Arxiu per març, 2012

Nutrició i energia

ENERGIA PER VIURE

Tots els ésser vius necessiten energia per viure. El fet de viure implica un seguit d’activitats en què es consumeix energia. Per exemple:

  • Mantenir constant la temperatura del cos (animals homeoterms)
  • El batec del cor
  • El funcionament del sistema nerviós
  • Per a la divisió cel·lular, necessària per créixer i renovar teixits del cos

La respiració cel·lular

L’obtenció de l’energia necessària per fer les activitats vitals i quotidianes és mitjançant el procés de la respiració cel·lular. No s’ha de confondre respiració amb ventilació (inspiració/expiració).

En la respiració cel·lular els nutrients energètics es descomponen fins que produeixen substàncies més senzilles: aigua i diòxid de carboni. Durant aquest procés es consumeix oxigen i s’allibera energia. Aquesta energia es fa servir per les activitats en què sigui necessària.

La respiració és una reacció química que es pot resumir així:

nutrients + O2 —–> H2O + CO2 + ENERGIA

TIPUS DE NUTRICIÓ

Tots els éssers vius realitzen la funció de nutrició, des dels més complexos als més senzills. Mitjançant la nutrició tots els éssers vius prenen matèria del medi extern i expulsen substàncies de rebuig. L’objectiu de la nutrició és proporcionar els elements necessaris per a l’organisme per a obtenir energia. L’energia s’obté mitjançant la respiració cel·lular, explicada anteriorment.

Els organismes que fabriquen la seva pròpia matèria orgànica es diuen autòtrofs, i els que la prenen del medi, heteròtrofs.

NUTRICIÓ AUTÒTROFA

És pròpia de les plantes i comprèn les següents etapes:

  • Incorporació de nutrients del mitjà. Els principals nutrients de les plantes són molècules inorgàniques, com l’aigua i les sals minerals, que absorbeixen les arrels i el diòxid de carboni, que incorpora directament per les fulles.
  • La producció de matèria orgànica es denomina fotosíntesi. Es realitza en els cloroplasts de la cèl·lula vegetal, on la clorofil·la s’encarrega de captar l’energia de la llum solar. Juntament amb els nutrients aquesta energia s’utilitza per produir matèria orgànica. En aquest procés es desprèn oxigen.

Aigua + sals minerals + CO2 à matèria orgànica + O2

  • Utilització de la matèria orgànica. Aquesta matèria s’empra per al creixement de la planta (regeneració de cèl·lules) i també per a la respiració, procés que té lloc en les mitocòndries i que aporta tota l’energia que la planta necessita per seguir absorbint les sals minerals, relacionar-se amb el mitjà i realitzar la seva activitat vital.

Hem de distingir fotosíntesi de respiració:

NUTRICIÓ HETERÒTROFA

És característica dels éssers vius que no tenen capacitat per realitzar la fotosíntesi, com, per exemple, els fongs i els animals.

Alguns organismes unicel·lulars presenten també nutrició heteròtrofa, ja que s’alimenten d’altres organismes unicel·lulars o de la matèria orgànica procedent del mitjà per elaborar la seva pròpia matèria i realitzar les funcions vitals.

En la nutrició heteròtrofa es distingeixen les següents fases:

  • Incorporació de la matèria orgànica del mitjà. Els organismes pluricel·lulars necessiten d’un aparell digestiu que transformi els aliments ingerits en molècules senzilles que puguin utilitzar les cèl·lules. Aquestes molècules són després transportades per l’aparell circulatori fins a les cèl·lules.
  • Utilització de la matèria orgànica. Amb els nutrients es generen noves estructures cel·lulars i s’obté energia per respiració per mantenir el funcionament de l’organisme.

DIGESTIÓ INTERNA

La digestió comença a la boca on els aliments es masteguen i es barregen amb la saliva que conté enzims que inicien el procés químic de la digestió, formant-se el bol alimentari. El bol es dirigeix doncs de la boca cap a l’esòfag mitjançant la deglució, i de l’esòfag a l’estómac, on els aliments es barregen amb àcid clorhídric que els descompon, sobretot, a les proteïnes, al desnaturalitzar-les. El bol alimentari es transforma en quim.  A causa dels canvis d’acidesa (pH) en els diferents trams del tub digestiu, s’activen o inactiven diferents enzims que descomponen els aliments. A l’intestí prim el quim, gràcies a la bilis secretada pel fetge, afavoreix l’emulsió dels greixos i gràcies a les lipases de la secreció pancreàtica es produeix la seva degradació a àcids grassos i glicerina. A més, el suc pancreàtic porta  proteases i amilases que actuen sobre proteïnes i glúcids. La majoria dels nutrients s’absorbeixen a l’intestí prim. Tota aquesta barreja constitueix el quil. El final de la digestió és l’acumulació del quil en l’intestí gros on s’absorbeix l’aigua per a la posterior defecació de la femta.

