Archive for the ‘FESTES RELIGIOSES’ Category

L’11 de maig és Sant Ponç , patró dels herbolaris , per aquest motiu en diverses ciutats i pobles de Catalunya s’organitzen fires en les quals les herbes remeieres, la mel, els dolços, fruites en almívar i productes confitats són protagonistes. A Barcelona un dels llocs on es celebra la fira amb més renom és al carrer Hospital. Aneu i gaudiu de la festa….

Cliqueu aquí: Programa d’activitats del carrer Hospital

Poema infantil de Martí i Pol

 MAIG

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s’ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s’eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

LA HISTÒRIA

La llegenda daurada ens explica que el jove Ponç, nascut en una família pagana, va caure seduït per la religió catòlica a l’escoltar, tot anant de camí cap a l’escola, un himne bellíssim que cantava una comunitat cristiana clandestina. Un cop batejat, es dedicà amb ímpetu i valor a predicar per les terres de la vall de la Valéia (o Ubaya), antigament dita “vall de la Barceloneta” (per Barcilona de Provença, la seva capital), situada a l’Alta Provença. No obstant, com era norma al primer terç del segle III, quan el nostre heroi va tenir la desgràcia (o sort, segons es miri) de viure, les antipaties als fidels de la nova religió instigades per l’emperador Valerià I i les represàlies a aquells que gosaven predicar-la van portar la seva persecució implacable. Diu la tradició que Ponç fou capturat a Cemenulum (avui Cimiez) i reclòs en una terrible cel·la plena de xinxes, puces i demés paràsits que, tot i les seves insistències, mai van aconseguir picar-lo. Pertinaç en la seva fe de pedra picada, aquell que estava destinat a elevar-se als altars fou sotmès a diversos patiments fins que el seus botxins, rendits davant el vigor del campió cristià, li varen fer guanyar la palma del martiri separant d’un destre cop d’espasa el cap de seu cos…

La seva resistència a les picades va inspirar que fos venerat com a patró dels apicultors i que la seva intercessió es demani contra les plagues a les collites i a les llars. La tradició situa també el sant a Barcelona, on s’hauria aturat escapolint-se dels seus perseguidors; corprès per la misèria del lloc, es va dedicar a atendre els malalts tot confegint-los pocions amb plantes remeieres. En conseqüència, també és patró dels herbolaris, en un reconeixement que els barcelonins han perpetuat en la fira d’herbes que, al menys des del segle XVI, trobem a la ciutat comtal. Les fires i els aplecs de Sant Ponç s’han anat estenent pel nostre país i ingredients com les herbes remeieres, la mel, els arrops, les fruites confitades i gebrades i d’altres llepolies no poden faltar en un mercadal que sigui digne del nostre màrtir de Cimiez.

Al segle V, la seva figura es va popularitzar per obra i gràcia de les prèdiques d’un altre Valerià, aquest cop Bisbe (per tant, indefectiblement bo, no pas com el malvat i homònim Emperador), que va glossar en els seus sermons la figura del nostre protagonista. Al segle X, uns altres devots, en Ramon Ponç III, comte de Tolosa, i la seva esposa Garsenda, van difondre’n el culte per tota l’Occitània ordenant el trasllat de les seves relíquies a Tomièiras (al Llenguadoc), per fundar-hi l’abadia de Sant Ponç.

Avui s’hi alça una església romànica que, entre els segles XIV i XVIII, va arribar a ser seu episcopal.

No obstant, no totes les visions del nostre Ponç són positives. Mila, la protagonista de Solitud, de Víctor Català, en el seu enfrontament a la muntanya i en l’isolament del mas on ha anat a raure amb el seu detestat marit, veu en Sant Ponç -patró dels paratges on viu-, la personificació de tots els seus patiments. En somnis, el Sant se li apareix, enriolat i cruel, per turmentar-la, tot llençant-li unes boletes que li faran un mal insuportable fins que serà rescatada per l’ancià pastor Gaietà…

La festivitat de Sant Ponç s’escau l’11 de maig i en el seu honor s’organitzen misses solemnes, romeries i, en alguns llocs, se celebra la benedicció de les roses. En aquets dies floreix la sempreviva, o ramell de Sant Ponç, que, tot i el seu bonic i revitalitzant nom, és una planta olorosa emprada en ritus funeraris.

