Archive for the ‘FESTES RELIGIOSES’ Category
Francesc va néixer a Assís, Itàlia, a principis de l’any 1182. El seu pare era un home de negocis ric i la seva mare una noble provençal. Quan Francesc tenia 17 anys els ciutadans d’Assís entren en diverses guerres contra els senyors feudals de la zona i el jove Francesc hi participa. Cau presoner i quan surt es posa malalt. En aquesta època es comença a plantejar moltes coses sobre la seva vida: se sent privilegiat: és jove, ric, cau simpàtic a la gent, té molts amics…
Decideix deixar-ho tot, malgrat això li costi el rebuig de la gent que l’envolta i marxa tot sol de la ciutat. Viurà d’una manera totalment pobra, menjant i vestint de les almoines, en plena natura i conviurà amb ella. Parlarà del germà sol i la germana lluna. Es posarà a arreglar diverses ermites de la zona amb les seves pròpies mans. Poc a poc alguns joves i homes no tan joves d’Assís van fixant-se en la mena de vida que porta Francesc i li demanen que els permeti de viure amb ell. Aquest serà l’origen de la congregació dels franciscans. Vivia i recomanava la pregària, l’hospitalitat, l’alegria -la perfecta alegria!- i la humilitat.
Hi ha molts passatges a la vida de Francesc d’Assís molt interessants, tant és així, que ha estat objecte de diverses versions cinematogràfiques. Us animem a veure’n alguna:
“Sant Francesc d’Assís”, dibuixada per en Picanyoli publicada per bcnmultimedia
“Francesco”, 1989 de liliana Cavani amb Mickey Rourke
“Germà sol, germana lluna”, 1972 de Franco Zefirelli
Us deixem escrites un parell de pregàries molt conegudes:
“El Càntic a les criatures” i
“Feu de mi un instrument de la teva pau”
Càntic a les criatures
Lloat siguis per tota criatura, Senyor,
i en especial lloat pel germà Sol,
que il·lumina, i obre el dia, i és bonic en la seva esplendor,
i porta pel cel notícia del seu autor.
I per la germana Lluna, de blanca llum menor,
i les estrelles clares, que el teu poder va crear,
tan netes, tan boniques, tan vives com són,
i brillen al cel: lloat, el Senyor!
I pel germà vent, i per l’aire i el núvol, i el serè i
per tot temps, pels quals a les criatures dónes
sosteniment: lloat, el Senyor!
I per la germana aigua, preciosa en el seu candor,
que és útil, casta, humil: lloat, el Senyor!
Pel germà foc, que il·lumina en anar-se’n el Sol, i
és fort, bonic, alegre: lloat el Senyor!
I per la germana terra, que és tota benedicció,
la germana mare terra, que dóna en tota ocasió
les herbes i els fruits i flors de color,
i ens sustenta i regeix: lloat, el Senyor!
I pels que perdonen i aguanten pel teu amor
els mals corporals i l’atribolament:
feliços els qui pateixen en pau amb el dolor,
perquè els arriba el temps de la consolació!
I per la germana mort: lloat, el Senyor!
Cap vivent escapa de la seva persecució.
Benaurats els qui compleixen la voluntat de Déu!
No provaran la mort de la condemnació!
Serviu-li amb tendresa i humil cor.
Agraïu els seus dons, canteu la seva creació.
Les criatures totes, lloeu el Senyor. Amén.
Feu de mi un instrument de la vostra pau
Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau!
On hi hagi odi, que jo hi porti amor.
On hi hagi ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi hagi discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi hagi dubte, que jo hi porti la fe.
On hi hagi error, que jo hi porti la veritat.
On hi hagi desesperació, que jo hi porti l’esperança.
On hi hagi tristesa, que jo hi porti la joia.
On hi hagi tenebra, que jo hi porti la llum.
Oh Mestre, feu que no cerqui tant :
Ser consolat, com consolar.
Ser comprès, com comprendre.
Ser estimat, com estimar
Perquè és:
donant que es rep,
perdonant que s’és perdonat,
morint que es ressuscita a la vida eterna.
Aquí teniu un pp’s amb música suau per tal de poder fer uns minuts de reflexió amb els vostres alumnes. És la lletra de la pregària de Sant Francesc.
Hi ha la versió anglesa de la cançó, amb la lletra escrita i amb uns dibuixos de fons que resumeixen la vida del sant.
Montserrat vol dir muntanya amb molts pics.
