Autor Arxiu

QUÈ ÉS LA LLUM?

La llum és una forma d’energia que porten els cossos lluminosos. Els cossos lluminosos són coses o objectes que il·luminen, com per exemple una bombeta. La llum la podem veure a través de la nostra vista, la llum fa que puguem veure els objectes, les persones, etc. També podem distingir el color, la forma …

Quins tipus de llum hi ha?

-La llum natural, com el Sol.

-La llum artificial, com les bombetes, els fluorescents, els tubs… La llum artificial pot ser càlida o freda. La llum freda com el fluorescent i la llum càlida com la bombeta de tota la vida.

La majoria de les llums artificials funcionen amb electricitat. Hi ha molts objectes que no són fonts de llum, però els podem veure perquè la llum de les fonts lluminoses arriben a l’objecte que volem veure.

COSSOS TRANSPARENTS, OPACS I TRANSLÚCIDS

La llum no es propaga amb igual facilitat en tots els medis materials, els quals els classifiquem com:

• Transparents: deixen passar la llum, i la visió a través d’ells és nítida.

• Opacs: no permeten el pas de la llum.

• Translúcids: deixen passar la llum, però la visió a través d’ells no és nítida.

La distinció entre cossos transparents, opacs i translúcids depèn del gruix; penseu, per exemple, en l’aigua: per a gruixos petits es comporta com un medi transparent mentre que en gruixos més grans, com en el mar, ja no permet veure nítidament els objectes. Això és així perquè els medis materials, inclosos els transparents, absorbeixen part de la llum que reben.

COM ES PROPAGA LA LLUM?

Diverses experiències posen de manifest que en un medi transparent i homogeni la llum es propaga en línia recta. La recta que ens mostra la direcció de propagació de la llum es denomina raig. Algunes d’aquestes experiències són: la formació d’ombra i penombra i eclipsis.

Formació d’ombra i penombra: http://www.xtec.es/~mgisbert/projecte/omipen.htm

Eclipsis: http://www.xtec.es/~mgisbert/projecte/eclipsis.html

REFLEXIÓ I REFRACCIÓ DE LA LLUM

Quan la llum es troba, en la seva propagació, amb una superfície que separa el medi per on incideix amb un altre medi pot passar algun dels següents fenòmens:

• REFLEXIÓ: la llum segueix propagant-se pel medi d’incidència; en tot cas canvia de direcció.
• REFRACCIÓ:  la llum travessa un medi i passa a propagar-se per l’altre medi.

A la figura  es pot observar com un raig incident, que es propaga pel medi I, en part es reflecteix i en part es refracta.

La línia imaginaria N, que passa pel punt d’incidència (P) i que és perpendicular a la superfície de separació dels dos medis, rep el nom de NORMAL.

Els angles que formen els rajos incident, reflectit i refractat amb la normal es coneixen amb el nom de: angle d’incidència ( i ), angle de reflexió ( r ) i angle de refracció (R), respectivament.

L’experiència posa de manifest que:

• l’angle d’incidència i el de reflexió valen igual
• quan la llum passa a un medi on va més de pressa: s’allunya de la normal
• quan la llum passa a un medi on va més a poc a poc: s’apropa a la normal
• quan la llum incideix perpendicularment i passa a un altre medi: segueix recta.

Per tant, a l’esquema anterior: la llum es propaga amb una velocitat més gran en el medi d’incidència que en el de refracció.

Per tal d’entendre com es propaga la llum, cal tenir clares unes idees prèvies:

1. Els rajos de llum  quan passen a través d’una superfície poden ser: paral·lels, convergents i divergents.
2. Les superfícies que travessa la llum poden ser: planes, còncaves o convexes.

REFLEXIÓ

Quan la llum es reflecteix, els rajos incidents reboten en la superficíe i els rajos emesos s’anomenen rajos reflectits. La llum, quan es reflecteix en un objecte ens permet veure’l.

Els miralls són làmines de vidre  que estan recobertes per la cara posterior d’una capa de metall polit. La reflexió de la llum és el que ens permet veure’ns en un mirall.

