Arxiu per maig, 2013

L’aigua de mar és una solució química basada en aigua que compon els oceans i mars de la Terra. És salada a causa de la concentració de sals minerals dissoltes que conté, d’un 3,5% de mitjana, entre les quals predomina el clorur de sodi (sal comuna). L’oceà conté un 97,25% del total d’aigua que forma la hidrosfera
De tots els mars oberts la MAR ROJA és la que presenta major salinitat (40‰) a causa que està de regions àrides. La MAR BÀLTICA és el de salinitat menor (6‰ en les aigües superficials del GOLF BÒTNIA degut a la seva poca profunditat, clima fred i amplitud de les conques que li aboquen les seves aigües, la qual cosa, unit a la seva topografia gairebé tancada, limita molt els intercanvis amb l’oceà mundial. La salinitat és molt variable als llacs i mars tancats que ocupen conques endorreiques , amb només un 12‰ a la MAR CÀSPIA i fins i tot un 330‰ a les capes superficials de la MAR MORTA . El principal factor del qual depèn la salinitat dels mars interiors és l’existència de drenatge, amb un o més emissaris pels quals desbordar, o que al contrari l’evaporació sigui l’única forma de compensar-se els aportaments. Així, el LLAC VICTÓRIA , amb un origen tectònic semblant al de la mar Morta, és un llac d’aigua dolça i, al mateix temps, la font principal del cabalós NIL.

Fet pel Lluís i l’Esther de 1rESO

Un els camps més innovadors de les ultimes investigacions en medicina es la possible aplicació de cèl•lules mare per crear teixits que es poguessin utilitzar en tractaments mèdics o intervencions quirúrgiques. Però fins ara els científics no hi havien pogut transformar en teixits de les cèl•lules mare.

Ara això podria canviar gracies a l’ajut d’un nou avanç tecnològic descobert per l’empresa Cartilix, gracies a que el seu equip d’investigació ha creat un sistema que permet en creixement i el desenvolupament de les cèl•lules mare, actuant com a una bastida.

Segons l’article publicat en la revista, els científics estan inventant uns gens polimèrics que permeteren que s’implantin dins amb artrosis actuant com a bastides sobre les quals les cèl•lules mare de la medul•la oceà del pacient formarien un nou cartílag. Les cèl•lules mare sortirien de la sang que entra en la zona de la articulació durant el procés de d’implantació. Un cop format el teixit, el polimèric es bio degradat . El objectiu es que l’avanç en el tractament de persones amb artrosis permeti que els pacients “recuperin el seu propi cartílag” i així evitar la implantació d’una pròtesi mediant cirurgia, segons el conseller delegat de Cartilix.

Les cèl•lules mare necessiten rebre ajut, o “pistes”,del seu entorn – incloent-hi factors de creixement secretats per altres cèl•lules i força mecànica d’atracció – per transformar-se en cèl•lules madures y teixits. Les bastides podrien aportar-les aquesta ajut, segons Jennifer Elisseeff, professora de biomecànica i d’enginyeria de la John Hopkins i membre del grup de científics que han fundat Cartilix. “Amb l’ajut d’aquestes bastides permeten imitar lo que les cèl•lules solen veure en el cos”. En aquest sentit els gens polimèrics tendiren factors de creixement que formen el desenvolupament del tipus de cartílag requerits.

Segons l’article, estem a molt anys de poder aplicar tractaments amb cèl•lules mare, però aquest últim avanç científic pot oferir una clau per futures investigacions per aquesta via.

Fet per l’Eli i la Gemma de 3rESO

La gossa cosmonauta “Laika” va passar a la historia per ser el primer esser viu en viatjar en el espai. Al 3 de novembre del 1957 la van posar a la nau Sputnik 2 amb la missió de orbitar la terra.
“Laika” ve de una paraula russa que te el significat de “que borda”. Però abans de això va tenir una vida molt complicada… En un principi aquesta era una gossa del carrer i vivia als carrers de Moscou que això el va fer que no tingues nom, ni casa i ningun amo que obeir. Als començaments dels anys 50, els encarregats de dur a terme els programes de la carrera espacial de la Unió Soviètica es van llençar al carrer per buscar gossos que utilitzarien per programes experimentals perquè creien que com són del carrer podrien suportar condicions extremes i per tant tindrien més opcions de sobreviure, un dels que en van agafar o atrapar era ella.

L’innocent animal d’uns 6 quilograms de pes, va ser sotmès immediatament a un dur procés d’entrenament i adaptació. Tancada en petites gàbies que progressivament eren reemplaçades per una altra més petita, acostumant-la al reduït compartiment en el qual viatjaria a l’espai, en la nau Sputnik 2.

L’Sputnik-2

Els enginyers van desenvolupar una càpsula (l’Sputnik-2). Aquesta disposava un arnès especial per combatre els efectes de la ingravidesa, evitant que l’animal comencés a surar xocant descontrolada ment contra les parets, incorporava dispensadors d’aigua i aliments en forma de gelatina. Posseïa instruments de mesura de la radiació solar i raigs còsmics, un sistema de generació d’oxigen i d’absorció del diòxid de carboni, al costat d’un ventilador per mantenir una òptima temperatura ambient. Per Laika es va dissenyar un primitiu vestit espacial.

La veritat sobre el tràgic final

Mai hi va haver possibilitat real que Laika sobrevisqués a la missió i menys de portar al pobre animal a la Terra, ja fos viu o mort, ja que no s’havia desenvolupat tot tecnologia adequada per a aquests fins. No obstant això, originalment l’agència oficial de notícies TASS va informar que Laika es comportava bé i que es trobava en calma realitzant el vol espacial, i que en pocs dies tornaria al planeta descendint a bord de la càpsula, amb suport d’un paracaigudes.

La veritat és que en iniciar el viatge, la telemetria va mostrar que durant el llançament el bateig del cor de Laika es va multiplicar per tres (triplicar) i estant en òrbita aquesta es trobava inquieta i nerviosa, encara que bordava i s’alimentava normalment. Enmig del Congrés Espacial Universal de 2002, el científic Dimitri Malashenkov l’Institut de Problemes Biològics de Moscou va informar a l’audiència que, si bé els científics soviètics van programar mantenir amb vida a Laika per uns 7 a 10 dies, però Laika va morir després de 5 o 7 hores després de l’inici de la missió, el 3 de novembre de 1957, com a resultat de les altes temperatures i el pànic (estrès) que l’experiència li va produir.

Laika només va sobreviure durant quatre òrbites a la Terra, com a resultat de problemes tèrmics en la càpsula. Problemes en el disseny, van impedir que la nau se separés de l’última etapa del coet i l’animal va haver de suportar una humitat i temperatures molt altes (sobre 40 graus centígrads).

El Sputnik-2 reingressar a l’atmosfera terrestre el 14 d’abril de 1958, amb Laika morta al seu interior, desintegrant totalment.

Previ al viatge espacial de Laika, molts científics sostenien que els humans no sobreviurien a l’extraordinària acceleració del coet o a les hostils condicions de l’espai exterior, per això, els animals de laboratori, van ser els primers que van provar el camí a les missions tripulades per humans.

Fet pel Jayveeron i la Srithi de 1rESO