Arxius per ‘Biologia 3r ESO’ Category

Uns Científics nord-americans podrien haver descobert una molècula que obliga a les cèl•lules cancerígenes a comportar-se com cèl•lules sanes i fins i tot podria crear la seva pròpia mort quan tenen algun problema. La troballa podria servir com a base per a una nova teràpia contra el càncer. L’ autor principal de l’ estudi ha estat fet per el científic Adrian Krainer. Els científics confien en que aquesta molècula serveixi de base per a nous tractaments contra el càncers, però reconeixen que aquesta investigació es troba en una fase molt primerenca i encara cal mesurar la seva eficàcia en animal con ara ratolins vius i avaluar possibles efectes secundaris. Aquesta molècula podria acabar amb el càncer i així evitar aquesta greu malaltia que causa tantes mort al dia de avui.
Notícia de Sònia Akther i Carolina Robledo

Gràcies a l’exposició, “Epidèmia!”, els alumnes han conegut  quin és l’agent causant de diverses malalties, quin és el cicle biològic que segueixen i, també, quina ha estat la influència que han tingut les malalties al llarg de la història i la cultura de la humanitat.

En aquesta exposició:
•    Han vist com es produeix el contagi.
•    Han descobert la importància de la higiene i la vacunació en la lluita contra les epidèmies.
•    Han reflexionat sobre com la humanitat i la manera de viure han contribuït a prorrogar els agents causants de malalties com la pesta, la sida, la malària, la grip…
•    Han revisat com han afectat a les poblacions i la història.
•    Els ha servit per qüestionar si és solidària l’actitud que tenim cap als més desafavorits. La salut és un dret fonamental que ha d’estar garantit per a tothom.
L’exposició, fent servir referències artístiques, literàries, musicals i cinematogràfiques, aborda les malalties, la seva història i la incidència que han tingut en la humanitat, fent especial èmfasi en els temes socials i en la importància de la investigació tant en el coneixement d’aquestes malalties com en la manera de combatre-les.

L’activitat es realitzava en grups. Cada grup tenia una targeta que corresponia a un personatge. Elas membres del grup havien d’esbrinar, gràcies a les informacions dels plafons, quina malaltia tenien els personatges i la seva evolució. També vam fer un itinerari guiat per l’exposició i entre d’altres coses vam poder veure la quantitat de microorganismes que tenim al cos!

També vam assistir a una lliçó de ciència: “De la neurona a la intel•ligència”. Vam poder aprofundir en el coneixement del sistema nerviós i la intel•ligència.

Què són les neurones? Com s’organitzen dins del nostre cervell? Com ha evolucionat la nostra intel•ligència? Vam veure dibuixos originals del premi Nobel de medicina, Santiago Ramón y Cajal, seccions d’encèfals de diferents animals i imatges del teixit neuronal ens van permetre endinsar-nos en un microcosmos tan proper i, alhora, tan desconegut.

El sistema nerviós és l’encarregat de relacionar l’organisme amb el món exterior, així com de coordinar l’activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. Està format per l’encèfal, la medul·la i la xarxa de nervis que s’estén pel cos. Coordina les funcions de l’organisme.  Interpreta les informacions que arriben dels receptors, elabora una resposta i la comunica als òrgans efectors perquè l’executin. La resposta del sistema nerviós és ràpida i transitòria.

El sistema nerviós està format per una xarxa de cèl·lules anomenades neurones altament especialitzades en la transmissió d’impulsos nerviosos i filaments neuronals o nervis.

El sistema nerviós s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d’elaborar respostes. També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos.

Al seu òrgan principal, l’encèfal, també es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions). El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.

El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos.

El sistema nerviós humà es pot dividir en: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP.

El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme.

El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.

EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

L’encèfal. Es troba al cap, protegit pels ossos del crani. Té forma ovalada. Està format per tres òrgans que són:

• Bulb raquidi: prolongació engruixida de la medul·la espinal que controla els moviments involuntaris.