La Mare de Déu de Montserrat
La “Moreneta”, anomenada familiarment així pel seu color fosc, és una talla romànica de fusta de finals del segle XII. El seu color és el resultat de la transformació del vernís de la seva cara i de les mans a causa del pas del temps.
La Santa Imatge és una talla de la Mare de Déu de Montserrat en Majestat i de l’Infant Jesús assegut a la seva falda. La Mare de Déu sosté amb la mà dreta l’orbe esfèric, que simbolitza el cosmos, la creació, el volum perfecte.
Amb la mà esquerra, Maria fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant, indicant que aquell rei omnipotent és fill seu. L’Infant beneeix amb la mà dreta, i amb l’esquerra sosté una pinya, signe de fecunditat i vida perenne. Tot plegat provoca una impressió alhora majestuosa i afable.
La Llegenda
El primer text que fa referència a la llegenda data del 1239, cosa que evidencia que Montserrat és un lloc sant des de fa molts segles, tant per la presència de la imatge de Santa Maria com per la de milers de pelegrins.
Diu la llegenda que l’any 880 un dissabte quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares. I la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector d’Olesa. I tots constataren l’esmentada visió.
La Festivitat
El dia 27 d’abril se celebra la Festa de la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya, precedida per la celebració de la Vetlla el dia abans.
Des de les Festes de l’Entronització (1947), la Vetlla ha esdevingut tan solemne i concorreguda com la mateixa festivitat, sobretot per al jovent. La tarda del 26 d’abril, any rere any, el Santuari s’omple de joves que hi arriben per compartir un ambient de germanor i amistat. Actuacions musicals, lectures especials i càntics de salms animen la jornada, que culmina amb la celebració de l’Eucaristia de la Vetlla La Diada de la Mare de Déu de Montserrat se celebra amb nombrosos actes folklòrics i festius, com ara cobles, colles castelleres, ballada de sardanes…Prenen un relleu especial les celebracions litúrgiques.
Història
Prehistòria
Els vestigis prehistòrics més importants de Montserrat s’han trobat a la Cova Gran i a la Cova Freda. És aquí on es localitza per primera vegada a Catalunya ceràmica del Neolític Antic. Ceràmica decorada amb impressions sovint fetes amb petxines.
880
La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és trobada, segons la llegenda en una cova de la muntanya.
888
Primera menció documentada de Montserrat.
s. IX
És molt possible que les quatre capelles existents vers la fi del s.IX – Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí – fossin habitades per ermitants. Actualment només queda, al jardí del monestir, la de Sant Iscle.
945
Document que testifica la fundació del monestir de Santa Cecília a Montserrat.
1025
Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, funda el monestir de Montserrat.
ss. XII / XIII
Nova església romànica i talla de l’actual imatge de la Mare de Déu, que es venera a la basílica actual.
1221
Cantigues d’Alfons X el Savi: inici de la divulgació dels miracles de la Mare de Déu i de la vinguda de nombrosos pelegrins.
1223
Institució de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat.
1223
Primers testimonis de la presència d’una Escolania de nois cantors, la primera d’Europa.
s. XIV
Inici de l’expansió de Montserrat per Europa.
1409
El monestir es converteix en abadia independent.
1476
Construcció del claustre gòtic.
1490
Instal.lació de la impremta a Montserrat.
1493
Bernat Boïl, antic ermità de Montserrat, acompanya Cristòfor Colom a Amèrica. Una de les illes de les Antilles rep el nom de Montserrat. Inici de l’expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat a Amèrica.
1522
Ignasi de Loiola pelegrina a Montserrat.
1592
Consagració de l’església actual.
ss. XVI – XVIII
Desplegament de diverses activitats culturals al monestir.
ss. XVII – XVIII
Apogeu de l’escola musical de Montserrat.
ss. XVII – XVIII
Importants fundacions a Bohèmia i Austria
1811 – 1812
Destrucció de Montserrat per l’exèrcit de Napoleó.
1835
Lleis desamortitzadores. El monestir de Montserrat perd totes les propietats i queda a la cura d’un sol monjo.
844
Els monjos retornen a Montserrat.
1858
Sota el guiatge del P.Abat Muntades es comença la reconstrucció definitiva de Montserrat.
880
Festes del mil-lenari de Montserrat.
1881
Festes de la coronació de la imatge de la Mare de Déu, que és proclamada Patrona de Catalunya.
1901
Inaguració de la façana nova de la basílica.
1915
I Congrés Litúrgic de Montserrat.
1931
Festes jubilars del IX centenari de la fundació del monestir.