Hi ha dos tipus de reflexió:

• la reflexió especular: on els rajos de llum es reflecteixen són paral·lels. Es dóna en miralls de superfícies polides.
• la reflexió difusa: els rajos són reflectits en diferents direccions. Es dóna en superfícies rugoses.

REFRACCIÓ

La refracció de la llum és el canvi de direcció que fa la llum quan passa d’un medi a un altre medi diferent, com per exemple, de l’aire a l’aigua. El canvi de direcció explica que un objecte submergit en aigua es vegi tort. Això passa perquè la imatge de l’objecte canvia de direcció quan passa de l’aigua a l’aire.

Les lents són peces de vidre o de plàstic en forma de disc  que refracten la llum quan aquesta passa a través seu. Per la seva forma i  manera de desviar la llum, les lents poden ser de dos tipus:

• Convergents:  concentren la llum en un punt
• Divergents: separen els raig de llum.

Aquí podeu veure un vídeo explicatiu que us ajudarà a comprendre millor el que heu après:

L’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra. Està formada per una barreja de gasos denominada aire.

LA COMPOSICIÓ DE L’AIRE

La composició de l’aire és la següent:

• 78,1% de Nitrogen (N2)
• 20,9% d’Oxigen (O2)
• 0,93% d’Argó (Ar)
• 0,035% de Diòxid de carboni (CO2)
• 0,035% de neó, heli i altres gasos

NITROGEN

És un gas que a temperatura ambient no reacciona amb altres substàncies pel que no pot ser aprofitat per les plantes ni els animals, només alguns pocs microorganismes ho poden captar.

OXIGEN
És el gas que permet la respiració d’animals i plantes, és a dir és el gas que reacciona amb les molècules procedents dels aliments generant energia vital i CO2. A partir de l’oxigen (O2) es forma l’ozó (O3) que protegeix els organismes de les mutacions cancerígenes que provoquen els raigs ultraviolats.

ARGÓ, NEÓ I HELI

Són gasos que no reaccionen amb altres substàncies (són gasos nobles) per la qual cosa no influeixen en la vida dels organismes.

DIÒXID DE CARBONI
És el gas que capten les plantes per a produir la matèria orgànica mitjançant la fotosíntesi. També és el que desprenen animals i plantes al respirar i el que es produeix en incendis i combustions. Aquest gas permet l’entrada de les radiacions solars però no la sortida de la calor que desprenen les roques i l’aigua escalfada. A causa de aquest fenomen, anomenat efecte hivernacle, l’augment del CO2 produït per la combustió del petroli i del carbó està provocant l’escalfament del planeta i s’està produint un canvi climàtic.

REACCIONS D’OXIDACIÓ

RESPIRACIÓ CEL·LULAR

Els organismes heteròtrofs necessiten alimentar-se de matèria orgànica, és a dir, alimentar-se d’altres organismes, ja siguin vius o morts. En una primera etapa es produeix la digestió dels aliments fins arribar a unes molècules petites (nutrients) capaços d’entrar en les cèl•lules. Dintre d’elles, en uns orgànuls anomenats mitocondris, reaccionen amb l’oxigen (l’anomenada respiració cel•lular), alliberant l’energia que precisa l’ésser viu. La resta de les molècules de nutrients s’utilitzen per a crear reserves d’energia o per a generar estructures i així créixer. La reacció química de la respiració cel•lular és:

Matèria orgànica + oxigen —> Matèria inorgànica (diòxid de carboni + aigua) + Energia

COMBUSTIÓ

La combustió és un fenomen químic que es produeix quan cremen determinades substàncies combustibles – fusta, carbó, oli o alcohol -, i produeix llum, calor i gasos, que transformats en flames consumeixen tota la matèria fins deixar-la reduïda a cendres.

CORROSIÓ

La corrosió és el tercer tipus de reacció d’oxidació. Es produeix per la reacció química de l’oxigen amb un metall. Per exemple, la corrosió del ferro consisteix en la transformació del ferro en òxid de ferro, quan reacciona amb l’oxigen.