Encomanem-nos doncs al gloriós Sant Ponç i demanem-li devotament que ens lliuri de puces, xinxes i de totes les paparres que ens aquests difícils temps amenacen de pertorbar la nostra tranquil·litat.

Colaboració de Giliet de Florejacs

Tradicionalment el dijous gras o dijous llarder era el primer dia del Carnaval, tot i que actualment en nombroses poblacions la festa s’ha ampliat en el nombre de dies de celebració. És tradició menjar botifarra d’ou a a més d’altres de semblants com la blanca o la negra. També és costum menjar truita de botifarra. A l’hora d’esmorzar, per postres o per berenar, en els carnavals més autòctons es menja la coca de llardons, com, per exemple, en el cas del Carnaval de Tarragona.

 

El carnaval anomenat també temps de carnestoltes. Troba el seu origen en antigues festes paganes d’hivern, de celebracions gregues o de festes romanes.

Amb l’arribada del fred, les feines a l’hort i al camp s’aturen; és el temps del repòs i el guariment. A les cases, però, s’inicia un nou cicle: cal aprofitar les baixes temperatures per renovar el rebost. De primer, es consumeixen els productes que encara resten de la darrera Matança, surten els pernils, llonganisses i fuets que hem reservat fins al final. Aquesta festa de la carn, el Carnestoltes, culmina amb la Matança del porc. La mort del rei dóna lloc a un gran ventall de nous productes: del perol, bufes, ventres, bulls i botifarres blanques i negres; per assecar, llangonisses, fuets, xoriços i pernils; però també cansalada, costelló i ossos salats i, per quan arribi el moment del segar i el batre, deliciosos confits en oli i llard. La Matança és una festa que dura tot un dia i en la que es consumeixen les parts del porc que no es podran conservar. En acabar, el rebost és curull de carn, una bona garantia per a l’any que tot just comença.

La Matança, però, suposa també un canvi en l’alimentació, perquè els productes acabats d’elaborar necessiten temps per arribar a ser mengívols. En el calendari cristià, la Quaresma és temps de penitència. Nosaltres n’hem volgut fer una lectura en clau pràctica: l’abstinència de la carn és fruit del saber, és una decisió higiènica i saludable a l’espera del moment que es pugui tornar a entrar al rebost. Gastronòmicament, això suposa la introducció d’aliments alternatius, sovint també conservats, com són les salaons i els productes secs. Llegums i verdures d’hivern acaben de composar la dieta d’aquesta època de l’any.

En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de Carnestoltes oferia, mascarades rituals d’arrel pagana i un lapse de permissivitat que s’oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la Quaresma.

Actualment el Carnaval s’ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic. On tota aquesta llibertat extrema prèvia al temps de quaresma agafa forma en un sol individu, en carnestoltes, qui és el Rei del Carnaval.

El dimecres de cendra és el primer dia de la quaresma. En aquest dia és tradició de repartir cendra, el sacerdot pronuncia les paraules: “Recorda que ets pols, i en pols has de tornar”. La cendra en qüestió ha d’estar, segons la tradició, feta dels rams beneïts de l’any anterior i ha de ser imposada en el cap dels fidels en forma de creu.

Simbolitza un ritus oriental de dolor i penitència. Antigament solament s’imposava la cendra als pecadors públics que se sotmetien al ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia el matí del Dijous Sant. Amb el temps molts s’unien per humilitat als pecadors públics en aquest ritus d’on va passar a tots els fidels També és conegut com a dia de la cendra o simplement com a avui és cendra.

 

L’Enterrament de la Sardina és una tradició d’origen castellà.