DIGESTIÓ EXTERNA

Saprofitisme

Els organismes sapròfits s’alimenten d’organismes morts, i fins i tot de les seves restes o derivats com el cuir, la fusta o el paper. Aquest tipus d’heterotròfia es troba bàsicament en els fongs. Els fongs, per poder absorbir els nutrients, en forma de matèria orgànica particulada, provoquen una lisi o degradació enzimàtica externa prèvia, d’aquesta matèria orgànica. Per això, els fongs secreten enzims al medi, que s’encarreguen de digerir la matèria orgànica. Aquesta digestió de la matèria orgànica que es produeix fora del fong s’anomena digestió externa o lisotròfia.

ELS NUTRIENTS

Els nutrients són les substàncies contingudes als aliments que ens permeten obtenir energia i sintetitzar matèria:

Nutrients inorgànics: poden provenir d’aliments d’origen animal, vegetal o mineral.

-         Aigua: representa entre el 60 i el 80 % del pes corporal. És el medi on es produeixen les reaccions químiques, transporta substàncies, regula la temperatura. L’obtenim a partir de les fruites, les verdures, la llet, els sucs i la pròpia aigua.

-         Sals minerals: tenen funcions reguladores i estructurals (ossos, dents, etc.). Es troben sobretot a les fruites i les verdures.

Nutrients orgànics: només es troben en aliments d’origen orgànic (vegetal i animal).

-         Glúcids: la seva funció és aportar energia de manera immediata i fibra per al trànsit intestinal. Es troben a les patates, la pasta, els cereals i els llegums (glucosa), la llet (lactosa), la fruita (fructosa) o la verdura (cel·lulosa)

-         Lípids: proporcionen energia, formen estructures, actuen com a aïllants i són la reserva energètica. Hi trobem als olis (oliva, gira-sol), greixos animals (llard, cansalada) i vegetals (margarina).

-         Proteïnes: proporcionen matèria per les estructures cel·lulars, transporten l’oxigen per la sang, participen en la defensa contra les infeccions… En trobem als aliments animals (carns, peixos, ous, llet) i vegetals (cereals i llegums).

-         Vitamines: poden ser lípids o proteïnes que el nostre organisme no pot sintetitzar. Són imprescindibles pel creixement i el funcionament de l’organisme. Són molt abundants en els aliments frescos vegetals com les fruites i les verdures.

A partir dels nutrients i l’oxigen que arriben a les cèl·lules s’obtenen diòxid de carboni, aigua i energia que es mesura en calories (cal) o quilocalories (kcal).

També s’utilitza la unitat internacional d’energia que és el joule (J): 1 cal = 4,18 J

La taxa de metabolisme basal (TMB) és la quantitat d’energia que el nostre cos consumeix en un dia, en repòs absolut i a una temperatura constant.

La TMB serveix per mantenir la temperatura corporal, per respirar i per fer funcionar òrgans com el cor, pulmons, cervell, etc.

Segons la funció que tenen en l’organisme els aliments es poden classificar en tres tipus:

  • Aliments energètics: serveixen com a font d’energia . Són els rics en glúcids i lípids, com el  pa, pasta, llegums, cereals, sucre, mel, xocolata, dolços, greixos, olis, mantega, nata…
  • Aliments plàstics: són necessaris per formar les cèl·lules els teixits i els òrgans del cos, són rics en proteïnes, com el iogurt, formatges, carns, peix, fruits secs, marisc…
  • Aliments reguladors: imprescindibles per poder utilitzar els altres aliments i inclou les vitamines, aigua, minerals i fibra, com per exemple les fruites, verdures i hortalisses.