L’ESTRUCTURA DE L’ATMOSFERA

A l’atmosfera es poden diferenciar cinc capes en funció de la seva composició en gasos i de la seva temperatura. Es recomana estudiar-les començant per la capa inferior, la troposfera, que és en la que vivim, i continuar en ordre ascendent.

TROPOSFERA

Arriba fins els 13 km. Conté el 80% dels gasos i gairebé tot el vapor d’aigua. En ella cada 100 m més d’alçada la temperatura descendeix 0,65 ºC arribant a -60 ºC als 13 km. Predominen els moviments verticals d’aire, com les anomenades corrents de convecció. En ella es produeixen les precipitacions (pluges i nevades).

ESTRATOSFERA

Comença als 13 km i arriba fins els 50 km. En ella predominen els moviments horitzontals de l’aire, d’aquí el seu nom. Conté la capa d’ozó que absorbeix les radiacions UV, reacció que desprèn energia, la qual cosa fa augmentar la temperatura d’uns -60 ºC als 13 km fins quasi els 80 ºC als 50 km.

MESOSFERA

Comença als 50 km i arriba fins els 80 km. És una capa sense ozó ni vapor d’aigua. En ella els meteorits es posen incandescents i es produeixen les estels fugaços. La temperatura descendeix d’uns 80 ºC als 50 km fins -80 ºC als 80 km.

IONOSFERA

Comença als 80 km i arriba fins els 500 km. A mesura que s’ascendeix la temperatura passa d’uns -80 ºC a més de 1000 ºC. Conté partícules carregades d’electricitat (ions), d’aquí el nom d’ionosfera. Reflecteix les ones de ràdio i en ella es produeixen les aurores boreals que s’observen des de les zones polars.

EXOSFERA

És la capa més externa de l’atmosfera. Comença a partir dels 500 km d’alçada. Presenta poques molècules d’aire i molt separades, per la qual cosa és molt difícil saber on acaba (aproximadament deu arribar als 2000 km).

Si voleu veure el següent video aneu a l’enllaç: http://educacion.practicopedia.com/ciencias-naturales/como-es-la-estructura-de-la-atmosfera-terrestre-10713

LA CONTAMINACIÓ DE L’AIRE

Hem vist que l’aire està format per la barreja d’una sèrie de gasos. Però en l’aire (sobretot en zones industrialitzades) conté altres substàncies contaminants. Els clorofluorocarbonis (CFC) utilitzats en aerosols, frigorífics i condicionadors d’aire;
òxids de sofre (originats en la combustió del carbó) i els òxids de nitrogen (originat en els motors dièsel) que juntament amb el vapor d’aigua donen lloc a substàncies àcides que cauen amb la pluja, l’anomenada pluja àcida, que acidifica el sòl i mata a les plantes;
carbonet de la combustió i la pols de les pedreres que provoquen malalties de les vies respiratòries i al•lèrgies, i les dioxinesque són substàncies produïdes en la incineració d’escombraries que afavoreixen l’aparició de càncers.

LA PLUJA ÀCIDA

La pluja àcida és una conseqüència de la presència d’òxids de sofre i de nitrogen a l’atmosfera generats en activitats de combustió per produir energia. Els òxids de sofre es produeixen en la combustió de carbó o de petroli; els òxids de nitrogen es produeixen en totes les combustions especialment en les dels motors dels vehicles.

Els òxids de sofre i nitrogen, en combinar-se amb l’aigua de l’atmosfera, formen petites gotes d’aigua que contenen àcid sulfúric i àcid nítric. Aquestes gotes poden créixer fins a convertir-se en gotes de pluja. Si aquesta pluja és rica en àcid sulfúric té un pH molt baix, inferior a 4,5, i aleshores es parla de pluja àcida.