Citant a Joan Amades, explica que l’enterrament de la Sardina posa fi al Carnaval, al mateix temps que inicia el temps de Quaresma. Fins aquí cap novetat, és una forma de posar fi al temps de disbauxa, gresca, etc… i començar entrar en temps de Quaresma i per tant temps d’abstinència i de penitència.

Sobre el perquè es diu enterrament de la Sardina hi ha diverses hipòtesis.

Per començar donant per suposat que enterrar és una forma d’oblidar, acomiadar-se, perdre… qualsevol cosa.

Una altra hipòtesi: Sardina era una manera coloquial d’anomenar l’espinada o la carcanada del porc, que tradicionalment s’enterrava just abans de començar la quaresma per simbolitzar que s’entrava en un període de privacions i abstinències, que per altra banda en aquella època era molt rigorós i respectat per la societat. 

Abstinència, dejuni, penitència i purificació són les característiques que mana la tradició catòlica per aquests 40 dies abans de la Pasqua. La Quaresma comença el primer dijous després del Dimecres de Cendra i finalitza el Diumenge de Rams. Popularment, però, la Quaresma és l’enemiga del Carnestoltes perquè representa la tristesa, i el recolliment vers l’alegria, la bogeria, la disbauxa i el color. Simbòlicament es representa com una vella llargaruda, antipàtica, esquerpa i amb set cames, una per a cada setmana del cicle. Sempre va vestida de negre, amb un bacallà a la mà i un cistell ple de verdures.

La duració de la Quaresma té el seu origen en el simbolisme del nombre quaranta que es tenia com a símbol de plenitud. Així, quaranta dies son els que van durar el Diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert.

Tradicionalment s’ha associat la Quaresma amb el dejuni i abstinència. Antigament era una pràctica molt més estesa i extrema que en l’actualitat. Durant l’Edat Mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous.

En el present el costum s’ha relaxat, i per exemple l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma.

El dejuni durant la Quaresma es considera una manera mitjançant la qual els cristians s’identifiquen amb el patiment de Crist durant la Passió.

La Setmana Santa inclou vàries celebracions:

• el dia de Rams commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem.
• el dilluns Sant s’inicien els cicles de processons de Setmana Santa en moltes localitats.
• el dijous Sant celebra l’últim sopar, la traïció i la crucifixió.
• el divendres Sant recorda la crucifixió amb processons representant l’enterrament de Jesús.
• la Vetlla Pasqual en la nit del dissabte Sant, celebra la nit Santa de la Resurrecció del Senyor.
• el diumenge de Pasqua celebra la Resurrecció.
• el dilluns de Pasqua.

 

En el cristianisme el dia de Rams commemora l’entrada de Jesucrist a Jerusalem amb els seus deixebles, durant la Pasqua Jueva.

Segons l’Evangeli, Jesús va ser rebut amb alegria, alçant branques de llorer i de palmes per donar-li la benvinguda.

Als Països Catalans, tradicionalment, el dia de Rams es commemora anant a l’església a beneir el palmó (pels nens) o la palma (per les nenes), o un brot de llorer.

 

En el calendari cristià, el dijous Sant és el dijous de la Setmana Santa. Commemora l’últim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles, abans de ser traït per Judes Iscariot i crucificat.

El Dijous Sant, és el dia en què s’acaba la quaresma.

Aquest dia és el dia de la fraternitat, ja que Jesús en el darrer sopar va rentar els peus als deixebles, es va fer servidor dels altres. Antigament, el Dijous Sant era dia de silenci, la gent no sortia de casa, es practicava dejú i les campanes no marcaven les hores, com a mostra de respecte. En alguns indrets, se celebren les processons de silenci, on s’escenifiquen la captura, la crucifixió, l’agonia i mort de Crist. A algunes poblacions es representa la dansa de la mort, una dansa d’origen medieval, on es recrea l’arribada de la mort.

