Les últimes setmanes hem sentit molt a parlar dels huracans que hi ha hagut als Estats Units. Però, que és un huracà?
És un dels fenòmens meteorològics més perillosos coneguts també com a ciclons tropicals. Aquests són sistemes de baixes pressions acompanyats amb pluja i electricitat. Quan són de gran intensitat ocasionen moltes desgràcies materials i, el que és pitjor, personals.
Els Huracans passen per tres etapes:
Primer són una depressió tropical. Una depressió tropical és un cicló tropical amb vents menors o iguals de 63 km/h. Origina pluges però no té efectes molt devastadors.
Parlem de tempesta tropical quan els vents agafen velocitats de 63 a 117km/h.
Quan la tempesta tropical agafa els 118km/h s’ha transformat en un huracà d’efectes terribles: s’emporta arbres, vivendes, materials i vides humanes.
Fet per l’Alberto i en Taha

El Prestige era un vaixell petrolier, és a dir que transportava petroli. Tenia una capacitat poder transportar fins a 77.000 tones de petroli.
El 13 de novembre de 2002 a Galícia, durant una tempesta un dels dipòsits va explotar. Es va perdre més de 63.000 tones de petroli. El 19 de novembre, el vaixell es va partir en 2 i es va enfonsar a 3850 m de profunditat. Es va enfonsar perquè tota la pressió estava concentrada a un punt i això va fer que el vaixell es partís. El capità Apostolos Mangouras va ser detingut per no haver ajudat als equips de salvament i deixar fer mal bé el medi ambient.
Aquests problemes no només van afectar a la importància ecològica, sinó que va fer que no hi hagués costes per a pescar, és a dir que va deixar durant bastant temps sense pesca. El Primer ministre francès va donar 50 milions d’ euros per netejar les costes de Galícia. Per sort, al març de 2003, van haver-hi molt voluntaris per a netejar la costa, que també va fer que no s’ hagués de gastar més diners. Per netejar la platja van tenir l’ajuda d’un sistema anomenat extracció per gravetat, es fa un forat de 70 cm de diàmetre per poder posar-hi una vàlvula i pugui extraure tot el petroli caigut a l’aigua. Aquesta operació la van repetir 51 vegades per poder treure-hi tot el petroli.
En total, es van gastar aproximadament uns 99 milions d’euros en la neteja. Perquè no torni a passar els petroliers semblants al Prestige han estat apartats de la costa francesa i espanyola.
Aquest mes d’octubre s’han commemorat els deu anys d’aquella tragèdia
Fet per Angèlica i Flàvia de 2nESO

Cada vegada hi ha menys papallones catalanes. Algunes han perdut més d’ un 50% de la seva població. Afecta sobretot a les que viuen en ecosistemes oberts típicament mediterranis com ara la Vanessa cardui.(papallona dels cards). En avançar-se la floració, les papallones adultes tenen cada vegada més dificultats per fer la posta, perquè les plantes on ho fan no estan en el moment idoni de floració degut al canvi climàtic i la sequera que aquest comporta. Quan surten les erugues no troben les flors i les fulles que són el seu aliment, perquè ja no estan sincronitzats els seus cicles vitals. Els estudis sobre la biodiversitat ajuden a definir quins espais naturals que han d’ estar protegits per conservar les espècies autòctones i els seus resultats serveixen per valorar la efectivitat de les polítiques públiques de protecció del medi ambient.
Fet per Marian i Deidre de 1rESO

Uns Científics nord-americans podrien haver descobert una molècula que obliga a les cèl•lules cancerígenes a comportar-se com cèl•lules sanes i fins i tot podria crear la seva pròpia mort quan tenen algun problema. La troballa podria servir com a base per a una nova teràpia contra el càncer. L’ autor principal de l’ estudi ha estat fet per el científic Adrian Krainer. Els científics confien en que aquesta molècula serveixi de base per a nous tractaments contra el càncers, però reconeixen que aquesta investigació es troba en una fase molt primerenca i encara cal mesurar la seva eficàcia en animal con ara ratolins vius i avaluar possibles efectes secundaris. Aquesta molècula podria acabar amb el càncer i així evitar aquesta greu malaltia que causa tantes mort al dia de avui.
Notícia de Sònia Akther i Carolina Robledo