La pluja àcida té efectes negatius sobre la vegetació i ecosistemes aquàtics associats. La pluja àcida crema les fulles dels arbres i les plantes provocant la seva defoliació. També augmenta l’acidesa de l’aigua del sòl, la qual cosa provoca una mala absorció de sals i aigua per les plantes a través de les arrels i la mort de molts organismes que no poden suportar aquesta acidesa.

A continuació teniu un video que us ajudarà a entendre la pluja àcida:

LA DESTRUCCIÓ DE LA CAPA D’OZÓ

Alguns gasos com els clorofluorocarbonis (CFC) utilitzats en aerosols, frigorífics i condicionadors d’aire destrueixen l’ozó, per la qual cosa s’aprima la capa d’ozó. Aquest aprimament es coneix amb el nom “forat de la capa d’ozó”. La capa d’ozó es troba a l’estratosfera i ens protegeix d’un excès de radiació solar.

En el següent video podeu veure una explicació sobre aquest fet:

Mireu el video per veure com ha evolucionat la destrucció de la capa d’ozó:

L’EFECTE HIVERNACLE

La temperatura de la Terra és perfecta per a la vida. Ni massa freda, com a Mart, ni massa calenta com a Venus. Gràcies a aquestes condicions la vida s’estén per tot el nostre planeta.

La Terra s’escalfa gràcies a l’energia del Sol. Una part d’aquesta energia que arriba a l’atmosfera és reflectida en direcció a l’espai, una altra part molt petita és absorbida i la resta travessa l’atmosfera i escalfa la Terra.

Però quan l’energia és reflectida des de la Terra es produeix un fenomen diferent. Alguns gasos de l’atmosfera, com el CO2 i el vapor d’aigua, la retenen, absorbeixen gran part de l’energia i eviten que torni a l’espai. Això contribueix a mantenir el planeta calent.

Així, doncs, l’atmosfera deixa passa la radiació del Sol per tal que escalfi la Terra, però impedeix que la radiació de la Terra escapi a l’espai. És molt semblant al que passa als hivernacles, amb la diferència que l’hivernacle utilitza el vidre i no pas els gasos de l’atmosfera per retenir l’escalfor. Per això aquest fenomen natural ha rebut el nom d’efecte hivernacle. Si l’escalfor no restés retinguda a l’atmosfera, la Terra es glaçaria.

Aquí podeu veure un video explicatiu:

ANATOMIA I FISIOLOGIA

L’aparell excretor, també anomenat aparell urinari, s’encarrega de filtrar la sang: recull les substàncies residuals que transporta la sang juntament amb una mica d’aigua, i expulsa aquestes substàncies del cos en forma d’orina. Està format pels ronyons i les vies urinàries.

Els ronyons són dos òrgans en forma de mongeta situats a la part posterior de l’abdomen. La seva funció és filtrar la sang i formar l’orina. La sang entra en els ronyons per una artèria, que es ramifica en múltiples capil·lars, els quals es reuneixen de nou en una vena, que surt dels ronyons. En els capil·lars dels ronyons, la sang expulsa les substàncies residuals i una moca d’aigua, les quals formen l’orina.

Perquè els ronyons funcionin correctament, convé beure molta aigua. A més, és poc saludable retenir molta estona l’orina a la bufeta.

Les vies urinàries s’encarreguen d’expulsar del cos l’orina que es formen als ronyons. Els urèters, que són dos tubs que uneixen els ronyons amb la bufeta de l’orina. La bufeta de l’orina, que és una cavitat on s’acumula l’orina. La uretra, que és el conducte que comunica la bufeta amb l’exterior. L’extrem de la uretra està envoltat per un múscul circular, anomenat esfínter, que està contret per impedir que l’orina surti. Quan es relaxa, es produeix l’expulsió de l’orina.

L’EXCRECIÓ

L’excreció és l’expulsió a l’exterior dels productes perjudicials o inútils que hi ha a la sang i al plasma intercel·lular. Els principals productes d’excreció són la urea, les sals minerals i les substàncies que no poden ser degradades per les cèl·lules, com per exemple determinats medicaments i additius alimentaris. La major part d’aquestes substàncies és eliminada per l’orina que es el resultat de la filtració de la sang pels ronyons.