 

Commemora la passió de Jesús i la mort de Jesús a la creu, que portava inscrites les sigles INRI, abreviació llatina que especificava el motiu de la seva crucifixió: “Jesús Natzarè, rei dels jueus”.

El divendres Sant es fan processons pels carrers per recordar la crucifixió de Crist i també és costum de fer cerimònies a l’Església i fer el Via Crucis o camí de la Creu. 

Recorda el dia que el cos de Jesús és dins del sepulcre.

Al vespre té lloc la celebració de la Vetlla Pasqual, en què el sacerdot encén el ciri pasqual, que simbolitza Jesucrist, i a continuació els fidels encenen una espelma amb el mateix ciri. La Vetlla Pasqual és la celebració més antiga del misteri de Jesús Ressuscitat.

En el calendari cristià, el diumenge de Pasqua celebra la Pasqua de Resurrecció, és a dir, la resurrecció de Jesucrist tres dies després de morir a la creu.

Des d’un punt de vista de la Fe, és la festa més important del cristianisme, tot i que popularment se celebra amb molta més intensitat el Nadal. El Diumenge de Pasqua culmina la Setmana Santa, una setmana de celebracions relacionades amb els últims dies de la vida de Jesucrist.

El dia de Pasqua, és tradició que el padrí o padrina regali al seu fillol una Mona de Pasqua que tradicionalment es menja el dia següent, el Dilluns de Pasqua.

També són tradicionals de Pasqua el cant de les caramelles.

La mona de Pasqua és dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat.

El nom prové de la munna terme àrab que significa “provisió de la boca”, regal que els moriscs feien als seus senyors.

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre (tants com anys tenia el fillol), però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

 

Retirat al desert de Nítria vers el 270, la seva fama d’home de pregària, de lluitador contra els dimonis i de guaridor de malalts atragué al seu voltant un gran nombre de deixebles, i així restaren establerts els primers grups d’anacoretes. Es dedicà també a la predicació contra els arrians a ciutats com Alexandria.
La seva biografia, plena de tradicions meravelloses, escrita per Atanasi vers el 360, contribuí molt a difondre el monacat.
Tant a Orient com a Occident és molt venerat com a sant i la seva festa se celebra amb el nom de sant Antoni Abat. A Menorca hom l’invoca com a patró, per tal com la batalla decisiva de la presa de l’illa (1287) coincidí amb el dia de la seva festa.
En general, les seves lluites contra el dimoni, tema freqüent en les tradicions populars, han inspirat nombrosos pintors europeus (Bosch, Grünewald, Te niers, Brueghel, etc) i l’obra literària de Flaubert Le tentation de Saint-Antoine.
Als Països Catalans té força esglésies i capelles dedicades; en alguns indrets és també patró dels pagesos i amb aquest motiu hom fa la benedicció del bestiar el dia de la seva festa. Els gremis de traginers i carreters el tingueren com a patró i en celebraven la festa amb la cavalcada dels Tres Tombs; aquest doble patronatge ha fet que el poble el designi amb els qualificatius de “sant Antoni del porquet” i “sant Antoni dels ases”.

Els Tres Tombs
Cavalcada organitzada a Barcelona pels gremis de llogaters de mules, traginers de mar i bastaixos de capçana per celebrar la diada de llur patró, sant Antoni Abat.
El diumenge abans de la festa era concedit el càrrec de banderer al millor licitador. El dia del sant la cavalcada sortia de la casa d’aquest: tres genets de costat obrien la comitiva, el banderer al mig amb un cordoner a banda i banda. Visitava les autoritats, i genets i cavalcadures eren beneïts a l’església de Sant Antoni. Després de la benedicció, el millor genet feia alçar la cavalcadura sobre les potes del darrere i li feia fer tres tombs. Més endavant, fou tota la cavalcada que donava tres voltes entorn de l’illa de cases on hi havia l’església. Genets i cavalcadures anaven vistosament guarnits. El costum fou viu fins al primer terç del s XIX. Actualment encara surten cavalcades en diversos barris de la ciutat i recorren els carrers més importants.
En altres pobles com Sabadell, Balsareny, Puig-reig, Valls, Tarragona i sobretot a la illa de Menorca també celebren la festa de Sant Antoni Abat.

