Author Archive

Hi havia una vegada un caçador d’ocells. A la seva col.lecció hi faltava una espècie d’ocell molt petit, més petit que una cèl.lula, s’anomenava ocell peix. Hi només en quedava un de la seva espècie.

Un dia l’ocell peix va anr a buscar menjar i es va trobar amb el caçador. El caçador el va agafar i se’l va endur cap a casa. En aquell moment l’ocell peix es va posar a cridar tan fort que el va sentir el cavall, el seu amic.

El cavall va sentir:

- Ajudeu-me!

I va anar corrents a veure qui cridava.

- Ocell peix, que tens?

- És el caçador, m’ha tancat aquí dins.

- No pateixis, t’ajudaré a fugir.

L’ocell peix va sortir d’allà dins i se’n van anar a jugar.

Un dia, mentre l’ocell i el cavall eren feliços i anaven a buscar aigua, quan l’ocell peix va trobar  una carta al bosc  on deia: “Ocell peix, t’espero a la casa en runes per desafiar-te”.

L’ocell peix i el cavall es van dirigir a la casa i allà es van trobar el caçador.

Mentre el caçador intentava agafar l’ocell, el cavall va lligar un sac de farina a una corda i el va deixar a anar quan era just a sobre del caçador. Va deixar a anar la bossa que va caure al cap de l’home, i llavors va tirar-li mel a la cara. Després d’això van aparèixer les abelles i el van començar a picar.

L’ocell peix i el cavall se’n van anar feliços i el caçador no va tornar a ser caçador mai més.

L.L.

Hi havia una vegada uns nens que estaven jugant a pilota mentre les seves mares els cridaven que anéssin a casa a berenar.

La mare de la Noelia va posare les notícies i van veure el que havia passat. El brau era molt important i havia estat robat.

Es van reunir tots junts al parc i van decidir investigar el cas del robatori.

Mirant pels voltants van trobar un pista, van seguir unes petjades de sabates que arribaven fins a la piscina municipal. Allà van trobar el brau mort però també van veure us sospitós. “És un home disfressat de vampir. No, és un nen disfressat de vampir!” es van dir.

El sospitós va fugir i els nens el van perdre de vista. Van seguir caminant fins arribar a una casa abandonada on van trobar una disfressa de Dràcula. Pels afores de la casa van veure un senyor caminant tacat de sang. En veure això, els nens van trucar a la policia i l’home va acabar a la presó.

Finalment la policia va felicitar a la Noelia, l’Adrià,el Dani, el Raúl i l’Eva. Es van posar molt contents tots cinc i van tornar a jugar al parc per sempre més.

E.G.

En una biblioteca que ningú no sabia que era màgica hi havia dos germans amb els seus pares. Els nens es deien Nik i Kiro. El petit era en Nik que tenia 10 anys, i el seu germà gran en Kiro en tenia 12.

Els dos germans van verure un llibre interessant i van pensar que els agradaria entrar-hi i ser-ne els protagonistes. De sobte, el llibre els va xuclar i els dos germans es van despertar en un món que no havien vist mai.

- On som germà? – va preguntar en Nik espantat.

- Crec que quan el llibre ens ha xuclat ens ha enviat dins del conte! -  va respondre en Kiro.

- I com sortirem de dins del llibre?

- Crec que l’única forma de sortir-ne és acabar de llegir la història.

- I com ho farem? – preguntà en Nik.

- Senzill, ara som uns dels protagonistes i haurem de trobar el lladre de la història. Vine, segueix-me! Mira, allà hi ha el lladre que ha robat        l’estatua d’un guerrer i la posat dins del sac. Corre, l’hem d’atrapar abans que agafi el brau bestial. – va afirmar en Kiro.

- O no, marxa! Ara què farem?

- Hem de trobar els altres protagonistes, l’ocell gegant i el cavall súper ràpid. – constestà en Kiro.

- Sí! – afegí en Nik.

Van córrer molt i van trobar l’ocell gegant  i el cavall súper ràpid i els van demanar ajuda. Hi van estar d’acord.El Nik amb l’ocell i el Kiro amb el cavall van atrapar el lladre per portar-lo a la presó i tornar l’estàtua al seu lloc.

Però de sobte van tornar a la biblioteca. Van tenir temps d’agafar una flor de record. Van explicar als seus pares tot el que els havia passat i van tornar a casa a dormir.