A més de l’orina, el cos elimina altres substàncies:

• Quan respirem, eliminem un tipus de substàncies residuals, el diòxid de carboni.

• Per la pell eliminem també substàncies residuals en forma de suor.

• Per l’anus eliminem aquelles substàncies dels aliments que no hem digerit.

En el següent enllaç trobareu més informació, esquemes i dibuixos explicatius i exercicis d’autoavaluació:

http://www.xtec.es/~ajimeno/cn3eso/10excretor/10excrecio.htm

HÀBITS SALUDABLES I NO SALUDABLES PER AL SISTEMA EXCRETOR

Els següents hàbits saludables poden fer que les afeccions quedin reduïdes o siguin menys probables:

• Beure abundant líquid, preferiblement aigua. Les aigües aptes per al consum són aptes per a aquesta funció, no té sentit comprar aigües minerals embotellades perquè tenen major qualitat

• Les aigües amb abundància de sals poden augmentar alguna cosa el risc de càlculs

• Begudes amb complements minerals en el cas de pèrdua de sals abundants; en casos com una excessiva sudoració o diarrea perllongada es perden moltes sals minerals per la pell o el digestiu. En aquestes circumstàncies el ronyó no pot mantenir nivells d’electròlits adequats en sang i és aconsellable complementar-los en la ingesta.
• Mesures higièniques i preventives enfront de malalties que es contrauen amb contacte sexual

Altres hàbits és millor evitar:

• Substàncies tòxiques que afectin als ronyons, inclosos medicaments
• Dietes poc saludables que causin obesitat, diabetis o hipertensió
• Begudes isotòniques si no hi ha necessitat d’elles
• Contagis per contacte sexual

MALALTIES DE L’APARELL EXCRETOR

Quan els òrgans excretors funcionen malament, s’emmagatzemen dins del cos substancies tòxiques o verinoses. Les causes més freqüents de les malalties en les vies excretores es deuen a alteracions funcionals de les mateixes o a la presència de determinats microorganismes.

Entre aquestes malalties destaquen:

• Càlculs renals: són petites pedres que es poden formar tant en el ronyó com en la pelvis renal per la presència de dipòsits de cristalls d’oxalat de calci transportats per l’orina. Quan són petits són evacuats per l’orina sense problemes, si són majors en grandària produeixen un gran dolor, el còlic renal, i si són tan grans que no poden ser expulsats de forma natural, s’ha de recórrer a la cirurgia o a la litotrícia, tractament a base d’ones de xoc que polvoritzen les pedres.

• Cistitis: és una inflamació de la paret de la bufeta urinària. Algunes poden escampar-se fins afectar el ronyó. La majoria les causa una infecció bacteriana.
• Insuficiència renal aguda: és la incapacitat dels ronyons per a fer les seves funcions, és a dir, mantenir estables les condicions de l’organisme. En la insuficiència renal crònica hi ha un deteriorament progressiu i irreversible de la funció renal, que acaba portant a la necessitat d’hemodiàlisi. Serà aguda o crònica segons la durada.
• Nefritis: inflamació del ronyó.

Per a més informació podeu consultar el següent enllaç: http://blocs.xtec.cat/cai2/2008/03/07/lexcreccio-i-laparell-excretor/

A continuació teniu un vídeo on es resumeix tot el que heu après en aquesta unitat:

El passat 1 de febrer els alumnes de 2n d’ESO van visitar el Cosmocaixa i van participar en el taller “L’energia”. En aquest taller es descobreix, a través d’experiments, què és l’energia, quin n’és l’origen i quines són les transformacions que pot experimentar. És prou conegut que cal energia per fer qualsevol activitat, però d’on surt l’energia? Podem «fabricar-ne»? Què volem dir quan afirmem que es transforma? En el taller també van aprofundir en el coneixement de les energies renovables, així com en la comprensió que l’energia és un bé escàs que cal aprofitar.

