LA PART SÃ’LIDA DE LA TERRA
La Terra no és un esfera compacta i uniforme. Si l’obrÃssim per la meitat com si fos una taronja trobarÃem que s’estructura en capes, ben diferenciades unes de les altres i amb unes caracterÃstiques particulars. Les capes de Terra de l’interior cap a l’exterior són: nucli, mantell i escorça.
Nucli, format principalment pels metalls ferro i nÃquel. Hi podem diferenciar:
- El nucli intern que, malgrat estar a temperatures encara més elevades (fins a 3.000 ºC) està en estat sòlid. Per què? Perquè la pressió és també molt més gran i això fa que la temperatura de fusió del metall augmenti.
- El nucli extern, que es troba en estat lÃquid degut a les elevadÃssimes temperatures que hi ha.
Mantell, amb una composició ja més semblant a la d’algunes roques (serien roques molt fosques, riques en silici, magnesi i ferro). També hi distingim dues capes:
- El mantell intern, sòlid i que està en contacte amb el nucli.
- El mantell extern, que si bé és sòlid, té una capa plà stica (una mica com l’argila: asthenos vol dir tou en grec): l’astenosfera.
Escorça, formada per les roques que podem veure. L’escorça, juntament amb la part superior sòlida del mantell (just la que està sobre l’astenosfera) forma la litosfera.
La discontinuitat de Gutemberg separa el nucli del mantell.
La discontinuitat de Mohorovicic separa l’escorça del mantell.
EL CICLE DE LES ROQUES
Les roques estan constantment formant-se, depositant-se i enfonsant-se cap a baix i després tornant-se a formar una vegada i una altra. Això es coneix com el cicle de les roques. És com el cicle de l’aigua però dura molt més. Aquest canvi suposa milers i milions d’anys a les roques.
L’erosió
L’erosió és una part clau del cicle de les roques. És responsable de formar una gran part dels paisatges interessants que ens envolten. És també un problema important doncs la gent viu en gran nombre en diverses à rees i utilitza al medi ambient en certa manera. La gent pot fer coses per a augmentar l’erosió o per a alentir-la. L’erosió succeeix principalment com resultat del desgast per l’acció atmosfèrica.
L’aigua causa molta erosió. Quan cau com pluja à cida, pot dissoldre les roques que són sensibles a l’à cid. El marbre i la pedra calcà ria es fan malbé quan estan exposades a la pluja. Quan la caiguda de la pluja és molt pesadament, com en els monsons, aleshores poden ocórrer inundacions. Els rius amb molt cabal o amb avingudes d’aigua poden causar lliscaments de terra i erosionar els bancs del riu. L’acció de les ones en una platja causa molta erosió. Les ones copegen les roques, i cada cert temps, els penya-segats s’esmicolen. Per això vostè sovint trobarà pedretes petites en la sorra de les platges. Les aigües que copegen, com les dels rius que es mouen rà pidament en les muntanyes o les ones fortes en les ribes dels oceans, fan rodar les roques. Això aconsegueix fer que les vores agudes de les roques siguin copejades i és per això que les roques del riu, aixà com les pedres de la platja, semblen polides.
El vent, quan duu trossets de sorra i pols, pot arruïnar capes absents de roques.El vent pot arrossegar fà cilment petits trossets de sorra i aleshores amb aquests copeja les roques que estan en el camà del vent. A vegades solament les capes suaus de la roca s’erosionen, deixant formes interessants. Aquesta classe d’erosió succeeix generalment solament en à rees molt seques, com el desert.
El magma és la roca fosa que es forma per sota de la superfÃcie de la Terra. Amb el temps, el magma es refreda i se solidifica. Aquest procés, denominat cristal·lització, pot ocórrer sota la superfÃcie terrestre o, després d’una erupció volcà nica, en la superfÃcie. En qualsevol de les dues situacions, les roques resultants es denominen roques Ãgnies (en el primer cas, roques Ãgnies plutòniques, i en el segon, roques Ãgnies volcà niques).
Si les roques Ãgnies afloren en la superfÃcie experimentaran meteorització, en la qual l’acció de l’atmosfera desintegra i descompon lentament les roques. Els materials resultants poden ser desplaçats pendent a baix per la gravetat abans de ser captats i transportats per algun agent erosiu com les aigües superficials (rius i rierols), les glaceres, el vent o les ones. Finalment, aquestes partÃcules i substà ncies dissoltes, denominades sediments, són dipositades. Encara que la majoria dels sediments acaba arribant a l’oceà , altres zones d’acumulació són els deltes, els deserts, els pantans i les dunes.
A continuació, els sediments experimenten litificació, un terme que significa “conversió en roca”. El sediment sol litificar-se donant lloc a una roca sedimentà ria quan és compactat pel pes de les capes que té per damunt o quan és cimentat a mesura que l’aigua subterrà nia d’infiltració omple els porus amb matèria mineral.
Si la roca sedimentà ria resultant s’enterra profundament dins de la terra i intervé en els processos de formació de muntanyes, estarà sotmesa a grans pressions o a una calor intensa, o a ambdues coses. La roca sedimentà ria reaccionarà davant l’ambient canviant i es convertirà en un tercer tipus de roca, una roca metamòrfica.
Quan la roca metamòrfica és sotmesa a canvis de pressió addicionals o a temperatures encara majors, es fondrà , creant un magma, que acabarà cristal·litzant en roques Ãgnies.
