Arxius per ‘General’ Category

La grip, fa estralls cada any a tot el món . A Espanya, per exemple, causa el 18% de les baixes laborals (segons dades dels especialistes en medicina del treball). Però potser la grip no sigui la veritable culpable d’aquestes baixes. Un nou estudi internacional diu que els adults majors de 30 anys només la pateixen un parell de vegades cada dècada, o una vegada cada 5 anys.

Un equip de científics va prendre mostres de sang a 151 persones del sud de la Xina a la recerca d’anticossos generats entre 1968 i 2008. Cada anticòs és específic i deixa un rastre a la sang, encara que hagi passat la malaltia.

Els seus resultats, mostren que els nens tenen grip, mes o menys, cada dos anys. A mesura que es fan grans, les infeccions per grip són menys freqüents, fins a arribar a un ritme de dos per dècada als 30 anys.

“Hem observat que la grip és molt menys comú del que ens pensem. A la infantesa i en l’adolescència és molt més freqüent, possiblement perquè ens barregem més amb altres persones”, assenyala Steven Riley, també epidemiòleg de l’Imperial College . La freqüència exacta de les infeccions, afirmen els autors, depèn de la regió i la vacunació de la persona.
Fet per la Lorena i en Marc de 3rESO

Una nou marc legal Europeu per a l’ús d’animals en la recerca
Després de 12 anys de discussions i 8 d’intents, la Unió Europea està a punt d’establir un nou marc legal per disminuir l’ús d’animals en la recerca científica. Si no hi ha contratemps, la nova directiva serà aprovada el proper mes de juliol per part del Parlament Europeu i del Consell d’Europa, substituint així al marc legal actual, que data de 1986.
Fins a quin punt són creïbles els estudis clínics amb animals?
L’experimentació amb animals és una fase obligada en el desenvolupament de medicaments i teràpies que algun dia s’aplicaran a l’ésser humà. No obstant això, els resultats d’aquests estudis no sempre poden treure conclusions directament, i de vegades els seus resultats no son el 100% segurs.

La Unió Europea continua amb la seva lluita per reduir l’experimentació amb animals

En una conferència recent a Brussel•les (Bèlgica), el vicepresident de la Comissió Europea, Günter Verheugen, i el comissari europeu de Ciència i Recerca, Janez Potocnik, han retirat el compromís de la Unió Europea (UE) per a la reducció de l’experimentació amb animals
Fet per la Laia i la Daniela de 1rESO

Els peixos són animals vertebrats que no són membres del grup dels tetràpodes. L’especialitat de la zoologia que s’ocupa específicament dels peixos es diu ictiologia. Viuen a l’aigua, són animals aquàtics amb el cos cobert d’escates i tenen aletes per nedar. El seu aparell respiratori està format per brànquies. La temperatura del cos és variable segons on viuen (al riu o al mar). Es reprodueixen per ous. Són animals vertebrats, però en comptes d’ossos tenen espines. . També te una línia nerviosa que capta vibracions a l’aigua. La cua va des de l’anus fins a l’aleta caudal i és la que dirigeix el peix per anar cap a la dreta o l’esquerra.

Tipus de peixos:
• Hi ha peixos d’aigua salada, que són els que viuen al mar.
• Peixos d’aigua dolça, que son els que viuen al riu.
• Alguns peixos neixen al riu i van al mar quan arriba l’edat adulta.

Tots els peixos tenen intestí, estómac, bossa de gasos i anus. L’intestí és per on passa l’aliment que s’ha menjat el peix. L’estomac serveix per digerir el menjar. La bossa de gasos serveix per als gasos. I l’anus per expulsar el que no vol el cos. Hi ha peixos carnívors, que cacen invertebrats petits i també vertebrats més grans. També n’hi ha d’herbívors que s’alimenten d’algues i d’altres vegetals. D’altres peixos són omnívors, és a dir, que mengen de tot, n’hi ha alguns que s’alimenten de restes d’altres peixos, normalment alguns que han quedat ferits d’un atac i s’han mort.

La reproducció dels peixos:
Els peixos es reprodueixen per ous, és a dir que són ovípars. Molts dels peixos tenen fecundació externa, però també hi ha peixos de fecundació interna. La femella pon els ous amb molta cura en els racons més delicats i el mascle tira el semen així poden néixer els peixets, la femella pot tenir entre 50 i 100 ous. Quan han post els ous no acostumen a quedar-se a cuidar-los. Els mascles tenen dos testicles i les femelles dos ovaris.
La respiració:
Els peixos respiren l’oxigen de l’aigua.