En el primer experiment, el Sergi va comprovar com l’energia tèrmica es pot transformar en energia cinètica.

En un altre experiment l’Esteve va haver de pedalejar el més ràpid possible per comprovar com augmentava la temperatura de la roda per efecte del fregament. Aquí es podia veure com l’energia cinètica es transformava en energia tèrmica. A més, quan pedalejava s’encenia el llum de la bicicleta, per tant, l’energia cinètica també es podia transformar en energia lluminosa.

Altres experiments que vam realitzar:

L’Helena i la Raquel van veure com s’encenia un paper dins d’un tub. Fent una compressió ràpida  de l’aire contingut en el tub, s’aconseguia escalfar l’aire ràpidament. Cal dir que el paper que s’utilitza en aquest experiment és de nitrocel·lulosa.

La Melysa, la Carol i l’Aldrin van comprovar que l’objecte que tenia una forma diferent a una pilota, tenia més energia que la resta, ja que botava a una alçada major; això era a causa de l’energia potencial elàstica.

Aquí el David va comprovar el funcionament del pèdol.

En aquest experiment, l’Eira va fer encendre uns llumins gràcies a la llum projectada per  la làmpada. Gràcies a la forma parabòlica de la làmpada, la radiació emesa pel llum es concentrava i l’energia calorífica feia que s’encenguessin els llumins.

Amb la Laia vam observar com un braçalet canviava de color després d’exposar-lo a la llum ultraviolada.

També, amb la col·laboració de la Nerea, vam poder veure l´’us de les energies renovables (hidràulica, eòlica, solar) en la vida quotidiana: produir electricitat per a les cases.

Per últim, vam poder provar un prototip en miniatura d’un cotxe d’hidrogen. Per al seu funcionament s’utilitza l’energia elèctrica resultant de la reacció de d’electròlisi.

Si voleu saber més del taller en el següent enllaç podeu accedir al dossier:

Dossier del taller “Energia”

En aquesta unitat estudiarem els canvis físics i els canvis químics. Els canvis físics es caracteritzen perquè no modifiquen la naturalesa de la substància i en canvi, els canvis químics sí que modifiquen la naturalesa de les substàncies de manera que se’n formen de noves amb propietats diferents.

Per exemple, els canvis d’estat de l’aigua són exemples de canvis físics ja que tant el gel, com l’aigua líquida com el vapor són la mateixa molècula d’aigua i podem tornar a l’estat inicial fàcilment (canvis reversibles). També són exemples de canvis físics les mescles, les dissolucions i la separació de substàncies en mescles o dissolucions.

En canvi, en els canvis químics desapareixen unes substàncies i se’n creen altres de noves amb propietats molt diferents. Aquest procés s’anomena reacció química: una o més substàncies, anomenades reactius, es transformen en una o més substàncies amb propietats diferents, anomenades productes. Aquest procés és difícilment reversible.

ACTIVITAT
(Llegeix atentament l’enunciat!)
Digues si els processos següents corresponen a canvis físics o químics i explica quina transformació s’ha donat en cada cas:
a)    Una porta de ferro rovellada
b)    El desgel de les muntanyes a la primavera
c)    Posar sal i oli a l’aigua per cuinar
d)    Una foguera
e)    Aigua bullint

L’energia es pot transferir de diferents maneres, fent un treball o en forma de calor i radiació.
La calor representa la quantitat d’energia que un cos transfereix a un altre com a conseqüència d’una diferència de temperatura. Com més calent està un cos, més energia té. Aquest tipus d’energia que té un cos pel fet d’estar més calent s’anomena energia tèrmica.

Els canvis de temperatura d’un cos són una conseqüència d’una transferència d’energia tèrmica d’aquest cos a un altre cos. L’energia tèrmica que es transfereix s’anomena calor (Q).

Q = m • c • (Tf – Ti)

La quantitat de calor absorbida o cedida per un cos depèn de tres factors: la seva massa (m), la variació de temperatura que experimenta (Tf – Ti) i la capacitat calorífica específica (c) de la substància que forma el cos. La capacitat calorífica específica és una propietat característica de cada substància que depèn de la seva naturalesa.