LA PIRÀMIDE DELS ALIMENTS


El sistema nerviós

El sistema nerviós és l’encarregat de relacionar l’organisme amb el món exterior, així com de coordinar l’activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. Està format per l’encèfal, la medul·la i la xarxa de nervis que s’estén pel cos. Coordina les funcions de l’organisme.  Interpreta les informacions que arriben dels receptors, elabora una resposta i la comunica als òrgans efectors perquè l’executin. La resposta del sistema nerviós és ràpida i transitòria.

El sistema nerviós està format per una xarxa de cèl·lules anomenades neurones altament especialitzades en la transmissió d’impulsos nerviosos i filaments neuronals o nervis.

El sistema nerviós s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d’elaborar respostes. També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos.

Al seu òrgan principal, l’encèfal, també es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions). El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.

El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos.

El sistema nerviós humà es pot dividir en: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP.

El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme.

El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.

EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

L’encèfal. Es troba al cap, protegit pels ossos del crani. Té forma ovalada. Està format per tres òrgans que són:

  • Bulb raquidi: prolongació engruixida de la medul·la espinal que controla els moviments involuntaris.
  • Cerebel: és el centre de l’equilibri i controla els moviments voluntaris.
  • Cervell: és la part més voluminosa de l’encèfal, rep informació dels òrgans dels sentits i és lloc on resideixen la nostra memòria, la nostra intel·ligència i els nostres sentiments.

Està dividit en dues parts, cridades hemisferi dret i hemisferi esquerre.

Duu a terme les següents funcions:

  • Rep i interpreta la informació.
  • És el lloc on aquesta la memòria.
  • Controla la parla, la lectura, el càlcul, el raonament, l’escriptura i l’aprenentatge.
  • Produeix les ordres necessàries per als moviments.

La medul·la espinal. És un llarg cordó que recorre l’interior de la columna vertebral. Està connectada directament a l’encèfal.

EL SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Els nervis. Són fibres fines i llargues que recorren el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els òrgans sensorials i les altres parts del cos

LES NEURONES

Les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós són les neurones. S’estima que ha d’haver cent mil milions de neurones en el nostre sistema nerviós!

La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: la part principal d’ella s’anomena soma o cos neuronal i conté un nucli. Del cos neuronal surten moltes prolongacions curtes i ramificades que anomenem dendrites per on es reben els impulsos nerviosos procedents d’una altra neurona o receptor i una o dues extensions diferenciades, perquè són més llargues anomenades àxons o fibra nerviosa que condueixen l’impuls nerviós cap a una altra neurona o un efector .

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies a que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre: l’ impuls nerviós.

Segons la seva funció les neurones poden ser:

  • Sensitives : condueixen l’impuls nerviós des dels receptors cap al sistema nerviós central (medul·la i encèfal)
  • Motores: les que condueixen l’impuls nerviós des del sistema nerviós central cap els músculs i les glàndules
  • D‘associació o interneurones: permeten comunicar les neurones sensitives amb les motores. Aquest tipus de neurona es troba exclusivament en el sistema nerviós central formant circuits molt complicats als centres nerviosos. Reben aquest nom perquè estableixen connexions múltiples entre elles, i d’aquesta manera queden associades per tractar en conjunt tota la informació que reben i elaborar les respostes més adients.

COM FUNCIONA EL SISTEMA NERVIÓS?

Les neurones són cèl•lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, anomenat impuls nerviós.

L’impuls nerviós és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl•lules sensorials, a l’incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern. Aquest estímul pot ser qualsevol cosa, una substància química, una pressió, els nivells d’algun compost químic, una ona mecànica, la llum, el fred o la calor, etc.

La transmissió de l’impuls nerviós està polaritzada , de manera que sempre es realitza en un determinat sentit , des de la dendrita fins el soma i des d’aquí fins l’àxon.


Les neurones no estan connectades directament entre elles. Hi ha una separació mínima anomenada sinapsi entre l’extrem de l’àxon (element presinàptic) i d’una dendrita de la neurona següent (element postsinàptic).

El pas de l’impuls nerviós d’una neurona a una altra o des d’una neurona a un múscul o glàndula es realitza a través de les sinapsis. Una neurona pot establir entre 100 i 150.000 sinapsis.

YouTube Preview Image

LES RESPOSTES DEL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós realitza tres tipus d’actes:

  • Actes voluntaris: estan controlats pel cervell És el que es dóna quan la resposta s’elabora en el cervell. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul•la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul•la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.