1- Aquest gas entra per la boca.

2- L’aigua es filtra a les brànquies. Les brànquies estan recorregudes per vasos sanguinis. L’oxigen de l’aigua passa a la sang, i el diòxid de carboni del cos passa a l’aigua.

3- Un cop filtrada, l’aigua torna a l’exterior del cos del peix.

El camuflatge:
Quasi tots els peixos que viuen en aigües il•luminades es camuflen, això els serveix defensar-se, per no ser vistos pels seus enemics o depredadors.
Curiositats dels peixos:
Hi ha 22.000 classes diferents de peixos.
El peix més gros el tauró balena, que pot arribar a fer 18 metres.
El peix verinós del món és el peix Sinancia.
Fet per la Cindy i la Mary Ann de 2nESO

La teràpia gènica consisteix en l’addició de nous gens a les cèl • lules d’un pacient per reemplaçar gens faltaven o mal funcionament . Els investigadors solen fer-ho utilitzant un virus per transportar la càrrega genètica en les cèl • lules , perquè això és el que els virus evolucionat a veure amb el seu propi material genètic
El tractament , que es va assajar per primera vegada en éssers humans el 1990 , es pot realitzar dins o fora del cos . Quan es fa a l’interior del cos , els metges poden injectar el virus portador del gen en qüestió directament a la part del cos que té cèl • lules defectuoses . Això és útil quan només certes poblacions de cèl • lules han de ser ” fix ” . Per exemple, els investigadors estan utilitzant per intentar tractar la malaltia de Parkinson , a causa que només una part del cervell s’ha de dirigir . Aquest enfocament també s’utilitza per tractar malalties dels ulls i l’hemofília , una malaltia hereditària que condueix a un alt risc de sagnat excessiu , fins i tot de petits talls
D’hora en el cos teràpies gèniques van utilitzar un virus anomenat adenovirus el virus darrere del fred , però l’agent pot causar una resposta immune del cos , posar a un pacient en risc de la malaltia més comuna . Avui en dia , els investigadors utilitzen un virus anomenat virus adeno – associat, que no se sap que causa cap malaltia en els éssers humans . A la natura , aquest agent ha de enganxar un passeig amb un adenovirus , ja que no té els gens necessaris per propagar-se per si mateix. Per produir un virus adeno – associat que pot transportar un gen terapèutic i viure pel seu compte , els investigadors afegeixen ADN innòcua d’adenovirus durant la preparació
Tot i que actualment no hi ha medicaments de teràpia gènica en el mercat dels EUA , els estudis recents de la malaltia , tant de Parkinson i la amaurosi congènita de Leber , una rara forma de ceguesa , han llançat resultats molt prometedors . Si aquests resultats es confirmen , podria haver literalment centenars de malalties tractades amb aquest enfocament
Fet per en Marc i en Leo de 2nESO

Els investigadors han comprovat que entre les deu i les onze del matí i al voltant de les dinou hores es produeixen la gran majoria dels infarts de miocardi. Bàsicament això es produeix en persones amb factors de risc (diabetis, hipertensió, tabaquisme,…) però curiosament la incidència entre els que pateixen tabaquisme és més gran al matí i els diabètics cap el vespre.

La constància de les dades apunta a factors fisiològic,s com que la sang és més viscosa  al matí, amb més fibrinogen ( per tant més fàcil de coagular) i  s’augmenta la quantitat de catecolamines( neurotransmissors) A més a més, es produeix un  canvi d’estar al llit i llevar-se que afecta la circulació

L’esportista d’alt risc austríac Felix Baumgartner ha tocat terra sa i estalvi després de llançar-se des de l’estratosfera, a més de 39.000 metres d’altura, per convertir-se en el primer ésser humà a intentar trencar la velocitat del so en caiguda lliure. Ha aconseguit controlar el descens i evitar caure en barrina, cosa que el podria haver portat a perdre la consciència o patir una hemorràgia cerebral en cas de girar de manera descontrolada.
La caiguda lliure de Baumgartner ha estat de quatre minuts i 19 segons, i per tant no ha pogut trencar e l rècord anterior, de quatre minuts i 36 segons.
En total ha trigat uns 16 minuts a tocar terra en un aterratge perfecte en paracaigudes després de llançar-se al buit dins el vestit pressuritzat, que l’ha protegit de la baixa pressió i les baixes temperatures. L’aventurer austríac, que es preparava des de feia cinc anys per a aquesta missió, ha aconseguit, doncs, batre tres rècords: ser el primer a superar la velocitat del so (més de 1.100 quilòmetres per hora) sense ajuda mecànica; fer el salt amb paracaigudes des de més altura i pujar en globus al punt més allunyat de la Terra.
(Extret de El Periódico)
Podeu veure el salt en aquest vídeo:

Hola a tots!