La unitat de calor al SI és el joule (J). També es fa servir la caloria (cal).
1 J = 0,24 cal
1 cal = 4,17 J

Hi ha diferents maneres de transferència d’energia tèrmica:

CONDUCCIÓ
La conducció és la forma de transmissió de l’energia tèrmica en els sòlids. En aquest cas es transmet energia tèrmica però no matèria.
Els materials com l’or, la plata o el coure ( i els metalls en general) tenen conductivitats tèrmiques elevades i condueixen bé la calor, per això s’anomenen conductors. D’altra banda, materials com el vidre o l’amiant tenen conductivitats centenars i fins i tot milers de vegades menors i es coneixen com a aïllants.

CONVECCIÓ
La convecció és el procés on es transfereix energia tèrmica d’un punt a un altre d’un fluid (líquid o gas) pel moviment del propi fluid. En la convecció es trasmet energia tèrmica mitjançant el transport de matèria. En els líquids i els gasos, el fluid més calent i menys dens ascendeix, mentre que el fluid més fred i més dens descendeix.

RADIACIÓ
La radiació és el procés pel qual els cossos emeten energia que pot propagar-se pel buit.
En aquest cas, les substàncies que intercanvien l’energia tèrmica no han d’estar en contacte, sinó que poden estar separades per un buit. La radiació és un terme que s’aplica genèricament a tota classe de fenòmens relacionats amb les ones electromagnètiques.
Les superfícies opaques poden absorbir o reflectir la radiació incident. Generalment, les superfícies mats i rugoses absorbeixen més calor que les superfícies brillants i polides, i les superfícies brillants reflecteixen més energia radiant que les superfícies mats. A més, les substàncies que absorbeixen molta radiació també són bons emissors mentre que les que reflecteixen molta radiació i absorbeixen poc són mals emissors.

La temperatura és la propietat física de la matèria que mesura el grau de calor que té un cos. Així, podem dir que la temperatura és directament proporcional a la calor d’un cos, o el que és el mateix a la seva energia tèrmica.
La temperatura es pot mesurar en diferents escales: escala Celsius, Fahrenheit, Kelvin, entre d’altres. A continuació teniu les conversions entre aquestes escales:

ºC = K – 273
ºC = (F – 32) x 5/9

LA DILATACIÓ TÈRMICA
Si un cos rep energia tèrmica augmenta l’agitació de les partícules que el formen (àtoms, molècules o ions) i es poden produir també canvis en la matèria: dilatació, canvis de color (pensa en una barra de metall en escalfar-la), variació de la seva resistència a la conducció, etc.
En posar en contacte dues substàncies de diferents temperatures, l’agitació de les partícules d’una es transmet, mitjançant xocs, a les partícules de l’altra fins que s’igualen les seves velocitats. Les partícules de la substància més calenta són més ràpides i posseeixen més energia. En cada impacte cedeixen part de l’energia a les partícules més lentes amb les quals entren en contacte. Finalment les partícules de les dues substàncies aconsegueixen la mateixa velocitat mitjana i per tant la mateixa temperatura: s’aconsegueix l’equilibri tèrmic.

Avui els alumnes de 1r d’ESO han fet les pràctiques de separació de mescles. Aquesta vegada no hem anat al laboratori sinó que hem convertit l’aula en un taller de ciència.

Han pogut experimentaramb les tècniques que han estudiat a classe. Aquí teniu una mostra dels experiments que han fet!!!

IMANTACIÓ

Separació d’una mescla heterogènia de llimadures de ferro i sofre mitjançant un iman.

EVAPORACIÓ

Separació d’una solució aquosa de sal mitjançant l’evaporació.

DECANTACIÓ

Separació d’una emulsió d’oli i aigua mitjançant un embut de decantació.

CROMATOGRAFIA

Separació dels colorants de la tinta de bolígraf mitjançant la cromatografia en paper.