Santa Cecília va ser una dama romana, màrtir al segle III per la seva fe cristiana. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes, i és la patrona dels músics perquè, mentre s’estava morint, va cantar a Déu.

Patrona dels músics d’església. La fama musical de Cecília es basa en la llegenda de la seva mort, que diu que mentre ella moria a causa del martiri, anava pregant Déu tot cantant-li. Sembla que se la va començar a relacionar amb la música cap al segle XV; aviat es va fer popular, i el 1594, Gregori XIII va proclamar-la patrona de la música.

En la seva època de màxim esplendor, la diada de la santa era una gran festa amb missa solemne i processons on intervenien gran quantitat de músics amb tot tipus d’instruments. A Barcelona, aquest dia era un gran esdeveniment que aplegava tots els amants de la música. Després de la processó, els músics s’escampaven pels carrers i les diferents places de la ciutat per alegrar el veïnat. Els guitarristes barcelonins, anomenats sonadors, tenien especial protagonisme en el decurs de la celebració.

Santa Cecília i les Ermites. Per la muntanya de Montserrat hi ha repartides unes quize ermites. Antigament subjectes a l’Abat de Montserrat, totes elles foren abandonades pels ermitans el 1811 tot fugint de la invasió francesa, i novament reedificades després del conflicte. No obstant, només unes poques van tornar a ser habitades, essent la majoria definitivament abandonades envers el 1822, la qual cosa suposà, amb el temps, que es deterioressin els edificis. Avui bona part d’elles conserva tan sols alguns dels seus murs.

L’antic monestir de Santa Cecília està situat a uns quatre quilòmetres del de Montserrat, a la vora de la carretera de Can Maçana. L’església, bàsicament la mateixa construïda al segle X, és un dels exemplars més purs de l’art romànic primitiu català, senzill i nu. Els seus tres absis, decorats amb arcuacions llombardes, corresponen a les tres naus interiors de parets de pedra tallada a cop de martell i emblanquinades ja originàriament. Aquesta construcció s’insereix bonament en el paisatge formant un bell conjunt. El monestir fou fundat entre el 942 i el 945 per l’abat Cesari; mai no tingué una comunitat massa nombrosa i el 1539 fou unit definitivament al de Montserrat. En l’actualitat, Santa Cecília acull un refugi de muntanya.

MÚSICA I CANÇONS

Imagine there’s no heavenIt’s easy if you tryNo hell below usAbove us only skyImagine all the peopleLiving for today…Imagine there’s no countries It isn’t hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace…   You may say I’m a dreamer But I’m not the only one I hope someday you’ll join us And the world will be as one Imagine no possessions I wonder if you can No need for greed or hunger A brotherhood of man Imagine all the people Sharing all the world… You may say I’m a dreamer But I’m not the only one I hope someday you’ll join us And the world will live as one

Imagina que no hi ha celÉs fàcil si ho intentesCap infern sota nostre,Dalt de nosaltres, només celImagina a tota la gentVivint per avui …Imagina que no hi ha països No és difícil de fer Res per matar o morir I tampoc religió Imagina a tota la gent Vivint la vida en pau …   Pots dir que sóc un somiador Però jo no sóc l’únic Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres I el món viurà com un   Imagina que no hi ha possessions Em pregunto si és possible Cap necessitat de cobdícia o fam Una germanor d’homes Imagina a tota la gent Compartint tot el món …   Pots dir que sóc un somiador Però jo no sóc l’únic Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres I el món viurà com un