Torna de nou el bloc de ciències. Canviarem una mica el format de continguts que seran  fets per vosaltres, amb temes científics que us interessin i tinguin relació amb el que treballem a l’aula.

Per començar, i per si algú es vol apuntar, ens fem ressò d’un esdeveniment que tindrà lloc aquest cap de setmana i que, segur us interessa. Aquí teniu l’enllaç.

Fins aviat!

“La Terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la Terra.

La Terra pot viure sense els homes; però nosaltres no

podem viure sense la Terra. Som part de la Terra i, de la

mateixa manera, ella forma part de nosaltres. Si

maltractem la Terra, ens estem maltractant a nosaltres

mateixos…”

Carta de Seattle, del cap indi de la tribu Suwamish, Noah Sealth; 1855

Gràcies a l’exposició, “Epidèmia!”, els alumnes han conegut  quin és l’agent causant de diverses malalties, quin és el cicle biològic que segueixen i, també, quina ha estat la influència que han tingut les malalties al llarg de la història i la cultura de la humanitat.

En aquesta exposició:
•    Han vist com es produeix el contagi.
•    Han descobert la importància de la higiene i la vacunació en la lluita contra les epidèmies.
•    Han reflexionat sobre com la humanitat i la manera de viure han contribuït a prorrogar els agents causants de malalties com la pesta, la sida, la malària, la grip…
•    Han revisat com han afectat a les poblacions i la història.
•    Els ha servit per qüestionar si és solidària l’actitud que tenim cap als més desafavorits. La salut és un dret fonamental que ha d’estar garantit per a tothom.
L’exposició, fent servir referències artístiques, literàries, musicals i cinematogràfiques, aborda les malalties, la seva història i la incidència que han tingut en la humanitat, fent especial èmfasi en els temes socials i en la importància de la investigació tant en el coneixement d’aquestes malalties com en la manera de combatre-les.

L’activitat es realitzava en grups. Cada grup tenia una targeta que corresponia a un personatge. Elas membres del grup havien d’esbrinar, gràcies a les informacions dels plafons, quina malaltia tenien els personatges i la seva evolució. També vam fer un itinerari guiat per l’exposició i entre d’altres coses vam poder veure la quantitat de microorganismes que tenim al cos!

També vam assistir a una lliçó de ciència: “De la neurona a la intel•ligència”. Vam poder aprofundir en el coneixement del sistema nerviós i la intel•ligència.

Què són les neurones? Com s’organitzen dins del nostre cervell? Com ha evolucionat la nostra intel•ligència? Vam veure dibuixos originals del premi Nobel de medicina, Santiago Ramón y Cajal, seccions d’encèfals de diferents animals i imatges del teixit neuronal ens van permetre endinsar-nos en un microcosmos tan proper i, alhora, tan desconegut.

LA PART SÒLIDA DE LA TERRA

La Terra no és un esfera compacta i uniforme. Si l’obríssim per la meitat com si fos una taronja trobaríem que s’estructura en capes, ben diferenciades unes de les altres i amb unes característiques particulars. Les capes de Terra de l’interior cap a l’exterior són: nucli, mantell i escorça.

Nucli, format principalment pels metalls ferro i níquel. Hi podem diferenciar:

• El nucli intern que, malgrat estar a temperatures encara més elevades (fins a 3.000 ºC) està en estat sòlid. Per què? Perquè la pressió és també molt més gran i això fa que la temperatura de fusió del metall augmenti.

• El nucli extern, que es troba en estat líquid degut a les elevadíssimes temperatures que hi ha.

Mantell, amb una composició ja més semblant a la d’algunes roques (serien roques molt fosques, riques en silici, magnesi i ferro). També hi distingim dues capes:

• El mantell intern, sòlid i que està en contacte amb el nucli.
• El mantell extern, que si bé és sòlid, té una capa plàstica (una mica com l’argila: asthenos vol dir tou en grec): l’astenosfera.

Escorça, formada per les roques que podem veure. L’escorça, juntament amb la part superior sòlida del mantell (just la que està sobre l’astenosfera) forma la litosfera.

La discontinuitat de Gutemberg separa el nucli del mantell.

La discontinuitat de Mohorovicic separa l’escorça del mantell.