  • Actes reflexes: estan controlats per la medul•la espinal. S’anomena acte reflex a l’acció ràpida, involuntària i inconscient com a resposta a un estímul. Es tracta d’una resposta molt ràpida i inconscient davant de situacions de perill, com per exemple quan sentim una punxada en una cama. Aquesta resposta ràpida és possible gràcies a l’existència de l’arc reflex: un circuit curt, format per dues o tres neurones: la neurona sensitiva, la neurona intermèdia i la neurona motora.

El Sistema Nerviós Autònom realitza els actes involuntaris, que no estan controlats per la nostra consciència.

  • Actes involuntaris: estan controlats pel bulb raquidi

GLÀNDULES I HORMONES

Les hormones són substàncies químiques alliberades a la sang per certes glàndules, les anomenades per això glàndules de secreció interna o endocrines, que actuen només sobre els òrgans que tenen cèl•lules amb receptors específics per elles. Aquests òrgans són els òrgans blanc o diana d’aquesta hormona. Un receptor específic és una molècula especial que gràcies a la seva estructura es pot combinar amb una determinada hormona i iniciar així una sèrie de reaccions. El resultat és que les hormones controlen específicament l’activitat interna dels diferents tipus de cèl•lules. D’aquesta forma es regula, per exemple, el metabolisme cel•lular, la maduració sexual, el creixement de l’adolescent i la pressió sanguínia.
El sistema endocrí és el conjunt de totes les glàndules endocrines. Les principals són : hipotàlem, hipòfisi, tiroides, paratiroide, suprarenals, pàncrees, ovaris i testicles.

En la següent taula teniu les principals glàndules endocrines, així comles hormones que produeixen i la seva funció:

ELS ÒRGANS DELS SENTITS

Els receptors sensorials i els òrgans dels sentits.

El receptors sensorials son estructures que contenen cèl·lules especialitzades en detectar determinats tipus de variacions del medi ambient, quan aquestes variacions superen un determinat valor (llindar) i al fer-ho originar un impuls nerviós que es transmeten a través de les neurones. Aquestes variacions són els anomenats “estímuls”. Els receptors sensorials poden estar dispersos pel cos, com passa amb els receptors sensorials de temperatura, o poden estar agrupats constituint els anomenats “òrgans dels sentits”, com els que constitueixen els ulls o l’oïda.

ELS ULLS

La vista és el sentit encarregat de captar la visió de les coses externes: lluminositat, formes i matisos de colors. L’òrgan encarregat és l’ull. Dins de l’estructura de l’ull es trobaran els receptors sensorials encarregats de transduir l’energia lluminosa en impulsos bioelèctrics, anomenats fotoreceptors.

Els fotoreceptors són els responsables del sentit de la vista, és a dir de la captació de la llum. Són els ulls. La llum travessa la còrnia, que és la part anterior i transparent de l’escleròtica (la part blanca anterior de l’ull), entra per la pupil·la i travessa el cristal·lí (lent que enfoca la imatge) projectant-se sobre la retina, capa que posseeix cèl·lules sensibles a la llum (els cons i els bastons) que passen els estímuls rebuts al nervi òptic que va al cervell. El lloc de la retina a on arriba el nervi òptic es diu punt cec perquè no hi ha sensibilitat visual. A prop hi ha una depressió anomenada fòvea, envoltada d’un anell anomenat taca groga, on hi ha una gran concentració de cons i que, per tant, és on hi ha més eficàcia visual.


L’OÏDA

L’oïda és l’òrgan sensorial que capta l’audició i l’equilibri. Es divideix en tres parts:

·    Oïda interna. Òrgan de la percepció.

·    Oïda mitjana. Encarregada de la transmissió.

·    Oïda externa. Encarregada de la captació de sorolls.

Els mecanoreceptors de sons o fonoreceptors són els responsables del sentit de l’oïda, és a dir de la captació de sons. Són les orelles. Les vibracions de l’aire mouen el timpà i es transmeten per la cadena d’ossets fins a l’oïda interna que té unes cavitats plenes d’un líquid anomenat endolimfa. Hi a una primera cambra de la qual surten tres canals semicirculars i una segona cambra de la qual surt un llarg conducte en forma d’espiral anomenat conducte coclear o còclea o cargol. Totes aquestes cambres i conductes ocupen unes cavitats de l’os temporal plenes d’un líquid anomenat perilimfa. Quan hi ha un so es mou l’endolimfa que omple la còclea i això estimula els cilis de les cèl·lules sensibles internes les quals comuniquen amb el nervi acústic que informa al cervell de com és aquest so.