Els processos impulsats per la calor des de l’interior de la Terra són responsables de la creació de les roques Ãgnies i metamòrfiques. La meteorització i l’erosió, processos externs alimentats per una combinació de l’energia procedent del Sol i la gravetat, produeixen el sediment a partir del com es formen les roques sedimentà ries.
A més es poden produir altres canvis. Les roques Ãgnies, poder estar exposades a la meteorització i a l’erosió en la superfÃcie terrestre, poden romandre enterrades profundament. Aquestes roques poden acabar sent sotmeses a fortes forces de compressió i a temperatures elevades associades amb la formació de muntanyes. Quan això ocorre, es transformen directament en roques metamòrfiques.
Les roques metamòrfiques i sedimentà ries no sempre romandran enterrades. Pot ocórrer que els materials que les cobreixen siguin eliminats per l’erosió, deixant-les exposades en la superfÃcie. Quan això passa, les roques són meteoritzades i convertides en nova matèria primera per a les roques sedimentà ries.
TIPUS DE ROQUES
Roques magmà tiques o Ãgnies
Són les que s’han format pel refredament i solidificació del magma. Aquestes roques surten a la superfÃcie de dues maneres:
- Pujant en estat lÃquid formant volcans. El magma es refreda a la superfÃcie de la Terra o al fons marà i forma les roques volcà niques.
- Si el magma es refreda i solidifica lentament a l’interior de la Terra es formen roques magmà tiques que poden quedar al descobert quan es formen muntanyes.
Quan el magma es refreda, els seus minerals s’agrupen formant cristalls. Si s’ha refredat rà pidament els cristalls són microscòpics: és el cas de les roques volcà niques. Si el magma es solidifica lentament a l’interior de la Terra, els minerals tenen temps d’organitzar-se formant cristalls visibles i originen roques amb aspecte cristal·lÃ.
EXEMPLES
BASALT: és una roca volcà nica de gra fi, amb petites cavitats de bombolles arrodonides, color gris fosc, negre gris. El basalt és compacte i difÃcilment es trenca.
Ús: s’utilitza com grava de carretera i per el afermar les vies de tren, en les construccions sota l’aigua i para realitzar petits enrajolats. A causa de la finesa del seu gra no és indicat per empedrar els carrers doncs no és abrasiu i per desgast es poleix i per la humitat es torna relliscós.
GRANIT: és sense dubte, la roca intrusiva més abundant i els components fonamentals de l’escorça continental. En general, són roques à cides, amb més d’un 70% de SiO2, de textura granulosa amb cadascun dels seus components minerals ben perceptibles a simple vista.
Ús: s’utilitza per empedrats, voreres i també per grava (triturat, angulós). Els granits de colors, s’utilitzen per revestiment de façanes, enrajolats de terres o per escultures.
Roques sedimentà ries
Són les que s’han format per la consolidació dels sediments acumulats al fons del mar o als llacs. El fang, la sorra, la grava, les restes d’animals i plantes, per la pressió dels materials que tenen al damunt i per l’acció de minerals que enganxen les partÃcules entre elles, es consoliden formant roques que solen estar disposades en capes (estrats) i que poden contenir fòssils.
EXEMPLES
ARGILA: és la roca sedimentà ria més abundant sobre la superfÃcie de la Terra. Està formada per grans microscòpics.
Ús: constitueix la matèria primera bà sica de la indústria de la cerà mica.
ROQUES ORGÀNIQUES: es formen per l’acumulació de restes d’éssers vius, vegetals o animals. Les més importants són el carbó i el petroli
Ús: Tenen molt interès econòmic. S’utilitzen com a combustible, a més el petroli s’utilitza com a matèria primera per la fabricació del plà stic.
ROQUES CALCÀRIES: poden ser d’origen quÃmic, quan s’originen per precipitació quÃmica del carbonat de calci o d’origen orgà nic, quan provenen de l’acumulació de restes d’éssers vius que habiten al mar.
Ús: s’utilitzen en la construcció i també en la fabricació del ciment, que s’obté amb tres parts de roca calcà ria i una d’argila. Aquesta és la raó per la qual les indústries del ciment estan situades generalment, prop de cantines de pedra calcà ria.
ROQUES SALINES: es formen en llacs costaners o interiors, per la precipitació quÃmica derivada de l’evaporació de l’aigua. Un exemple és el guix.
Ús: s’utilitzen per a fer motlles i escultures.
Roques metamòrfiques
Són roques sedimentà ries o magmà tiques que han estat sotmeses a grans pressions i elevades temperatures a l’interior de la Terra. Sense arribar a fondre’s del tot s’han transformat totalment i són molt diferents de la roca original.
EXEMPLES
PISSARRA : està formada per metamorfisme tèrmic o de contacte. És una roca de gra fi, que conté grafit, ferro i manganès. Té una textura foliada (estructura en fulles) i està formada per diversos tipus de minerals.
Ús: s’utilitza principalment en la construcció, per exemple, de teulades.
MARBRE: està format per metamorfisme regional. Té textura granular i estructura granÃtica. El component bà sic del marbre és el carbonat cà lcic que supera el 90%; la resta de components, considerats impureses, són els que donen la gran varietat de colors dels marbres i defineixen les seves caracterÃstiques fÃsiques. Si la roca és un marbre pur és generalment blanc. Les impureses donen lloc a diferents tonalitats, alguns dels quals són molt atractius i donen valor a la pedra. Són freqüents les tonalitats verdes, rosades i moltes vegades hi ha vetes negres.
Ús: S’utilitza principalment en la construcció, decoració i escultura.