1936-1939
Guerra civil espanyola. Els monjos han d’abandonar el monestir; durant la guerra són tràgicament morts vint-i-tres monjos. El Govern autònom de Catalunya salva Montserrat i l’allibera del saqueig i de la destrucció.
1939
Acabada la guerra els monjos recuperen Montserrat
1942
És col•locada la primera pedra per la nova façana del monestir.
1947
Festes de l’Entronització de la Mare de Déu gràcies a les quals s’inicia el primer moviment de reconciliació cívica al país després de la guerra.
1950
Creació del Patronat de la Muntanya de Montserrat.
1959
Consagració de l’altar major de la basílica, encarat a l’assemblea litúrgica, i reforma del presbiteri i del cor dels monjos.
1965
II Congrés Litúrgic de Montserrat.
1968
Acabament de la nova façana del Monestir.
1970
El monestir, amb tres-cents intel•lectulas a l’interior que reclamaven a la dictadura de Franco el respecte als drets humans, és assetjat per la policia i la guàrdia civil durant dos dies.
1976
Inaguració del nou complex de serveis de restauració per a gran capacitat de pelegrins a l’inici del recinte del santuari.
1980-1981
Cel•lebració del centenari de les festes de la coronació de la imatge de la Mare de Déu i proclamació com a Patrona de Catalunya.
1982
Inaguració del nou museu de pintura moderna.
1982
El 7 de novembre, pelegrinatge del Papa Joan Pau II amb l’Església de Catalunya a Montserrat.
1986
El 18 d’agost un gran incendi forestal assola gran part de la muntanya.
1987
El Govern de la Generalitat de Catalunya declara la muntanya de Montserrat parc natural.
1988
S’inicia el projecte de restauració de la Basílica.
1990
III Congrés Litúrgic de Montserrat.
1991
El 16 de setembre es comencen les obres de restauració de la basílica.
1992
Cel•lebració del IV centenari de la consagració de la basílica.
1995-1996
Inauguració de la restauració exterior i interior, respectivament de la basílica.
1997
El 19 de març, inaguració de la restauració de la Santa Cova.
1997-1998
Cel•lebració del 50è aniversari de les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat.
2000
Inundacions
Protecció durant les guerres
El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca. Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans de que els francesos destrossessin l’abadia. Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.
El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir. La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.
Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.
Per més informació
El dia 23 d’abril, és la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya. Com és costum, les persones estimades es regalen llibres i roses, veritables protagonistes d’una festa marcada pel civisme i la convivència, també celebrada a la resta del país i en algun lloc de fora.
Tal com la vivim avui, la diada de Sant Jordi té una vuitantena d’anys: el 7 d’octubre de 1926 es va fer per primera vegada el Dia del Llibre, en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes, a proposta de l’editor i escriptor valencià Vicent Clavel (a partir del 1930, el Dia del Llibre es va fer coincidir amb Sant Jordi).
Des del segle XV ja tenim constància d’una fira de roses per Sant Jordi, al pati i als voltants del palau de la Generalitat de Catalunya. Això fa pensar que la tradició de fer-ne present a les dames ha d’ésser força més antiga: tenint en compte que els primers a celebrar Sant Jordi foren els cavallers, paladins de l’amor cortès, base de la poesia trobadoresca. La festa, que, naturalment, tenia l’origen en el culte a Sant Jordi , va anar-se popularitzant a les acaballes de l’edat mitjana. A València va començar a celebrar-se el 1343, i a Mallorca, el 1407; al cap d’una trentena d’anys, el 1436, la Generalitat de Catalunya va proposar-ne l’oficialitat, confirmada el 1456. El segle XIX, amb la Renaixença, la festivitat de Sant Jordi va prendre un to més patriòtic.
SANT JORDI
Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l’Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l’Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.
Sovint s’ha confós o s’ha barrejat la seva història amb la del bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s’ha de confondre.
Veneració: La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d’un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s’assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador. El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l’orient de l’Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle V ja existien desenes d’esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l’epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l’església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir. Al segle VI la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l’havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs. No obstant a Occident sant Jordi no destacava.
Patronatge:
Creu de Sant Jordi
Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia,Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d’Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Hannover, Amersfoort, Istanbul,Beirut, etc.
Llegenda de Sant Jordi i el drac
Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Claustre de la Catedral de Barcelona
La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra “La Llegenda Àuria”. Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d’Aragó.
Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya d’Agna de Valldaura).
Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera.
Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però… vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima… hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.
Icona de Sant Jordi, Museu Cristiano-Bizantí, Atenes.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.