Els responsables del sentit de l’equilibri estàtic o del cos quiet són les cèl·lules sensibles que hi a l’interior de l’oïda interna (canals semicirculars i còclea) en resposta a la variacions de pressió de l’endolimfa interna. Els responsables de l’equilibri dinàmic o del cos en moviment són les cèl·lules sensibles internes dels canals semicirculars que també estan plens d’endolimfa.


EL NAS

Els quimioreceptors de les fosses nasals són els responsables del sentit de l’olfacte, és a dir de la captació de les substàncies disperses en l’aire. Són les neurones que hi ha intercalades en la mucosa olfactòria o pituïtària groga que hi ha en el sostre de les fosses nasals.


LA LLENGUA

Els quimioreceptors de la llengua són els responsables del sentit del gust, és a dir de la captació de les substàncies dissoltes en els líquids. Són les cèl·lules sensibles que formen botons gustatius que es troben en unes protuberàncies cridades papil·les gustatives.


LA PELL

Els mecanoreceptors de la pell són els responsables del sentit del tacte, és a dir de la captació de pressions sobre la pell. Són els corpuscles de Meissner i els corpuscles de Vater-Pacini, que estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

Els termoreceptors de la pell són els responsables de la detecció de la temperatura dels cossos. Són els corpuscles de Krause (sensibles a la sortida de calor o sensació de fred) i els corpuscles de Ruffini (sensibles a l’entrada de calor o sensació d’escalfor), que també estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

MALALTIES DELS ÒRGANS DELS SENTITS

  • Miopia. Defecte de la refracció ocular que situa les imatges davant de la retina. La principal causa és una mida anormal del globus ocular. Altres causes són anomalies de la còrnia o del cristal·lí. El símptoma és que la visió llunyana és borrosa.
  • Hipermetropia. Defecte de la refracció ocular que situa les imatges darrera de la retina. La principal causa és una mida anormal del globus ocular. Altres causes són anomalies de la còrnia o del cristal·lí. El símptoma és que la visió propera és borrosa.
  • Astigmatisme. Defecte de la refracció ocular a causa d’una alteració de la curvatura de la còrnia. Provoca una visió distorsionada i borrosa que varia segons es tracti de línies verticals, horitzontals o inclinades.
  • Cataracta. És una opacitat total o parcial del cristal·lí.
  • Presbícia o vista cansada. Incapacitat progressiva de l’ull per enfocar els objectes propers que generalment es manifesta a partir dels 40 anys.
  • Conjuntivitis. Inflamació de la conjuntiva ocular degut a una infecció, reacció al·lèrgica o ferida. La conjuntiva és una capa mucosa, transparent, humida i amb molts vasos que recobreix la part interior de les parpelles i la part anterior del globus ocular menys la còrnia.
  • Ceguesa. Incapacitat per veure.
  • Otitis. Inflamació de la regió timpànica degut a una infecció.
  • Otosclerosi. Ossificació de la membrana oval que és la membrana que rep les vibracions de l’estrep. Normalment provoca sordesa.
  • Sordesa. Incapacitat per percebre els sons.

Per ampliar la informació veieu el següent enllaç: http://www.xtec.cat/~rvillanu/nervios/nervios.htm

La llum

QUÈ ÉS LA LLUM?

La llum és una forma d’energia que porten els cossos lluminosos. Els cossos lluminosos són coses o objectes que il·luminen, com per exemple una bombeta. La llum la podem veure a través de la nostra vista, la llum fa que puguem veure els objectes, les persones, etc. També podem distingir el color, la forma …

Quins tipus de llum hi ha?

-La llum natural, com el Sol.

-La llum artificial, com les bombetes, els fluorescents, els tubs… La llum artificial pot ser càlida o freda. La llum freda com el fluorescent i la llum càlida com la bombeta de tota la vida.

La majoria de les llums artificials funcionen amb electricitat. Hi ha molts objectes que no són fonts de llum, però els podem veure perquè la llum de les fonts lluminoses arriben a l’objecte que volem veure.