K.A.

Hi havia una vegada un periodista que va anar al museu a fer una foto del quadre de Picasso. Ningú es va assebentar que era allà i el van tancar a dintre. Quan va intentar marxar, no va poder obrir la porta, va mirar el rellotge i s’havia fet l’hora de tancar. Va intentar sortir per un altre lloc però tampoc va poder. Així que es va haver de quedar allà.

A les 00.00h de la nit tots els personatges de tots els quadres que hi havia al museu, van sortir dels quadres. El periodista es va sorprendre molt i va aprofitar que estaven separats per fer una foto a cada personatge, un per un, del quadre d’en Picasso. Va pensar: “Què diran els meus companys quan vegin aquestes fotos?”.

Mentre uns estaven jugant, un d’ells va escapar i va poder sortir d’allà. Molts d’altres es van escapar també i el periodista va sortir per on s’escapaven ells.  Però no podia permetre que s’escapessin perquè encara no havia acabat de fer les fotos a cadascun dels personatges del quadre de Picasso. Va sortir a buscar-los i li va costar molt trobar-los, però no eren tan lluny del museu.

Va acabar de fer les fotos als personatges del quadre del museu. Faltava poc per què obrissin, tots els personatges van tornar a dintre dels quadres abans que obrissin les portes. I així, cada mitjanit sortien dels quadres (però només ho sabia ell).

A.G.

Què és la guerra?

la guerra és el dolor,

la tristesa, la solitut,

la mort, la matança…

Lluitar amb el cor

intentar no morir,

salvar el teu país,

tot està en la Guerra.

La violència entra en la vida de la guerra,

com n’és de trist perdre un familiar

i no trobar-lo ni poder enterrar-lo,

la mort no és bonica per ningú.

Per ser un guerrer has de ser fort,

sense sentiment per matar algú, atrevit…

agafar l’espasa i lluitar,

posar en perill la teva vida i més.

N.S.

Ombres, dolor, pena i tristesa,

la nit es menja el món,

cada cop que el mal avança;

la foscor és absoluta,

només es veu la llum de les bombes al caure.

El dolor és un esquitx

en les llàgrimes al caure;

la gent espantada

busca la salvació,

busquen la llum

per sortir de la por.

Només se senten

els fusells que penetren

en l apell;

la gent plora

desesperada.

Els nens ploren,

els animals corren,

i la pau s’esvaiex,

penetra el dolor.

E.M.

El Gernika em transmetia tristesa

mentre jo pensava en la pobresa,

el cavall era fort

però gairebé es mor.

La mare amb el fill mort

plorava molt fort

i deia, el meu fill ha mort

quina mala sort.

La llum els inspirava

però per altres lluitava,

la llum va guanyar la foscor

per això és la nostra creació.

El cavall era fort,

amb dues llances al cor

patia i patia,

però el seu soldat resistia.

N.A.

És abstracte i dolorós

la llum s’encén quan no s’apaga,

la tristesa ha tornat

de les tenebres.

La bafarada de fred s’apaga

amb la mort d’un nen,

la mare desconsolada

plora amb la seva gana.

El vermell de la sang

desaparegut entre les

nostres venes,

la mort és benvinguda.

Blanc i negre s’ajunten

al mal

sense l’esperança de

tornar a somiar.

M.B.

Al quadre hi ha dolor

i segur que la gent té molta por

hi ha molt poca llum

i tot està ple de fum.

El brau té molta valentia

però la gent no té alegria,

tothom diu que s’ha de tenir esperança

però no tenen ni confiança.

La valentia és molt important

per això sempre l’hem de tirar endavant,

la valentia és tan important

com ser constant.

El veritable valor

no és tenir por

sino ser valent

i sempre estimar la gent.

El quadre es va començar l’any 1936

però no es va celebrar amb un pastís,

l’any 1939 la guerra acabà

i per fi tot començà.

D.A.

Ha mort el meu fill

que trista estic,

perquè hi ha hagut mort,

no pau.

Han mort molts covards

i pocs valents,

alegria pels valents

i tristesa pels covards.

El cavall tan fort volia

salvar al meu fill,

però pel camí el van matar,

el brau també, i ho va aconseguir.

En aquesta guerra hi ha hagut

alegria i tristesa

sempre recordaré aquesta

guerra perquè ha mort el meu fill.

R.U.