Els investigadors han comprovat que entre les deu i les onze del matí i al voltant de les dinou hores es produeixen la gran majoria dels infarts de miocardi. Bàsicament això es produeix en persones amb factors de risc (diabetis, hipertensió, tabaquisme,…) però curiosament la incidència entre els que pateixen tabaquisme és més gran al matí i els diabètics cap el vespre.

La constància de les dades apunta a factors fisiològic,s com que la sang és més viscosa  al matí, amb més fibrinogen ( per tant més fàcil de coagular) i  s’augmenta la quantitat de catecolamines( neurotransmissors) A més a més, es produeix un  canvi d’estar al llit i llevar-se que afecta la circulació

L’esportista d’alt risc austríac Felix Baumgartner ha tocat terra sa i estalvi després de llançar-se des de l’estratosfera, a més de 39.000 metres d’altura, per convertir-se en el primer ésser humà a intentar trencar la velocitat del so en caiguda lliure. Ha aconseguit controlar el descens i evitar caure en barrina, cosa que el podria haver portat a perdre la consciència o patir una hemorràgia cerebral en cas de girar de manera descontrolada.
La caiguda lliure de Baumgartner ha estat de quatre minuts i 19 segons, i per tant no ha pogut trencar e l rècord anterior, de quatre minuts i 36 segons.
En total ha trigat uns 16 minuts a tocar terra en un aterratge perfecte en paracaigudes després de llançar-se al buit dins el vestit pressuritzat, que l’ha protegit de la baixa pressió i les baixes temperatures. L’aventurer austríac, que es preparava des de feia cinc anys per a aquesta missió, ha aconseguit, doncs, batre tres rècords: ser el primer a superar la velocitat del so (més de 1.100 quilòmetres per hora) sense ajuda mecànica; fer el salt amb paracaigudes des de més altura i pujar en globus al punt més allunyat de la Terra.
(Extret de El Periódico)
Podeu veure el salt en aquest vídeo:

Hola a tots!

Torna de nou el bloc de ciències. Canviarem una mica el format de continguts que seran  fets per vosaltres, amb temes científics que us interessin i tinguin relació amb el que treballem a l’aula.

Per començar, i per si algú es vol apuntar, ens fem ressò d’un esdeveniment que tindrà lloc aquest cap de setmana i que, segur us interessa. Aquí teniu l’enllaç.

Fins aviat!

“La Terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la Terra.

La Terra pot viure sense els homes; però nosaltres no

podem viure sense la Terra. Som part de la Terra i, de la

mateixa manera, ella forma part de nosaltres. Si

maltractem la Terra, ens estem maltractant a nosaltres

mateixos…”

Carta de Seattle, del cap indi de la tribu Suwamish, Noah Sealth; 1855

Gràcies a l’exposició, “Epidèmia!”, els alumnes han conegut  quin és l’agent causant de diverses malalties, quin és el cicle biològic que segueixen i, també, quina ha estat la influència que han tingut les malalties al llarg de la història i la cultura de la humanitat.

En aquesta exposició:
•    Han vist com es produeix el contagi.
•    Han descobert la importància de la higiene i la vacunació en la lluita contra les epidèmies.
•    Han reflexionat sobre com la humanitat i la manera de viure han contribuït a prorrogar els agents causants de malalties com la pesta, la sida, la malària, la grip…
•    Han revisat com han afectat a les poblacions i la història.
•    Els ha servit per qüestionar si és solidària l’actitud que tenim cap als més desafavorits. La salut és un dret fonamental que ha d’estar garantit per a tothom.
L’exposició, fent servir referències artístiques, literàries, musicals i cinematogràfiques, aborda les malalties, la seva història i la incidència que han tingut en la humanitat, fent especial èmfasi en els temes socials i en la importància de la investigació tant en el coneixement d’aquestes malalties com en la manera de combatre-les.

