’efecte d’una mà fresca
sobre el front.
Abans de decidir si l’hi diria o no, la noia dels Peyton ja li havia explicat el calvari que
passava. Podia ser, segons com t’ho miressis, una cabòria d’adolescent o la pitjor de les
angoixes humanes. Feia dues setmanes que la noia dels Peyton no veia el noi dels Barclay, que
s’havia començat a interessar per altres noies.
-Què puc fer senyoreta Marion? – va dir la noia dels Peyton.
Els ulls de la senyoreta Marion, amarats de compassió, van quedar fitxats en la cara
menuda i preocupada de la noia
-N’estàs molt, d’ell, Sylvie?- va dir.
-Doncs… sí; és que… va dir la Sylvie, i va parar per empassar-se la saliva -. És horrorós,
estar sense ell; és horrorós. Pensi que ens vèiem cada dia, cada dia durant tot l’estiu. I sempre
em trucava, de seguida que arribava a casa seva, encara que m’hagués deixat feia deu minuts. I
sempre em trucava de seguida que es despertava, per desitjar-me bon dia i dir-me que que venia.
Cada dia. Ai, senyora Marion, no es pot imaginar que maco que era.
- És clar, que m’ho imagino, dona- va dir la senyoreta Marion, T’entenc molt bé Sylvie.
- I de cop es va acabar- va dir la Sylvie-. De cop i volta.
Vols dir, Sylvie, que va ser de cop i volta? Va dir la senyoreta Marion.
- Doncs… – va dir la Sylvie, i va fer un esforç per sonriure-. El cas que una nit, que ell
havia vingut a casa i havien estat al porxo, va tornar cap a casa seva i no em va trucar. I
jo vinga esperar. No es pot imaginar com m’ho vaig passar de malament. Vosté diria que no
tenia pas tanta importància, que truqués o no, oi? Però sí que en tenia.
- És clar que en tenia- va dir la senyoreta Marion-. És clar que en té.
- No em podia adormir, no podia fer res- va dir la Sylvie-. Se’m van fer dos quarts de tres.
No teia ni idea de què podia passar. Vaig pensar que no hagués tingut un accident amb el cotxe.
[…]
- En cap moment et va fer por que es pogués acabar?- va dir la senyoreta Marion.
Bé, les últimes vegades que ens vam veure, sí- va dir la Sylvie-.
[…]
Ell era tan ben plantat que sempre em feia por que les altres noies me’l poguessin
prendre. Sempre li deia que segur que m’acabaria deixant. Ho deia de broma, és clar, però també
de debò.-
Has de saber, Sylvie – va dir la senyoreta Marion -, que als homes no els agraden gens
les actituds catastrofistes. És veritat que en Bunny Barclay només té vint anys, però tots els
homes són iguals. I a tots els disgusten les mateixes coses.
-M’agradaria ser com vostè, senyoreta Marion- va dir la Sylvie- M’agradaria saber
sempre què s’ha de fer. Ja veig que ho he fet tot al revés. Però ell bé va dir que no passava res…
No es pot imaginar com em desespera no poder parlar amb ell. Si ho poguessim aclarir, jo crec
que ho arreglaríem.
-No, maca, no- va dir la senyoreta Marion – Als homes no els agrada gens arreglar les
desavinences. No els agrada aclarir res. Oblida el passat, filla meva, i deixa enrere amb alegria
la seva tomba sense nom. Pensa-hi quan tornis a veure en Bunny, Sylvie. Comporta’t com si una
hora abans haguéssiu estat rient junts.
-Però si potser no el tornaré a veure més! – va dir la Sylvie -. No m’hi puc acostar. No
paro de trucar-lo. Avui mateix l’he trucat tres vegades! I no hi és mai. No pot ser, que no hi sigui
mai, senyoreta Marion. Quasi sempre agafa el telèfon la mare. I sempre em diu que no hi és. Em
té tírria.
[…]
-Tu li has fet veure com l’estimaves, Sylvie, li has fet veure que ell ho era tot per a tu. Als
homes això no els agrada. Semblaria que ho han de trobar bonic, però no ho troben. Tu t’has
de mostrar alegre i indulgent, perquè la indulgència és el desideràtum de tot home. Parla-hi amb
alegria i simpatia sempre que el vegis i no li deixis entreveure mai el dolor que t’ha causat. Els
homes no suporten cap recordatori de tristesa. I no li has de fer mai cap retret, i no heu de tenir
mai més, però mai més, cap “escena desagradable”. No hi ha res que posi més incòmode un home
que veure perdre la dignitat a una dona.
“I has de dominar les teves pors, filla meva. Una dona amb por per culpa de l’amor que
sent no farà mai res de bo. Fica’t al cap que hi haurà vegades que voldrà estar sense tu; no li
demanis mai per què, ni on va. No hi ha cap home que ho suporti. No pronostiquis desventures
ni vaticinis separacions: no fugirà si no permets que s’adoni que el retens. L’amor és com el
mercuri al palmell de la mà, Sylvie. Si deixes el palmell obert, s’hi queda; prova’l d’agafar, i se
t’escaparà. Per damunt de tot, no perdis mai la calma. Estigues sempre tranquil·la.”
[…]
“No el facis sentir culpable en cap moment, hagi fet el que hagi fet. Si no et truca tot i