• Cerebel: és el centre de l’equilibri i controla els moviments voluntaris.

• Cervell: és la part més voluminosa de l’encèfal, rep informació dels òrgans dels sentits i és lloc on resideixen la nostra memòria, la nostra intel·ligència i els nostres sentiments.

Està dividit en dues parts, cridades hemisferi dret i hemisferi esquerre.

Duu a terme les següents funcions:

• Rep i interpreta la informació.
• És el lloc on aquesta la memòria.
• Controla la parla, la lectura, el càlcul, el raonament, l’escriptura i l’aprenentatge.
• Produeix les ordres necessàries per als moviments.

La medul·la espinal. És un llarg cordó que recorre l’interior de la columna vertebral. Està connectada directament a l’encèfal.

EL SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Els nervis. Són fibres fines i llargues que recorren el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els òrgans sensorials i les altres parts del cos

LES NEURONES

Les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós són les neurones. S’estima que ha d’haver cent mil milions de neurones en el nostre sistema nerviós!

La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: la part principal d’ella s’anomena soma o cos neuronal i conté un nucli. Del cos neuronal surten moltes prolongacions curtes i ramificades que anomenem dendrites per on es reben els impulsos nerviosos procedents d’una altra neurona o receptor i una o dues extensions diferenciades, perquè són més llargues anomenades àxons o fibra nerviosa que condueixen l’impuls nerviós cap a una altra neurona o un efector .

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies a que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre: l’ impuls nerviós.

Segons la seva funció les neurones poden ser:

• Sensitives : condueixen l’impuls nerviós des dels receptors cap al sistema nerviós central (medul·la i encèfal)

• Motores: les que condueixen l’impuls nerviós des del sistema nerviós central cap els músculs i les glàndules

• D‘associació o interneurones: permeten comunicar les neurones sensitives amb les motores. Aquest tipus de neurona es troba exclusivament en el sistema nerviós central formant circuits molt complicats als centres nerviosos. Reben aquest nom perquè estableixen connexions múltiples entre elles, i d’aquesta manera queden associades per tractar en conjunt tota la informació que reben i elaborar les respostes més adients.

COM FUNCIONA EL SISTEMA NERVIÓS?

Les neurones són cèl•lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, anomenat impuls nerviós.

L’impuls nerviós és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl•lules sensorials, a l’incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern. Aquest estímul pot ser qualsevol cosa, una substància química, una pressió, els nivells d’algun compost químic, una ona mecànica, la llum, el fred o la calor, etc.

La transmissió de l’impuls nerviós està polaritzada , de manera que sempre es realitza en un determinat sentit , des de la dendrita fins el soma i des d’aquí fins l’àxon.

Les neurones no estan connectades directament entre elles. Hi ha una separació mínima anomenada sinapsi entre l’extrem de l’àxon (element presinàptic) i d’una dendrita de la neurona següent (element postsinàptic).

El pas de l’impuls nerviós d’una neurona a una altra o des d’una neurona a un múscul o glàndula es realitza a través de les sinapsis. Una neurona pot establir entre 100 i 150.000 sinapsis.

LES RESPOSTES DEL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós realitza tres tipus d’actes:

• Actes voluntaris: estan controlats pel cervell És el que es dóna quan la resposta s’elabora en el cervell. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul•la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul•la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.

• Actes reflexes: estan controlats per la medul•la espinal. S’anomena acte reflex a l’acció ràpida, involuntària i inconscient com a resposta a un estímul. Es tracta d’una resposta molt ràpida i inconscient davant de situacions de perill, com per exemple quan sentim una punxada en una cama. Aquesta resposta ràpida és possible gràcies a l’existència de l’arc reflex: un circuit curt, format per dues o tres neurones: la neurona sensitiva, la neurona intermèdia i la neurona motora.

El Sistema Nerviós Autònom realitza els actes involuntaris, que no estan controlats per la nostra consciència.