Imagina que no hay cieloEs fácil si lo intentasNingún infierno debajo de nosotros,Encima de nosotros, solamente cieloImagina a toda la genteViviendo para hoy …Imagina que no hay países No es difícil de hacer Nada para matar o morir Y tampoco religión Imagina a toda la gente Viviendo la vida en paz …   Puedes decir que soy un soñador Pero yo no soy el único Espero que algún día te unas a nosotros Y el mundo vivirá como uno   Imagina que no hay posesiones Me pregunto si es posible Ninguna necesidad de codicia o hambre Una hermandad de hombres Imagina a toda la gente Compartiendo todo el mundo …   Puedes decir que soy un soñador Pero yo no soy el único Espero que algún día te unas a nosotros Y el mundo vivirá como uno

Per escoltar la cançó clica aquí

PELS MÉS GRANS

Imagine, de John Lennon

Comentari

FER EL BÉ: CONVICCIÓ O APROVACIÓ?

El nostra pregaria parla sobre l’amor ocult envers els altres, això significa que no ens hem d’avergonyir quan estimem i que ho hem de fer-ho d’amagat; sinó que, quan fem un acte de caritat, ajudem a algú o mostrem el nostre amor, ho hem de fer per convicció pròpia, no perquè els altres ens jutgin o ens premiïn.
Estimar de veritat és allò que et surt de dins i sobre el que no busques recompensa o aprovació per part dels altres, sinó que la recompensa és la pròpia satisfacció d’haver-ho fet.

Beatriz i Júlia  (Pregarock, www.pregària.cat)

Text complementari

Sermó de la muntanya (Mt 5,43-6,1)

Estimar els enemics
43 »Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics.
44 »Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. 45 Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. 46 Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? 47 I, si només saludeu els vostres germans, què feu d’extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? 48 »Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial.
L’almoina
1 »Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.

 

PELS MÉS PETITS

02 Mozart, Sonata per piano en C, K545 1r  moviment.  Escoltant Mozart i amb els petonents dels qui t’estimen podràs anar a dormir ben d’hora …. Bona Nit !

02 Mozart_ Piano Sonata #16 In C, K

07 Mozart, Sonata per piano en A, K331 3r  moviment.  Escoltant Mozart et despertaràs de bon matí i aniràs ben eixerit cap a l’escola !

07 Mozart_ Piano Sonata #11 In A, K

Les dues peces son de l’Album   “Baby Mozart” .

 

PELS MITJANS

Si us plau,  de Jordi Tinietti.  De l’Album  “Cançonetes”.

SI US PLAU

Si vols una cosa

demana si us plau

és fàcil de dir-ho

això no fa mal.

Aprendre a ser amable

no val cap diner

i no et faci mandra

dir gràcies també.

20 Si us Plau

 

Vine ! , de AMAPEI Canta els drets del infants,  De l’Album  “Si per un dia …“ Vol.2 .

VINE !

I enlloc venen prop de casa amb barrets de mil colors,

on hi van els nens i nenes, joves caps i monitors.

Diu que allí s’hi diverteixen amb tallers, jocs i cançons,

tot plegat ho comparteixen amb els somnis i il·lusions.

Apa, corre ! Corre, vine ! Que aquí hi ha lloc per tothom,

que plegats tindrem més força si volem canviar aquest món. (bis)

Per que tu i jo ja som dos, dos i dos per dos fan vuit,

vuit per vuit seixanta-quatre, arribem fins l’infinit.

Una sola veu amb força, feta de veus diferents,

i si es tapen les orelles, molt més fort junts cridarem.

Apa, corre ! Corre, vine ! Que aquí hi ha lloc per tothom,

que plegats tindrem més força si volem canviar aquest món. (bis)

 

Les portes son ben obertes per que no hi falti ningú,

no et quedis tancat a casa que també hi ha lloc per tu.

Aquí podrem ser més lliures, decidir allò que volem.

AU ! … Cridem amb alegria, cap a l’esplai falta gent. (dues vegades)

Apa, corre ! Corre, vine ! Que aquí hi ha lloc per tothom,

que plegats tindrem més força si volem canviar aquest món.

2-09 Vine!