haver dit que ho faria, si arriba tard a una cita amb tu, no hi facis cap al·lusió. Fes-li creure,
sempre, que tot va bé. Sigues amable i alegre, i , sobretot, no perdis mai la calma.”
“I confia en ell, Sylvie. No t’està fent mal expressament. No te’n farà si tu no l’hi incites.
D’altra banda has de confiar més en tu mateixa. Procura no sentir-te insegura. Potser et
semblarà de mal gust que et recordi que hi ha altres homes, quan sé que l´únic home que vols és
ell; però és un pensament consolador. Ell no ha de saber que és el teu déu, que sense ell no ets
ningú. No ho ha de tornar a saber mai més.”
“És un camí molt llarg, Sylvie, i difícil, i hauràs d’anar en compte amb cada pas que facis.
Però és l’única manera de fer-te teu un home.
- Ja ho veig, senyoreta Marion- va dir la Sylvie, que no havia apartat els ulls de la
senyoreta Marion ni un sol instant-. Ja veig què s’ha de fer. Realment no és fàcil, eh?
Però si funciona…
- Sempre ha funcionat, dona- va dir la senyoreta Marion
La Sylvie tenia a la cara l’expressió de qui contempla el sol naixent.
- Ho procuraré, senyoreta Marion –va dir-. Procuraré no tornar a equivocar-me.
Procuraré… Ves; procuraré ser com vostè, i llavors agradaré a en Bunny per força.
M’agradaria moltíssim ser com vostè: tan assenyada i tan dolça i tan amable. Deu
agradar a tots els homes. És que és perfecta. ¿Com ho sap sempre el que s’ha de fer?
La senyoreta Marion va somriure.
- Pensa- va dir- que tinc uns quans anys més que tu de pràctica.
Quan la noia dels Peyton se’n va haver anat, la senyoreta Marion va posar-se a rondar amb
parsimònia per la sala exquisidament moblada, posant bé una flor, centrant una revista. Però els
ulls no seguien el gest dels seus dits blancs, i semblava que tingués el pensament molt lluny
d’aquelles ocupacions insignificants i innecessàries. Va donar un cop d’ull al rellotge de polsera, i
va proferir una exclamació.
[…]
De cop es va tornar a aixecar, va deixar la revista, i amb passos ràpids i decidits inhabituals en
ella va travessar la sala en direcció a la tauleta alta on hi havia el telèfon. Va marcar un número,
rascant amb força cada xifra al disc.
- ¿Que podria parlar amb el senyor Lawrence, si us splau? – va dir, després d’esperar una
mica -. Ah, ¿no hi és? Vaja. ¿Què és la seva secretària, vostè? ¿Que sabria dir-me quan
vindrà? Ja. De totes maneres, si vingués, ¿li farà el favor de dir-li que truqui la
senyoreta Marion? No, Marion. No, ja està; és cognom. Sí, ja sap el número. Moltes
gràcies.
[…]
Va tornar a anar cap el telèfon amb el color mudat, i va fer girar el disc amb la mà tremolosa.
- ¿Què podria parlar amb el senyor Lawrence, si us plau? – va dir –. Ah, ¿no ha vingut? I
¿no em sabria dir on el podria trobar? Ah, no ho sap. És clar. ¿Sap si vindrà més tard?
És clar. Gràcies. De totes maneres, si ve, ¿tindrà la bondad de dir-li que truqui a la
senyoreta Marion? Sí, Marion; Cynthia Marion. Gràcies. Sí, he trucat abans. Sisplau no
es descuidi de dir-li que em truqui, ¿eh? Moltes gràcies.
Molt a poc a poc, la senyoreta Marion va tornar a deixar l’auricular a lloc. Molt poc a poc, les
espatlles se li van començar a enfonsar i va semblar que el seu cos esvelt i delicat perdés tota
l’ossada. De cop va arrepenjar tots dos braços a la tauleta i hi va ensorrar el cap, i les ondes
perfectes dels cabells se li van esbullar i se li van començar a gronxar amb violència a cada
brandament de cap que feia. Va semblar que la sala se submergís en la penombra, com per
protegir-se del so dels sanglots. Les paraules li sortien a batzegades enmig del somiqueig.
- Ai, va dir que trucaria, va dir que trucaria. Va dir que no passava res, va dir que segur
que trucaria. Ho va dir…
La convulsió ofegada del plor va acabar cedint, i ja feia una estona que estava callada i
immòbil quan va aixecar el cap i va allargar la mà cap al telèfon. Va haver de parar dues vegades
mentre marcava el número al disc, per eixugar-se les llàgrimes dels ulls i poder-hi veure. Quan
va parlar, ho va fer amb veu tremolosa i forta.
- ¿Que podria parlar amb el senyor Lawrence, si us plau? – va dir.

Dorothy Parker

Per ajudar-vos en el comentari penseu a:

  • Buscar informació biogràfica sobre l’autora
  • Cercar al diccionari totes aquelle sparaules que no entengueu
  • Determinar quin és el tema de la narració
  • Parar atenció a la descripció física i psíquica dels personatges
  • Identificar quin és el punt de vista del narrador
  • Determinar l’espai i el temps

Lliurament: dilluns 15 d’octubre. Fet amb ordinador. Recordeu que no cal copiar el text  ni les orientacions.