COSSOS TRANSPARENTS, OPACS I TRANSLÚCIDS

La llum no es propaga amb igual facilitat en tots els medis materials, els quals els classifiquem com:

• Transparents: deixen passar la llum, i la visió a través d’ells és nítida.

• Opacs: no permeten el pas de la llum.

• Translúcids: deixen passar la llum, però la visió a través d’ells no és nítida.

La distinció entre cossos transparents, opacs i translúcids depèn del gruix; penseu, per exemple, en l’aigua: per a gruixos petits es comporta com un medi transparent mentre que en gruixos més grans, com en el mar, ja no permet veure nítidament els objectes. Això és així perquè els medis materials, inclosos els transparents, absorbeixen part de la llum que reben.

COM ES PROPAGA LA LLUM?

Diverses experiències posen de manifest que en un medi transparent i homogeni la llum es propaga en línia recta. La recta que ens mostra la direcció de propagació de la llum es denomina raig. Algunes d’aquestes experiències són: la formació d’ombra i penombra i eclipsis.

Formació d’ombra i penombra: http://www.xtec.es/~mgisbert/projecte/omipen.htm

Eclipsis: http://www.xtec.es/~mgisbert/projecte/eclipsis.html

REFLEXIÓ I REFRACCIÓ DE LA LLUM

Quan la llum es troba, en la seva propagació, amb una superfície que separa el medi per on incideix amb un altre medi pot passar algun dels següents fenòmens:

  • REFLEXIÓ: la llum segueix propagant-se pel medi d’incidència; en tot cas canvia de direcció.
  • REFRACCIÓ:  la llum travessa un medi i passa a propagar-se per l’altre medi.

YouTube Preview Image

A la figura  es pot observar com un raig incident, que es propaga pel medi I, en part es reflecteix i en part es refracta.

La línia imaginaria N, que passa pel punt d’incidència (P) i que és perpendicular a la superfície de separació dels dos medis, rep el nom de NORMAL.

Els angles que formen els rajos incident, reflectit i refractat amb la normal es coneixen amb el nom de: angle d’incidència ( i ), angle de reflexió ( r ) i angle de refracció (R), respectivament.

L’experiència posa de manifest que:

  • l’angle d’incidència i el de reflexió valen igual
  • quan la llum passa a un medi on va més de pressa: s’allunya de la normal
  • quan la llum passa a un medi on va més a poc a poc: s’apropa a la normal
  • quan la llum incideix perpendicularment i passa a un altre medi: segueix recta.

Per tant, a l’esquema anterior: la llum es propaga amb una velocitat més gran en el medi d’incidència que en el de refracció.

Per tal d’entendre com es propaga la llum, cal tenir clares unes idees prèvies:

  1. Els rajos de llum  quan passen a través d’una superfície poden ser: paral·lels, convergents i divergents.
  2. Les superfícies que travessa la llum poden ser: planes, còncaves o convexes.

REFLEXIÓ

Quan la llum es reflecteix, els rajos incidents reboten en la superficíe i els rajos emesos s’anomenen rajos reflectits. La llum, quan es reflecteix en un objecte ens permet veure’l.

Els miralls són làmines de vidre  que estan recobertes per la cara posterior d’una capa de metall polit. La reflexió de la llum és el que ens permet veure’ns en un mirall.

Hi ha dos tipus de reflexió:

  • la reflexió especular: on els rajos de llum es reflecteixen són paral·lels. Es dóna en miralls de superfícies polides.
  • la reflexió difusa: els rajos són reflectits en diferents direccions. Es dóna en superfícies rugoses.

REFRACCIÓ

La refracció de la llum és el canvi de direcció que fa la llum quan passa d’un medi a un altre medi diferent, com per exemple, de l’aire a l’aigua. El canvi de direcció explica que un objecte submergit en aigua es vegi tort. Això passa perquè la imatge de l’objecte canvia de direcció quan passa de l’aigua a l’aire.

Les lents són peces de vidre o de plàstic en forma de disc  que refracten la llum quan aquesta passa a través seu. Per la seva forma i  manera de desviar la llum, les lents poden ser de dos tipus:

  • Convergents:  concentren la llum en un punt
  • Divergents: separen els raig de llum.

Aquí podeu veure un vídeo explicatiu que us ajudarà a comprendre millor el que heu après:

YouTube Preview Image