• Actes involuntaris: estan controlats pel bulb raquidi

GLÀNDULES I HORMONES

Les hormones són substàncies químiques alliberades a la sang per certes glàndules, les anomenades per això glàndules de secreció interna o endocrines, que actuen només sobre els òrgans que tenen cèl•lules amb receptors específics per elles. Aquests òrgans són els òrgans blanc o diana d’aquesta hormona. Un receptor específic és una molècula especial que gràcies a la seva estructura es pot combinar amb una determinada hormona i iniciar així una sèrie de reaccions. El resultat és que les hormones controlen específicament l’activitat interna dels diferents tipus de cèl•lules. D’aquesta forma es regula, per exemple, el metabolisme cel•lular, la maduració sexual, el creixement de l’adolescent i la pressió sanguínia.
El sistema endocrí és el conjunt de totes les glàndules endocrines. Les principals són : hipotàlem, hipòfisi, tiroides, paratiroide, suprarenals, pàncrees, ovaris i testicles.

En la següent taula teniu les principals glàndules endocrines, així comles hormones que produeixen i la seva funció:

ELS ÒRGANS DELS SENTITS

Els receptors sensorials i els òrgans dels sentits.

El receptors sensorials son estructures que contenen cèl·lules especialitzades en detectar determinats tipus de variacions del medi ambient, quan aquestes variacions superen un determinat valor (llindar) i al fer-ho originar un impuls nerviós que es transmeten a través de les neurones. Aquestes variacions són els anomenats “estímuls”. Els receptors sensorials poden estar dispersos pel cos, com passa amb els receptors sensorials de temperatura, o poden estar agrupats constituint els anomenats “òrgans dels sentits”, com els que constitueixen els ulls o l’oïda.

ELS ULLS

La vista és el sentit encarregat de captar la visió de les coses externes: lluminositat, formes i matisos de colors. L’òrgan encarregat és l’ull. Dins de l’estructura de l’ull es trobaran els receptors sensorials encarregats de transduir l’energia lluminosa en impulsos bioelèctrics, anomenats fotoreceptors.

Els fotoreceptors són els responsables del sentit de la vista, és a dir de la captació de la llum. Són els ulls. La llum travessa la còrnia, que és la part anterior i transparent de l’escleròtica (la part blanca anterior de l’ull), entra per la pupil·la i travessa el cristal·lí (lent que enfoca la imatge) projectant-se sobre la retina, capa que posseeix cèl·lules sensibles a la llum (els cons i els bastons) que passen els estímuls rebuts al nervi òptic que va al cervell. El lloc de la retina a on arriba el nervi òptic es diu punt cec perquè no hi ha sensibilitat visual. A prop hi ha una depressió anomenada fòvea, envoltada d’un anell anomenat taca groga, on hi ha una gran concentració de cons i que, per tant, és on hi ha més eficàcia visual.

L’OÏDA

L’oïda és l’òrgan sensorial que capta l’audició i l’equilibri. Es divideix en tres parts:

·    Oïda interna. Òrgan de la percepció.

·    Oïda mitjana. Encarregada de la transmissió.

·    Oïda externa. Encarregada de la captació de sorolls.

Els mecanoreceptors de sons o fonoreceptors són els responsables del sentit de l’oïda, és a dir de la captació de sons. Són les orelles. Les vibracions de l’aire mouen el timpà i es transmeten per la cadena d’ossets fins a l’oïda interna que té unes cavitats plenes d’un líquid anomenat endolimfa. Hi a una primera cambra de la qual surten tres canals semicirculars i una segona cambra de la qual surt un llarg conducte en forma d’espiral anomenat conducte coclear o còclea o cargol. Totes aquestes cambres i conductes ocupen unes cavitats de l’os temporal plenes d’un líquid anomenat perilimfa. Quan hi ha un so es mou l’endolimfa que omple la còclea i això estimula els cilis de les cèl·lules sensibles internes les quals comuniquen amb el nervi acústic que informa al cervell de com és aquest so.