Les màquines simples s’utilitzen, normalment, per vèncer una força resistent o aixecar un pes en condicions més favorables. És a dir, realitzar un mateix treball amb una força aplicada menor. Aquest avantatge mecànic comporta haver d’aplicar la força seguint un recorregut (lineal o angular) més llarg. Alhora, cal augmentar la velocitat per mantenir la mateixa potència.

La màquina es dissenya per tal que les forces aplicades siguin les desitjades, d’acord amb la força resistent a vèncer o el pes de la càrrega.

En el següent esquema teniu exemples màquines simples que s’utilitzen per a fer més fàcil la vida quotidiana:

La palanca, una de les cinc grans màquines simples de l’Antiguitat, ha estat i continua sent un component bàsic en els nostres enginys mecànics, permetent-nos estalviar multitud d’esforç en tasques quotidianes. Les palanques ens permeten obtenir el que cridem un avantatge mecànic, bé sigui multiplicant la nostra força, ampliant la velocitat del moviment o augmentant la nostra precisió.

Però les palanques no estan només en els artefactes construïts per l’home, podem trobar-les en la naturalesa. I com no, no podien faltar en una de les màquines més perfectes que existeixen: el cos humà. De fet, gran part del moviment del nostre cos pot explicar-se a través del treball conjunt d’ossos, músculs i articulacions, que actuen com a simples palanques.

En el següent video podeu veure l’explicació del fonament de la politja, una de les màquines simples que estudiarem en aquesta unitat:

En el següent esquema podeu trobar l’explicació del per què utilitzem algunes màquines simples:

Per a més informació podeu consultar l’enllaç: http://www.edu365.cat/eso/muds/tecnologia/problemes/maquines_simples/msimples.htm

En aquesta unitat estudiarem l’aparell circulatori, tant la seva anatomia com la seva fisiologia, així com també les diferents alteracions o patologies relacionades amb aquest.

En aquest vídeo trobareu una explicació més detallada del funcionament del sistema circulatori

L’aparell circulatori s’encarrega de portar la sang per tot el cos. Està format pel cor i els vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars). La funció del cor és impulsar la sang pels vasos sanguinis.

http://www.youtube.com/watch?v=P5fR2pCzm3k&feature=player_embedded

No podem estudiar l’aparell circulatori sense estudiar la sang i la seva composició. La sang és un líquid vermellós que circula per l’interior dels vasos sanguinis que recorren tot el nostre organisme. En el nostre cos tenim cinc litres de sang. Algunes de les seves funcions són transportar substàncies per tot l’organisme i protegir el cos de malalties.

L’energia és una magnitud física present a qualsevol sistema físic i que es pot manifestar en forma de treball útil, de calor, de llum o altres maneres. Dit d’una altra manera, l’energia d’un cos es pot definir com la capacitat de realitzar un treball.
La unitat d’energia en el Sistema Internacional és el joule (J).

Treball
El treball és el producte de la força que s’aplica pel desplaçament produït en la direcció de la força. Es representa amb la lletra W i es mesura en Joules (J):

W = F • d

És molt important remarcar que només hi ha treball si amb la força aplicada es produeix un desplaçament en la mateixa direcció. És necessari que hi hagi desplaçament per fer treball.

Potència
La potència és una mesura de la rapidesa amb la que es realitza un treball. Es representa amb la lletra P i es mesura amb Watts (W):

P= W/t

Sovint la potència es mesura en Cavalls de Vapor, CV. L’equivalència entre un Watt i un CV és: 1 CV = 736 W

En un univers tancat l’energia no es crea ni es destrueix sinó que es transforma, malgrat això, l’energia útil disminueix a cada transformació, ja que inevitablement una part es dissipa en forma de calor.

Els éssers vius necessiten fer transformacions energètiques al seu cos per a poder viure. Els humans introduïm energia al cos humà per mitjà de l’alimentació i transformem aquesta energia química en energia cinètica (moviment), la utilitzem per dur a terme tots els processos metabòlics i de manteniment del cos i fins i tot la podem emmagatzemar com a energia potencial.