L’activitat es realitzava en grups. Cada grup tenia una targeta que corresponia a un personatge. Elas membres del grup havien d’esbrinar, gràcies a les informacions dels plafons, quina malaltia tenien els personatges i la seva evolució. També vam fer un itinerari guiat per l’exposició i entre d’altres coses vam poder veure la quantitat de microorganismes que tenim al cos!

També vam assistir a una lliçó de ciència: “De la neurona a la intel•ligència”. Vam poder aprofundir en el coneixement del sistema nerviós i la intel•ligència.

Què són les neurones? Com s’organitzen dins del nostre cervell? Com ha evolucionat la nostra intel•ligència? Vam veure dibuixos originals del premi Nobel de medicina, Santiago Ramón y Cajal, seccions d’encèfals de diferents animals i imatges del teixit neuronal ens van permetre endinsar-nos en un microcosmos tan proper i, alhora, tan desconegut.

LA PART SÒLIDA DE LA TERRA

La Terra no és un esfera compacta i uniforme. Si l’obríssim per la meitat com si fos una taronja trobaríem que s’estructura en capes, ben diferenciades unes de les altres i amb unes característiques particulars. Les capes de Terra de l’interior cap a l’exterior són: nucli, mantell i escorça.

Nucli, format principalment pels metalls ferro i níquel. Hi podem diferenciar:

• El nucli intern que, malgrat estar a temperatures encara més elevades (fins a 3.000 ºC) està en estat sòlid. Per què? Perquè la pressió és també molt més gran i això fa que la temperatura de fusió del metall augmenti.

• El nucli extern, que es troba en estat líquid degut a les elevadíssimes temperatures que hi ha.

Mantell, amb una composició ja més semblant a la d’algunes roques (serien roques molt fosques, riques en silici, magnesi i ferro). També hi distingim dues capes:

• El mantell intern, sòlid i que està en contacte amb el nucli.
• El mantell extern, que si bé és sòlid, té una capa plàstica (una mica com l’argila: asthenos vol dir tou en grec): l’astenosfera.

Escorça, formada per les roques que podem veure. L’escorça, juntament amb la part superior sòlida del mantell (just la que està sobre l’astenosfera) forma la litosfera.

La discontinuitat de Gutemberg separa el nucli del mantell.

La discontinuitat de Mohorovicic separa l’escorça del mantell.

EL CICLE DE LES ROQUES

Les roques estan constantment formant-se, depositant-se i enfonsant-se cap a baix i després tornant-se a formar una vegada i una altra. Això es coneix com el cicle de les roques. És com el cicle de l’aigua però dura molt més. Aquest canvi suposa milers i milions d’anys a les roques.

L’erosió

L’erosió és una part clau del cicle de les roques. És responsable de formar una gran part dels paisatges interessants que ens envolten. És també un problema important doncs la gent viu en gran nombre en diverses àrees i utilitza al medi ambient en certa manera. La gent pot fer coses per a augmentar l’erosió o per a alentir-la. L’erosió succeeix principalment com resultat del desgast per l’acció atmosfèrica.

L’aigua causa molta erosió. Quan cau com pluja àcida, pot dissoldre les roques que són sensibles a l’àcid. El marbre i la pedra calcària es fan malbé quan estan exposades a la pluja. Quan la caiguda de la pluja és molt pesadament, com en els monsons, aleshores poden ocórrer inundacions. Els rius amb molt cabal o amb avingudes d’aigua poden causar lliscaments de terra i erosionar els bancs del riu. L’acció de les ones en una platja causa molta erosió. Les ones copegen les roques, i cada cert temps, els penya-segats s’esmicolen. Per això vostè sovint trobarà pedretes petites en la sorra de les platges. Les aigües que copegen, com les dels rius que es mouen ràpidament en les muntanyes o les ones fortes en les ribes dels oceans, fan rodar les roques. Això aconsegueix fer que les vores agudes de les roques siguin copejades i és per això que les roques del riu, així com les pedres de la platja, semblen polides.