Els responsables del sentit de l’equilibri estàtic o del cos quiet són les cèl·lules sensibles que hi a l’interior de l’oïda interna (canals semicirculars i còclea) en resposta a la variacions de pressió de l’endolimfa interna. Els responsables de l’equilibri dinàmic o del cos en moviment són les cèl·lules sensibles internes dels canals semicirculars que també estan plens d’endolimfa.

EL NAS

Els quimioreceptors de les fosses nasals són els responsables del sentit de l’olfacte, és a dir de la captació de les substàncies disperses en l’aire. Són les neurones que hi ha intercalades en la mucosa olfactòria o pituïtària groga que hi ha en el sostre de les fosses nasals.

LA LLENGUA

Els quimioreceptors de la llengua són els responsables del sentit del gust, és a dir de la captació de les substàncies dissoltes en els líquids. Són les cèl·lules sensibles que formen botons gustatius que es troben en unes protuberàncies cridades papil·les gustatives.

LA PELL

Els mecanoreceptors de la pell són els responsables del sentit del tacte, és a dir de la captació de pressions sobre la pell. Són els corpuscles de Meissner i els corpuscles de Vater-Pacini, que estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

Els termoreceptors de la pell són els responsables de la detecció de la temperatura dels cossos. Són els corpuscles de Krause (sensibles a la sortida de calor o sensació de fred) i els corpuscles de Ruffini (sensibles a l’entrada de calor o sensació d’escalfor), que també estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

MALALTIES DELS ÒRGANS DELS SENTITS

• Miopia. Defecte de la refracció ocular que situa les imatges davant de la retina. La principal causa és una mida anormal del globus ocular. Altres causes són anomalies de la còrnia o del cristal·lí. El símptoma és que la visió llunyana és borrosa.
• Hipermetropia. Defecte de la refracció ocular que situa les imatges darrera de la retina. La principal causa és una mida anormal del globus ocular. Altres causes són anomalies de la còrnia o del cristal·lí. El símptoma és que la visió propera és borrosa.
• Astigmatisme. Defecte de la refracció ocular a causa d’una alteració de la curvatura de la còrnia. Provoca una visió distorsionada i borrosa que varia segons es tracti de línies verticals, horitzontals o inclinades.
• Cataracta. És una opacitat total o parcial del cristal·lí.
• Presbícia o vista cansada. Incapacitat progressiva de l’ull per enfocar els objectes propers que generalment es manifesta a partir dels 40 anys.
• Conjuntivitis. Inflamació de la conjuntiva ocular degut a una infecció, reacció al·lèrgica o ferida. La conjuntiva és una capa mucosa, transparent, humida i amb molts vasos que recobreix la part interior de les parpelles i la part anterior del globus ocular menys la còrnia.
• Ceguesa. Incapacitat per veure.
• Otitis. Inflamació de la regió timpànica degut a una infecció.
• Otosclerosi. Ossificació de la membrana oval que és la membrana que rep les vibracions de l’estrep. Normalment provoca sordesa.
• Sordesa. Incapacitat per percebre els sons.

Per ampliar la informació veieu el següent enllaç: http://www.xtec.cat/~rvillanu/nervios/nervios.htm

ANATOMIA I FISIOLOGIA

L’aparell excretor, també anomenat aparell urinari, s’encarrega de filtrar la sang: recull les substàncies residuals que transporta la sang juntament amb una mica d’aigua, i expulsa aquestes substàncies del cos en forma d’orina. Està format pels ronyons i les vies urinàries.

Els ronyons són dos òrgans en forma de mongeta situats a la part posterior de l’abdomen. La seva funció és filtrar la sang i formar l’orina. La sang entra en els ronyons per una artèria, que es ramifica en múltiples capil·lars, els quals es reuneixen de nou en una vena, que surt dels ronyons. En els capil·lars dels ronyons, la sang expulsa les substàncies residuals i una moca d’aigua, les quals formen l’orina.