EL CICLE DE LES ROQUES

Les roques estan constantment formant-se, depositant-se i enfonsant-se cap a baix i després tornant-se a formar una vegada i una altra. Això es coneix com el cicle de les roques. És com el cicle de l’aigua però dura molt més. Aquest canvi suposa milers i milions d’anys a les roques.

L’erosió

L’erosió és una part clau del cicle de les roques. És responsable de formar una gran part dels paisatges interessants que ens envolten. És també un problema important doncs la gent viu en gran nombre en diverses àrees i utilitza al medi ambient en certa manera. La gent pot fer coses per a augmentar l’erosió o per a alentir-la. L’erosió succeeix principalment com resultat del desgast per l’acció atmosfèrica.

L’aigua causa molta erosió. Quan cau com pluja àcida, pot dissoldre les roques que són sensibles a l’àcid. El marbre i la pedra calcària es fan malbé quan estan exposades a la pluja. Quan la caiguda de la pluja és molt pesadament, com en els monsons, aleshores poden ocórrer inundacions. Els rius amb molt cabal o amb avingudes d’aigua poden causar lliscaments de terra i erosionar els bancs del riu. L’acció de les ones en una platja causa molta erosió. Les ones copegen les roques, i cada cert temps, els penya-segats s’esmicolen. Per això vostè sovint trobarà pedretes petites en la sorra de les platges. Les aigües que copegen, com les dels rius que es mouen ràpidament en les muntanyes o les ones fortes en les ribes dels oceans, fan rodar les roques. Això aconsegueix fer que les vores agudes de les roques siguin copejades i és per això que les roques del riu, així com les pedres de la platja, semblen polides.

El vent, quan duu trossets de sorra i pols, pot arruïnar capes absents de roques.El vent pot arrossegar fàcilment petits trossets de sorra i aleshores amb aquests copeja les roques que estan en el camí del vent. A vegades solament les capes suaus de la roca s’erosionen, deixant formes interessants. Aquesta classe d’erosió succeeix generalment solament en àrees molt seques, com el desert.

El magma és la roca fosa que es forma per sota de la superfície de la Terra. Amb el temps, el magma es refreda i se solidifica. Aquest procés, denominat cristal·lització, pot ocórrer sota la superfície terrestre o, després d’una erupció volcànica, en la superfície. En qualsevol de les dues situacions, les roques resultants es denominen roques ígnies (en el primer cas, roques ígnies plutòniques, i en el segon, roques ígnies volcàniques).

Si les roques ígnies afloren en la superfície experimentaran meteorització, en la qual l’acció de l’atmosfera desintegra i descompon lentament les roques. Els materials resultants poden ser desplaçats pendent a baix per la gravetat abans de ser captats i transportats per algun agent erosiu com les aigües superficials (rius i rierols), les glaceres, el vent o les ones. Finalment, aquestes partícules i substàncies dissoltes, denominades sediments, són dipositades. Encara que la majoria dels sediments acaba arribant a l’oceà, altres zones d’acumulació són els deltes, els deserts, els pantans i les dunes.

A continuació, els sediments experimenten litificació, un terme que significa “conversió en roca”. El sediment sol litificar-se donant lloc a una roca sedimentària quan és compactat pel pes de les capes que té per damunt o quan és cimentat a mesura que l’aigua subterrània d’infiltració omple els porus amb matèria mineral.

Si la roca sedimentària resultant s’enterra profundament dins de la terra i intervé en els processos de formació de muntanyes, estarà sotmesa a grans pressions o a una calor intensa, o a ambdues coses. La roca sedimentària reaccionarà davant l’ambient canviant i es convertirà en un tercer tipus de roca, una roca metamòrfica.

Quan la roca metamòrfica és sotmesa a canvis de pressió addicionals o a temperatures encara majors, es fondrà, creant un magma, que acabarà cristal·litzant en roques ígnies.

Els processos impulsats per la calor des de l’interior de la Terra són responsables de la creació de les roques ígnies i metamòrfiques. La meteorització i l’erosió, processos externs alimentats per una combinació de l’energia procedent del Sol i la gravetat, produeixen el sediment a partir del com es formen les roques sedimentàries.

A més es poden produir altres canvis. Les roques ígnies, poder estar exposades a la meteorització i a l’erosió en la superfície terrestre, poden romandre enterrades profundament. Aquestes roques poden acabar sent sotmeses a fortes forces de compressió i a temperatures elevades associades amb la formació de muntanyes. Quan això ocorre, es transformen directament en roques metamòrfiques.

Les roques metamòrfiques i sedimentàries no sempre romandran enterrades. Pot ocórrer que els materials que les cobreixen siguin eliminats per l’erosió, deixant-les exposades en la superfície. Quan això passa, les roques són meteoritzades i convertides en nova matèria primera per a les roques sedimentàries.