El vent, quan duu trossets de sorra i pols, pot arruïnar capes absents de roques.El vent pot arrossegar fàcilment petits trossets de sorra i aleshores amb aquests copeja les roques que estan en el camí del vent. A vegades solament les capes suaus de la roca s’erosionen, deixant formes interessants. Aquesta classe d’erosió succeeix generalment solament en àrees molt seques, com el desert.

El magma és la roca fosa que es forma per sota de la superfície de la Terra. Amb el temps, el magma es refreda i se solidifica. Aquest procés, denominat cristal·lització, pot ocórrer sota la superfície terrestre o, després d’una erupció volcànica, en la superfície. En qualsevol de les dues situacions, les roques resultants es denominen roques ígnies (en el primer cas, roques ígnies plutòniques, i en el segon, roques ígnies volcàniques).

Si les roques ígnies afloren en la superfície experimentaran meteorització, en la qual l’acció de l’atmosfera desintegra i descompon lentament les roques. Els materials resultants poden ser desplaçats pendent a baix per la gravetat abans de ser captats i transportats per algun agent erosiu com les aigües superficials (rius i rierols), les glaceres, el vent o les ones. Finalment, aquestes partícules i substàncies dissoltes, denominades sediments, són dipositades. Encara que la majoria dels sediments acaba arribant a l’oceà, altres zones d’acumulació són els deltes, els deserts, els pantans i les dunes.

A continuació, els sediments experimenten litificació, un terme que significa “conversió en roca”. El sediment sol litificar-se donant lloc a una roca sedimentària quan és compactat pel pes de les capes que té per damunt o quan és cimentat a mesura que l’aigua subterrània d’infiltració omple els porus amb matèria mineral.

Si la roca sedimentària resultant s’enterra profundament dins de la terra i intervé en els processos de formació de muntanyes, estarà sotmesa a grans pressions o a una calor intensa, o a ambdues coses. La roca sedimentària reaccionarà davant l’ambient canviant i es convertirà en un tercer tipus de roca, una roca metamòrfica.

Quan la roca metamòrfica és sotmesa a canvis de pressió addicionals o a temperatures encara majors, es fondrà, creant un magma, que acabarà cristal·litzant en roques ígnies.

Els processos impulsats per la calor des de l’interior de la Terra són responsables de la creació de les roques ígnies i metamòrfiques. La meteorització i l’erosió, processos externs alimentats per una combinació de l’energia procedent del Sol i la gravetat, produeixen el sediment a partir del com es formen les roques sedimentàries.

A més es poden produir altres canvis. Les roques ígnies, poder estar exposades a la meteorització i a l’erosió en la superfície terrestre, poden romandre enterrades profundament. Aquestes roques poden acabar sent sotmeses a fortes forces de compressió i a temperatures elevades associades amb la formació de muntanyes. Quan això ocorre, es transformen directament en roques metamòrfiques.

Les roques metamòrfiques i sedimentàries no sempre romandran enterrades. Pot ocórrer que els materials que les cobreixen siguin eliminats per l’erosió, deixant-les exposades en la superfície. Quan això passa, les roques són meteoritzades i convertides en nova matèria primera per a les roques sedimentàries.

TIPUS DE ROQUES

Roques magmàtiques o ígnies

Són les que s’han format pel refredament i solidificació del magma. Aquestes roques surten a la superfície de dues maneres:

• Pujant en estat líquid formant volcans. El magma es refreda a la superfície de la Terra o al fons marí i forma les roques volcàniques.

• Si el magma es refreda i solidifica lentament a l’interior de la Terra es formen roques magmàtiques que poden quedar al descobert quan es formen muntanyes.