Perquè els ronyons funcionin correctament, convé beure molta aigua. A més, és poc saludable retenir molta estona l’orina a la bufeta.

Les vies urinàries s’encarreguen d’expulsar del cos l’orina que es formen als ronyons. Els urèters, que són dos tubs que uneixen els ronyons amb la bufeta de l’orina. La bufeta de l’orina, que és una cavitat on s’acumula l’orina. La uretra, que és el conducte que comunica la bufeta amb l’exterior. L’extrem de la uretra està envoltat per un múscul circular, anomenat esfínter, que està contret per impedir que l’orina surti. Quan es relaxa, es produeix l’expulsió de l’orina.

L’EXCRECIÓ

L’excreció és l’expulsió a l’exterior dels productes perjudicials o inútils que hi ha a la sang i al plasma intercel·lular. Els principals productes d’excreció són la urea, les sals minerals i les substàncies que no poden ser degradades per les cèl·lules, com per exemple determinats medicaments i additius alimentaris. La major part d’aquestes substàncies és eliminada per l’orina que es el resultat de la filtració de la sang pels ronyons.

A més de l’orina, el cos elimina altres substàncies:

• Quan respirem, eliminem un tipus de substàncies residuals, el diòxid de carboni.

• Per la pell eliminem també substàncies residuals en forma de suor.

• Per l’anus eliminem aquelles substàncies dels aliments que no hem digerit.

En el següent enllaç trobareu més informació, esquemes i dibuixos explicatius i exercicis d’autoavaluació:

http://www.xtec.es/~ajimeno/cn3eso/10excretor/10excrecio.htm

HÀBITS SALUDABLES I NO SALUDABLES PER AL SISTEMA EXCRETOR

Els següents hàbits saludables poden fer que les afeccions quedin reduïdes o siguin menys probables:

• Beure abundant líquid, preferiblement aigua. Les aigües aptes per al consum són aptes per a aquesta funció, no té sentit comprar aigües minerals embotellades perquè tenen major qualitat

• Les aigües amb abundància de sals poden augmentar alguna cosa el risc de càlculs

• Begudes amb complements minerals en el cas de pèrdua de sals abundants; en casos com una excessiva sudoració o diarrea perllongada es perden moltes sals minerals per la pell o el digestiu. En aquestes circumstàncies el ronyó no pot mantenir nivells d’electròlits adequats en sang i és aconsellable complementar-los en la ingesta.
• Mesures higièniques i preventives enfront de malalties que es contrauen amb contacte sexual

Altres hàbits és millor evitar:

• Substàncies tòxiques que afectin als ronyons, inclosos medicaments
• Dietes poc saludables que causin obesitat, diabetis o hipertensió
• Begudes isotòniques si no hi ha necessitat d’elles
• Contagis per contacte sexual

MALALTIES DE L’APARELL EXCRETOR

Quan els òrgans excretors funcionen malament, s’emmagatzemen dins del cos substancies tòxiques o verinoses. Les causes més freqüents de les malalties en les vies excretores es deuen a alteracions funcionals de les mateixes o a la presència de determinats microorganismes.

Entre aquestes malalties destaquen:

• Càlculs renals: són petites pedres que es poden formar tant en el ronyó com en la pelvis renal per la presència de dipòsits de cristalls d’oxalat de calci transportats per l’orina. Quan són petits són evacuats per l’orina sense problemes, si són majors en grandària produeixen un gran dolor, el còlic renal, i si són tan grans que no poden ser expulsats de forma natural, s’ha de recórrer a la cirurgia o a la litotrícia, tractament a base d’ones de xoc que polvoritzen les pedres.