El Dimecres de cendra és el primer dia de la Quaresma. Esdevé 46 dies abans de Pasqua. La Quaresma té 40 dies de durada, ja que no es compten els diumenges.
Aquest dia pot variar anualment segons es celebri la Pasqua que ha de coincidir amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera.
Aquest dia es posa la cendra als fidels que van a Missa. Segons la tradició, la cendra s’ha d’obtenir a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams de l’any anterior i ha de ser imposada al cap dels fidels en forma de creu. La cendra és símbol de caducitat de la condició humana, signe penitencial (utilitzat des de l’Antic Testament) i de conversió, que ha de ser l’aspecte dominant durant tota la Quaresma. Durant la imposició de la cendra als cristians el sacerdot pronuncia les paraules: “Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris”, és a dir: “Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar”.
Simbolitza un ritus de dolor i penitència. Antigament només s’imposava la cendra als pecadors públics que se sotmetien al ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia el matí del Dijous Sant. Amb el temps molts cristians s’uniren per humilitat als pecadors públics, i així aquest ritus va passar a tots els fidels.
Aquí teniu un vídeo del 2009 que serveix per saber alguns elements del Nadal.
El Nadal
El Nadal és una festa d’arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la data del naixement de Crist havia estat considerada, per altres cultures, com una festa dedicada al sol.
La humanitat, des de molt antic, havia observat com, a d’apropar-se l’hivern, les nits es fan més llargues i els dies més curts. El solstici d’hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca el moment de l’any en el que hi ha menys hores de llum solar. Pocs dies després d’aquesta data, els dies comencen a allargar-se lentament. Per això, no és estrany que cap el 25 de desembre se celebrés el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres, del dia sobre la nit. I el cristianisme va adoptar aquest simbolisme, de forma que al segle IV es va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús, la vinguda del Messies, el Salvador i Redemptor de la humanitat, la Llum del Món.
Les festes nadalenques són alegres i tenen un caire hivernal i familiar, amb una gran quantitat d’elements simbòlics relacionats amb la llum, el naixement i la fecunditat.
El Tió
El Nadal, doncs, s’escau en un temps de llargues nits, al començar l’hivern. Un temps de fet i foscor. No és estrany que, en aquests dies, els homes tinguessin una especial cura per l’element que els permetia combatre el fred i la foscor: el foc. Per això, arreu del món, van aparèixer ritus de culte al foc que al nostre país tenen la seva expressió en un dels costums més característics de la nostra cultura tradicional: el tió.
El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa.
A partir d’aquesta forma més primitiva el tió evoluciona: El tió és un tronc que esdevé màgicament un ésser que s’ha d’alimentar i que viu durant uns dies a la cuina o al menjador de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema.
El pessebre
També és una de les tradicions més arrelades a casa nostre. és l’escenificació del naixement de Jesús, reproduint-lo en figures plàstiques. Sant Francesc d’Assís a la població de Greccio (Itàlia), el 1223 fou d’iniciador d’aquestes configuracions i foren els frares franciscans els que hi donaren un gran impuls.
El pessebre consisteix a instal·lar en algun lloc de la casa unes figures, degudament col·locades, que simbolitzen la vinguda al món de Jesús. En un lloc destacat hi l’escena del naixement amb l’Infant Jesús, Maria, Josep, el bou i la mula, es completa amb caminets, rierols, molsa, pedretes…. figures de pastors i els reis mags.
L’enllumenat
Els carrers i els interiors de les cases apareixen, des de l’inici de l’Advent i fins a final de Nadal il·luminats amb tot tipus de llums. Aquest conjunt de llums encesos per a solemnitzar la festa, són posats especialment en les finestres, balcons i carrers per recrear l’estrella que guià als Reis fins a l’estable on nasqué Jesucrist.
L’arbre de Nadal
La tradició de tenir un arbre com a centre d’una celebració i guarnir-lo prové de les cultures nord europees. Els bàrbars del nord feien una celebració de culte als seus déus i festejaven el solstici d’hivern amb un avet, un arbre de fulla perenne considerat un símbol de la vida eterna i prosperitat per a aquestes cultures, i el decoraven amb fruits i elements de la natura.
Els cristians que arribaren en aquestes terres llunyanes van adaptar aquesta tradició a la cultura pròpia, convertint a l’arbre i les seves decoracions en simbologies referents a la fe cristiana. Així, l’arbre es va decorar amb pomes (símbol del pecat original d’Adam i Eva) i amb espelmes (essent sinònim de la llum de Jesús a totes les persones).