Quan el magma es refreda, els seus minerals s’agrupen formant cristalls. Si s’ha refredat ràpidament els cristalls són microscòpics: és el cas de les roques volcàniques. Si el magma es solidifica lentament a l’interior de la Terra, els minerals tenen temps d’organitzar-se formant cristalls visibles i originen roques amb aspecte cristal·lí.

EXEMPLES

BASALT: és una roca volcànica de gra fi, amb petites cavitats de bombolles arrodonides, color gris fosc, negre gris. El basalt és compacte i difícilment es trenca.

Ús: s’utilitza com grava de carretera i per el afermar les vies de tren, en les construccions sota l’aigua i para realitzar petits enrajolats. A causa de la finesa del seu gra no és indicat per empedrar els carrers doncs no és abrasiu i per desgast es poleix i per la humitat es torna relliscós.

GRANIT: és sense dubte, la roca intrusiva més abundant i els components fonamentals de l’escorça continental. En general, són roques àcides, amb més d’un 70% de SiO₂, de textura granulosa amb cadascun dels seus components minerals ben perceptibles a simple vista.

Ús: s’utilitza per empedrats, voreres i també per grava (triturat, angulós). Els granits de colors, s’utilitzen per revestiment de façanes, enrajolats de terres o per escultures.

Roques sedimentàries

Són les que s’han format per la consolidació dels sediments acumulats al fons del mar o als llacs. El fang, la sorra, la grava, les restes d’animals i plantes, per la pressió dels materials que tenen al damunt i per l’acció de minerals que enganxen les partícules entre elles, es consoliden formant roques que solen estar disposades en capes (estrats) i que poden contenir fòssils.

EXEMPLES

ARGILA: és la roca sedimentària més abundant sobre la superfície de la Terra. Està formada per grans microscòpics.

Ús: constitueix la matèria primera bàsica de la indústria de la ceràmica.

ROQUES ORGÀNIQUES: es formen per l’acumulació de restes d’éssers vius, vegetals o animals. Les més importants són el carbó i el petroli

Ús: Tenen molt interès econòmic. S’utilitzen com a combustible, a més el petroli s’utilitza com a matèria primera per la fabricació del plàstic.

ROQUES CALCÀRIES: poden ser d’origen químic, quan s’originen per precipitació química del carbonat de calci o d’origen orgànic, quan provenen de l’acumulació de restes d’éssers vius que habiten al mar.

Ús: s’utilitzen en la construcció i també en la fabricació del ciment, que s’obté amb tres parts de roca calcària i una d’argila. Aquesta és la raó per la qual les indústries del ciment estan situades generalment, prop de cantines de pedra calcària.

ROQUES SALINES: es formen en llacs costaners o interiors, per la precipitació química derivada de l’evaporació de l’aigua. Un exemple és el guix.

Ús: s’utilitzen per a fer motlles i escultures.

Roques metamòrfiques

Són roques sedimentàries o magmàtiques que han estat sotmeses a grans pressions i elevades temperatures a l’interior de la Terra. Sense arribar a fondre’s del tot s’han transformat totalment i són molt diferents de la roca original.

EXEMPLES

PISSARRA : està formada per metamorfisme tèrmic o de contacte. És una roca de gra fi, que conté grafit, ferro i manganès. Té una textura foliada (estructura en fulles) i està formada per diversos tipus de minerals.

Ús: s’utilitza principalment en la construcció, per exemple, de teulades.

MARBRE: està format per metamorfisme regional. Té textura granular i estructura granítica. El component bàsic del marbre és el carbonat càlcic que supera el 90%; la resta de components, considerats impureses, són els que donen la gran varietat de colors dels marbres i defineixen les seves característiques físiques. Si la roca és un marbre pur és generalment blanc. Les impureses donen lloc a  diferents tonalitats, alguns dels quals són molt atractius i donen valor a la pedra. Són freqüents les tonalitats verdes, rosades i moltes vegades hi ha vetes negres.

Ús: S’utilitza principalment en la construcció, decoració i escultura.