• Cistitis: és una inflamació de la paret de la bufeta urinària. Algunes poden escampar-se fins afectar el ronyó. La majoria les causa una infecció bacteriana.
• Insuficiència renal aguda: és la incapacitat dels ronyons per a fer les seves funcions, és a dir, mantenir estables les condicions de l’organisme. En la insuficiència renal crònica hi ha un deteriorament progressiu i irreversible de la funció renal, que acaba portant a la necessitat d’hemodiàlisi. Serà aguda o crònica segons la durada.
• Nefritis: inflamació del ronyó.

Per a més informació podeu consultar el següent enllaç: http://blocs.xtec.cat/cai2/2008/03/07/lexcreccio-i-laparell-excretor/

A continuació teniu un vídeo on es resumeix tot el que heu après en aquesta unitat:

En aquesta unitat estudiarem l’aparell circulatori, tant la seva anatomia com la seva fisiologia, així com també les diferents alteracions o patologies relacionades amb aquest.

En aquest vídeo trobareu una explicació més detallada del funcionament del sistema circulatori

L’aparell circulatori s’encarrega de portar la sang per tot el cos. Està format pel cor i els vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars). La funció del cor és impulsar la sang pels vasos sanguinis.

http://www.youtube.com/watch?v=P5fR2pCzm3k&feature=player_embedded

No podem estudiar l’aparell circulatori sense estudiar la sang i la seva composició. La sang és un líquid vermellós que circula per l’interior dels vasos sanguinis que recorren tot el nostre organisme. En el nostre cos tenim cinc litres de sang. Algunes de les seves funcions són transportar substàncies per tot l’organisme i protegir el cos de malalties.

Quan respirem, intercanviem gasos entre el nostre cos i l’exterior. Per realitzar la nutrició, necessitem prendre oxigen de l’aire i eliminar el diòxid de carboni que es forma al nostre cos.
L’aparell respiratori és l’aparell encarregat de fer la respiració. L’aparell respiratori és l’aparell encarregat de fer la respiració. Està format per les vies respiratòries, els pulmons i el diafragma.

En aquesta unitat a més d’estudiar l’anatomia i la fisiologia de l’aparell respiratori, també estudiarem les malalties relacionades amb aquest. Les principals malalties són:

•    Insuficiència respiratòria. Disminució de la capacitat pulmonar per a intercanviar gasos. Pot ser causada pels dipòsits de quitrà del tabac sobre la superfície respiratòria, per asma, per infeccions, etc.
•    Asma bronquial. Contracció sobtada dels músculs bronquials generalment deguda a una reacció al•lèrgica. Provoca una sensació d’ofec molt desagradable.
•    Edema pulmonar. Infiltració d’un líquid serós que envaeix l’interior dels pulmons provocant insuficiència respiratòria.
•    Infart de pulmó. Dolor molt fort al pit provocat per embòlia pulmonar, és a dir per un coàgul que obstrueix un vas que aporta sang als teixits pulmonars.
•    Malalties infeccioses. Víriques. Les principals són refredat i grip. Bacterianes. Segons el tram afectat es diferencien les següents malalties: sinusitis, amigdalitis, faringitis, laringitis, bronquitis, pleuritis (pleures), pulmonia o pneumònia. A més cal citar la tuberculosi (infecció produïda pel bacil de Koch que dóna lloc a la formació de cavernes en els pulmons) i la tos ferina (tos convulsiva, afecta a lactants i nens petits).

Una alteració del sistema immune que afecta a l’aparell respiratori és l’al•lèrgia respiratòria. Una quarta part de la població catalana té algun tipus d’al•lèrgia respiratòria. Les causes més freqüents d’aquesta malaltia que afecta l’aparell respiratori són els àcars de la pols, el pol•len i el pèl dels animals domèstics.

Els alumnes de 3r han realitzat les pràctiques de laboratori, que consistien en la determinació de nutrients en aliments.