TIPUS DE ROQUES

Roques magmàtiques o ígnies

Són les que s’han format pel refredament i solidificació del magma. Aquestes roques surten a la superfície de dues maneres:

• Pujant en estat líquid formant volcans. El magma es refreda a la superfície de la Terra o al fons marí i forma les roques volcàniques.

• Si el magma es refreda i solidifica lentament a l’interior de la Terra es formen roques magmàtiques que poden quedar al descobert quan es formen muntanyes.

Quan el magma es refreda, els seus minerals s’agrupen formant cristalls. Si s’ha refredat ràpidament els cristalls són microscòpics: és el cas de les roques volcàniques. Si el magma es solidifica lentament a l’interior de la Terra, els minerals tenen temps d’organitzar-se formant cristalls visibles i originen roques amb aspecte cristal·lí.

EXEMPLES

BASALT: és una roca volcànica de gra fi, amb petites cavitats de bombolles arrodonides, color gris fosc, negre gris. El basalt és compacte i difícilment es trenca.

Ús: s’utilitza com grava de carretera i per el afermar les vies de tren, en les construccions sota l’aigua i para realitzar petits enrajolats. A causa de la finesa del seu gra no és indicat per empedrar els carrers doncs no és abrasiu i per desgast es poleix i per la humitat es torna relliscós.

GRANIT: és sense dubte, la roca intrusiva més abundant i els components fonamentals de l’escorça continental. En general, són roques àcides, amb més d’un 70% de SiO₂, de textura granulosa amb cadascun dels seus components minerals ben perceptibles a simple vista.

Ús: s’utilitza per empedrats, voreres i també per grava (triturat, angulós). Els granits de colors, s’utilitzen per revestiment de façanes, enrajolats de terres o per escultures.

Roques sedimentàries

Són les que s’han format per la consolidació dels sediments acumulats al fons del mar o als llacs. El fang, la sorra, la grava, les restes d’animals i plantes, per la pressió dels materials que tenen al damunt i per l’acció de minerals que enganxen les partícules entre elles, es consoliden formant roques que solen estar disposades en capes (estrats) i que poden contenir fòssils.

EXEMPLES

ARGILA: és la roca sedimentària més abundant sobre la superfície de la Terra. Està formada per grans microscòpics.

Ús: constitueix la matèria primera bàsica de la indústria de la ceràmica.

ROQUES ORGÀNIQUES: es formen per l’acumulació de restes d’éssers vius, vegetals o animals. Les més importants són el carbó i el petroli

Ús: Tenen molt interès econòmic. S’utilitzen com a combustible, a més el petroli s’utilitza com a matèria primera per la fabricació del plàstic.

ROQUES CALCÀRIES: poden ser d’origen químic, quan s’originen per precipitació química del carbonat de calci o d’origen orgànic, quan provenen de l’acumulació de restes d’éssers vius que habiten al mar.

Ús: s’utilitzen en la construcció i també en la fabricació del ciment, que s’obté amb tres parts de roca calcària i una d’argila. Aquesta és la raó per la qual les indústries del ciment estan situades generalment, prop de cantines de pedra calcària.

ROQUES SALINES: es formen en llacs costaners o interiors, per la precipitació química derivada de l’evaporació de l’aigua. Un exemple és el guix.

Ús: s’utilitzen per a fer motlles i escultures.

Roques metamòrfiques

Són roques sedimentàries o magmàtiques que han estat sotmeses a grans pressions i elevades temperatures a l’interior de la Terra. Sense arribar a fondre’s del tot s’han transformat totalment i són molt diferents de la roca original.

EXEMPLES

PISSARRA : està formada per metamorfisme tèrmic o de contacte. És una roca de gra fi, que conté grafit, ferro i manganès. Té una textura foliada (estructura en fulles) i està formada per diversos tipus de minerals.

Ús: s’utilitza principalment en la construcció, per exemple, de teulades.

MARBRE: està format per metamorfisme regional. Té textura granular i estructura granítica. El component bàsic del marbre és el carbonat càlcic que supera el 90%; la resta de components, considerats impureses, són els que donen la gran varietat de colors dels marbres i defineixen les seves característiques físiques. Si la roca és un marbre pur és generalment blanc. Les impureses donen lloc a  diferents tonalitats, alguns dels quals són molt atractius i donen valor a la pedra. Són freqüents les tonalitats verdes, rosades i moltes vegades hi ha vetes negres.

Ús: S’utilitza principalment en la construcció, decoració i escultura.