I és per això que actualment, a part de moltes altres ornamentacions, els elements principals de decoració d’un arbre de Nadal són les boles de colors (com si fossin les pomes) i les tires de llumetes (com si tinguéssim espelmes enceses).
Missa del Gall (24 de desembre)
En la tradició cristiana era costum celebrar les vigílies de les diades més importants de l’any amb una vetlla que començava al punt de la mitjanit i s’allargava fins la sortida del sol, quan cantava el gall.
D’aquí n’ha quedat, a la litúrgia, la celebració d’una missa la nit de Nadal, pels
volts de mitjanit, anomenada Missa del Gall. Els cristians celebren el naixement del messies Jesús de Natzaret, fill de Josep i Maria, en una establia a Betlem.
Dia de Nadal
Aquest dia es celebra pròpiament el naixement de Jesús.
Sant Esteve (26 de desembre)
El primer màrtir cristià del segle I. Pels catalans, la festa de Sant Esteve significa la continuació i culminació de la Festa de Nadal. Com el dia anterior, tot gira a l’entorn d’un dinar, però aquest com amb família o amb amics.”Per Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva”, diu la dita.
Tanmateix, després de la festa del dia anterior, l’àpat comença una mica més tard i s’aprofiten les restes de menjar. Així, s’acostumen a fer els tradicionals canelons amb la carn del pollastre rostit i, de postres, es tornen a menjar torrons i neules. L’esperit català, que res no llença i tot ho aprofita, és més viu que mai.
Els Innocents (28 de desembre)
La festa dels innocents té origen pagà: s’ha d’anar a buscar en els hiverns de les societats rurals. Com que en aquesta època la terra no era productiva, la gent s’havia d’entretenir amb facècies i bromes de tot tipus per passar l’estona.
El cristianisme la va convertir en la festa dels Sants Innocents per recordar les criatures mortes per ordre del rei Herodes amb la intenció d’acabar amb el messies que acabava de néixer.
El dia dels innocents, les criatures es diverteixen penjant llufes i ninots de paper de diari a l’esquena de la gent i fent bromes que reben el nom d’innocentades.
L’home dels nassos i la revetlla de cap d’any (31 de desembre)
Des de bon matí i durant tota la jornada, es sol explicar a la mainada que pel carrer corre l’home dels nassos: “un home que té tants nassos com dies té l’any”. I és clar, els més petits s’imaginen una estranya criatura i la busquen en va entre la gent. Només els més ganàpies recorden de vigílies anteriors que, el 31de desembre, l’any ja només té un dia.
Juntament amb la celebració del solstici d’estiu (la nit del 23 al 24 de juny), la revetlla de cap d’any és de les més celebrades. La gent s’aplega prop d’algun campanar per sentir els dotze tocs que anuncien el pas d’un any a l’altre i per brindar amb cava pels millors desitjos de cara a la nova anyada.
La tradició diu que amb cada toc de campana cal empassar-se un gra de raïm. Diuen que menjar raïm aquesta nit és sinònim d’obtenir riquesa i diners durant l’any que comença.
L’origen de prendre els dotze grans de raïm la nit de Cap d’Any, no està molt clar. Alguns diuen que es remunta a principis del segle XX, l’any 1909, un any molt bo per als agricultors i en el que hi va haver un gran excedent de raïm. Per a donar sortida a aquest gènere, van fer creure que consumir-lo l’últim dia de l’any atreia a la bona sort.
Any Nou (1 de gener)
L’any nou o Ninou és la celebració dels bons desitjos per al nou cicle que comença. Cal deixar enrere el passat i fer-se bons propòsits de forma pública, davant d’amics
i familiars.
Cavalcada dels Reis (5 de gener)
La nit del 5 de gener és una de les més esperades per petits i grans. Segons la tradició cristiana, tres mags procedents de diversos indrets, Melcior, Gaspar i Baltasar, van anar cap a Betlem per adorar l’Infant Jesús i dur-li presents en forma d’or, encens i mirra. I cada any, per aquestes dates, tornen per dur regals a tothom qui ha fet bondat i carbó a qui s’ha portat malament.
Dia de reis (6 de gener)
El dia 6, els menuts són els primers en llevar-se per comprovar si els reis mags han passat per casa seva.
L’àpat de reis té com a element protagonista el famós tortell de fruita i pinyons, farcit de cabell d’àngel i d’alguna sorpresa més: qui es trobi amb la figureta del rei podrà posar-se la corona de paper, però qui ensopegui amb la fava haurà de pagar el tortell.