En la primera han determinat la presència de midó. El midó és un glúcid present a molts aliments d’origen vegetal, com les patates, llegums, cereals, etc. La presència de midó en aquests aliments es pot posar de manifest fàcilment, ja que en afegir un colorant anomenat lugol es tenyeix de color violeta fosc. Han realitzat l’experiment en aliments com la patata, farina, arròs, sucre, pernil i llet.

Encara que segons la Legislació Alimentària espanyola, els embotits no poden tenir en seu composició més que productes càrnics i conservants i colorants autoritzats, a vegades poden posar de manifest pràctiques fraudulentes que consisteixen en l’addició de fècules (midó). Per això, també han comprovat si en diferents mostres d’embotits: pernil cuit, xoriç i llonganissa es detecta la presència de midó.

La segona consistia en determinar la presència de glúcids senzills en sucre i mel. Els monosacàrids i alguns disacàrids són glúcids reductors, la presència dels quals es pot posar de manifest fàcilment mitjançant d’una reacció rèdox, portada a terme entre ells i el sulfat de coure (I). Les solucions d’aquesta sal tenen color blau. Després de la reacció amb el glúcid reductor, es forma òxid de coure (I) de color vermell. D’aquesta forma, el canvi de color indica que s’ha produït l’esmentada reacció i, per tant, que el glúcid és present.

La darrera pràctica consistia en determinar la presència de proteïnes en ou i en pernil cuit. Les proteïnes produeixen una coloració violeta característica amb el sulfat de coure (II) en medi bàsic.

Aquí teniu uns vídeos que podeu visualitzar per completar el que hem fet a classe:

Alimentació equilibrada

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18243&p_ex=alimentacio%20equilibrada

Prevenir l’obesitat

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=23703&p_ex=%20obesitat&p_amb=4843

Com cada curs els alumnes de Ciències de la Naturalesa de 1r i 3r d’ESO realitzaran les pràctiques de laboratori. L’objectiu d’aquestes pràctiques és apropar als alumnes el que és realment la ciència: veure, tocar, observar i experimentar tot allò que han après a classe de manera teòrica.

Primer de tot, cal que coneguin la normativa de seguretat d’un laboratori per tal de treballar segurs i de manera addient. També els servirà per familiaritzar-se amb el material i instrumental del laboratori així com també per aprendre a seguir protocols i dur a terme experiments relacionats amb el tema que estudien a classe.

La proliferació al mercat de diverses denominacions per fer referència a productes d’alimentació suposadament baixos en calories o lliures de greixos, genera la confusió entre els consumidors que en moltes ocasions creuen estar consumint productes baixos en greixos o en sucres, quan en realitat no és així
Luciana Altieri, nutricionista de l’hospital USP Marbella, observa freqüentment en la seva consulta aquesta realitat i aquesta confusió en molts dels seus pacients.

• Altieri precisa que la denominació de light o lleuger indica que el producte conté, en comparació de l’original, aproximadament un 50 per cent menys de greixos o un 30 per cent menys de calories o un 50 per cent menys de sodi.

• Quan es parla de productes baixos en calories, continua Altieri, ens estem referint als productes que aporten del 45 al 50 per cent menys de calories que l’original. Això implica que un aliment light pot contenir un elevat contingut de grasses com ocorre, per exemple amb les maioneses light o les margarines light.

• “Finalment, per Diet o Dietètic es fa referència a les variants que no responen exactament a la composició del producte original. Poden tenir menys hidrats de carboni, o més proteïnes, o més fibres, o menys grasses, o menys calories, o alguns nutrients modificats. En definitiva, és un adjectiu d’ús excessivament ampli i poc concret”, apunta l’experta en Nutrició.

• Un últim esment mereixen els productes especials per a diabètics, que estan elaborats amb menys quantitat de sucre o hidrats de carboni. Algunes persones que volen aprimar pensen que els poden consumir lliurement perquè desconeixen que aquesta retallada de sucre o hidrats de carboni és compensat quant a les calories perquè solen presentar major quantitat de proteïnes i greixos.